Estampes cambrilenques / Desembre 1957

No he volgut que acabés aquest any centenari del naixement del servent de Déu Casimir Barello sense que aquesta secció de la nostra revista, acostumada a fer reviure tristeses i glòries del Cambrils pretèrit, recollís l'hàlit de vida i l'aurèola de santedat que al seu pas per la nostra vila va deixar l'humilíssim pelegrí italià.

Darrerament, el full parroquial de Santa Maria ha publicat, en diversos números, la biografia del servent de Déu. Tot i així, i en atenció als nostres lectors del barri Marítim i als cambrilencs residents fora de la població, també aquí donarem succintament una breu nota biogràfica.

Casimir Barello va néixer a Cavagnolo, província de Torí i diòcesi de Cassale de Monferrato (Itàlia), el 31 de gener de 1857, fill de pagesos honrats i cristians, que el van batejar el mateix dia. Va rebre la confirmació el 13 d'agost de 1868.

La fama de les seves virtuts va penetrar tan fondament i va ser tan aviat popular que ja els cambrilencs d'aquell temps el 'canonitzaren', i passaren els fets de la seva vida de pares a fills com els fets de sant Casimir

Des de petit va ser pietós i dòcil, però a la mort de la seva mare, als quinze anys, se li va refredar el fervor, motiu pel qual, després d'una malaltia, se li va aparèixer dues vegades la Mare de Déu, que el convidà a fer vida de pelegrinatge i penitència.

A la tardor de 1874 va sortir de la casa paterna, va fer exercicis espirituals amb els jesuïtes a Chieri, i va començar la seva estranya vocació de pelegrí.

Va anar primerament a Nàpols, i va passar després a Gènova i a Vintimiglia. Va recórrer després regions d'Espanya i Portugal i va visitar el sepulcre de l'apòstol Sant Jaume a Compostel·la.

Va tornar a Itàlia per fer el servei militar en el 72 regiment d'infanteria de Pescara, i va ser present a l'edificació de la caserna. Acomplerts els deures militars, va reprendre la vida pelegrina. Va voler anar a Terra Santa, però una tempesta va desviar el rumb de la nau i la va portar a Barcelona, on va desembarcar a finals de 1880. Allí va lliurar-se al servei dels malalts de l'hospital de Santa Maria, amb tant fervor i caritat que aquest ministeri li va guanyar la voluntat. Però una veu interior: "Casimir, pelegrina!" no el deixava tranquil, i un dia va sortir de l'hospital de camí cap a Tarragona, Cambrils, Almeria, Múrcia, Còrdova, Tarancón, Madrid i Arganda del Rey. Aquesta va ser la ruta que va deixar sembrada d'exemplar penitència i mortificació.

Temptat fortament, es va retirar a un desert, on va viure asprament i d'on va sortir per tornar per segona vegada a la seva pàtria a fi d'arreglar afers familiars derivats de la mort del seu pare; va pelegrinar en aquest viatge per França i Itàlia i es va inscriure, a Lanciano, en el Tercer Orde Franciscà.

Va quedar-se una temporada amb el seu germà i la família, però, com sempre, va poder més la seva vocació de caminar i un altre cop va emprendre la ruta d'Espanya. Turis, València, Alginet, Alcúdia, Alberic, Xàtiva, Bellús, Sempere, Alfarrassí, Montaberner, Albaida i Cocentaina van