Estampes cambrilenques / Agost de 1990

Jo no sé si molta gent de la nostra vila cambrilenca coneix a fons com era el poble sis o set segles enrere, i això per donar una xifra qualsevol. Volem referir-nos no ja sols a la configuració urbana de Cambrils, sinó també a la configuració del territori que avui coneixem com terme municipal. És engrescador conèixer-ne els detalls, no ja només dels canvis espectaculars que ha sofert Cambrils en el seu entorn urbà, sinó també, i això és molt menys 'visible', els que ha sofert el terme municipal. Captar-ne la diferència en l'aspecte urbà només requereix tenir bastants anys i haver nascut al poble o haver-hi vingut de molt petit: els canvis salten a la vista. Conèixer els canvis en els límits del terme ja és més complex i requereix uns estudis a fons, una atracció per la història del poble, llegir molt i consultar arxius i biblioteques.

Les relacions de Cambrils amb Montbrió, i a la inversa, van ser força fluïdes i poc agressives, fins a les darreries del segle XVI, en què les gelosies de la nostra gent en veure i copsar els moviments independentistes de Montbrió van oposar l'egoista resistència de qui veu fugir dels dits allò que considerava seu; es va interposar un plet que, tot i els estira-i-arronsa, va acabar amb la famosa concòrdia que establia els termes jurídics de la separació de Montbrió del municipi de Cambrils

Més de quatre de les 'estampes' que portem escrites al llarg dels anys ja han anat explicant quelcom sobre això, especialment les primeres fitacions del terme, ja establertes en la carta de població donada a Cambrils per Ramon Berenguer IV i clarificades i ratificades una vintena d'anys després pel seu fill i primer rei de Catalunya, Alfons I el Cast. El terme que ara tenim és molt diferent del que delimità el rei Alfons. Ara tenim partides que llavors no teníem i, per altra part, se'ns han escapat unes particions donades a Cambrils al segle XIII i que ja fa anys que són independents o que han passat a formar part d'altres municipis.

Hem de dir, i ja ho hem remarcat en altres ocasions, que l'única fita que s'ha mantingut inamovible des que el 1178 Alfons I de Catalunya va delimitar el terme de Cambrils és la riera de Riudecanyes, que separa els termes de Cambrils i Mont-roig. Les altres, totes han variat. Pel nord-oest era per on el terme era més gran, ja que arribava fins al terme d'Alforja, llevat d'unes poques parellades de terra que van ser donades a Botarell i dels termes rurals dels Teixells i la Plana, que gaudien d'una certa independència. Pel nord-est i llevant, el terme quedava molt petit perquè els límits eren, respectivament, els termes de Guillem Fortuny, juntament amb els de Vilagrassa i Mas del Bisbe, i de Ramon dels Arcs. Tot un jeroglífic, si ho comparem amb avui.

En algun moment, certs llocs es devien independitzar (no coneixem, per exemple, la història de les Borges del Camp); d'altres es mantenien com termes rurals, que no tenien configuració de pobles i eren constituïts, per regla general, per una torre i uns masos més o menys disseminats, però que eren independents dins les estructures feudals o senyorials que imperaven en els diferents moments històrics, i d'altres eren incorporats al terme de Cambrils, com és el cas de Montbrió.

Aquesta vila, fent servir uns termes d'ús corrent actualment, gaudia d'una certa autonomia, però estructuralment era considerada com un assentament urbà situat dins el terme de Cambrils, encara que allunyat uns quilòmetres del centre urbà mare. No podem donar massa detalls en un espai sempre limitat com és el de les nostres 'estampes', però, per a qui pugui estar interessat en el coneixement de la història dels nuclis dels Teixells, la Plana i Montbrió quant als seus lligams amb Cambrils (els dos primers són inclosos avui dins el nostre terme municipal), els recomanem vivament el llibre de Marc Ribas i Massó, Història de Montbrió del Camp, editat enguany pel Centre d'Estudi de la Comarca de Reus, sis capítols del qual, pel seu contingut, són una part substanciosa de la vertadera història de Cambrils, atesa la dependència de Montbrió de la nostra vila, des de la seva fundació el segle XII fins que va independitzar-se'n el 1622. Quasi quatre segles i mig de fusió entre els dos pobles, encara que les relacions entre els dos nuclis, com és obvi, no fossin com per ésser carn i ungla. Us puc avançar que el llibre és interessantíssim per als amants de la nostra història local, si tenim en compte que, si Cambrils i Montbrió formaven en un mateix cos municipal, per força havien de tenir una història comuna.

En aquell temps, 1553, Cambrils tenia 1.165 habitants i Montbrió 250. Els anys van anar passant amb trifulgues de tota classe fins que, potser molt cansada la gent dels dos pobles de tant d'incordi, van arribar a la conclusió que seria millor que cadascú anés a la seva i, per assolir-ho, es va redactar la famosa concòrdia

De tota manera, i amb més o menys compenetració amb els veïns de l'altre sector del municipi, lògicament els montbrionencs sempre van covar la idea de l'independentisme i van fer les gestions pertinents per assolir la seva separació de Cambrils, ja que per a qualsevol, usant una dita popular i molt nostra, "val més ser cap d'arengada que cua de lluç". Però també val a dir que històricament, descomptant les naturals divergències aflorades algun cop i per motivacions molt concretes, produïdes quasi sempre per la qüestió dels diners com, per exemple, les contribucions de Montbrió a l'obra de les muralles i defenses de Cambrils o les exigències econòmiques de la parròquia de la vila, de la qual també depenia l'església de Montbrió, les relacions de Cambrils amb Montbrió, i a la inversa, van ser força fluïdes i poc agressives, fins a les darreries del segle XVI, en què les gelosies de la nostra gent en veure i copsar els moviments independentistes de Montbrió van oposar l'egoista resistència de qui veu fugir dels dits allò que considerava seu; es va interposar un plet que, tot i els estira-i-arronsa, va acabar amb la famosa concòrdia que establia els termes jurídics de la separació de Montbrió del municipi de Cambrils, al qual durant segles havia pertangut.

Per descomptat que arribar a aquesta separació no va ser fàcil perquè, com passa sempre en aquests casos, no mancaven mai les raons entre els representants i els veïns de Montbrió i els de Cambrils. Cambrils era el peix gros que intentava, si no menjar-se el petit, sí treure-li tot el suc que pogués. I per bé que mai, que sapiguem, va arribar la sang al riu, volem dir amb revoltes o escomeses i atacs personals o veïnals entre els habitants dels dos nuclis, sí que hi va haver tot un rosari d'accions que ara titllaríem de diplomàtiques, amb continuades súpliques al rei i a l'arquebisbe i amb anades i vingudes, els uns demanant i acusant i els altres defensant-se i contraatacant amb les mateixes armes. I això va durar segles.

Com hem dit, els punts més importants de fricció eren econòmics i derivats de les obres de defensa de Cambrils i de les restauracions a l'església. Cambrils volia que col·laboressin els de Montbrió en les dues obres, i aquests feien el ronsa, invocant els seus privilegis i provocant una fluïda correspondència amb el rei i el prelat.

En aquell temps, 1553, Cambrils tenia 1.165 habitants i Montbrió 250. Els anys van anar passant amb trifulgues de tota classe fins que, potser molt cansada la gent dels dos pobles de tant d'incordi, van arribar a la conclusió que seria millor que cadascú anés a la seva i, per assolir-ho, es va redactar la famosa concòrdia per la qual, amb una sèrie de pactes, cada poble seria independent i Montbrió restaria definitivament segregat de Cambrils. El redactat del document va ser llegit l'1 de novembre de 1622 a la gent de Cambrils, congregada a l'església parroquial de Santa Maria a so de pública crida, i el dia 3 a la gent de Montbrió, congregada també a la seva parròquia; l'endemà, dia 4, els representants dels dos pobles van signar el pacte. Montbrió s'havia constituït en municipi independent.

Certament, amb la joia de Montbrió i el corresponent disgust dels cambrilencs, la 'concòrdia' segurament va ser total en tot el sentit de la paraula, ja que en els més de 350 anys passats des d'aquell 1622 en què es va produir la segregació de Montbrió, mai les relacions entre les dues viles no s'han vist, o almenys no ens consta, alterades per cap motiu, i les raons de bon veïnatge han imperat sempre, gràcies a Déu.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques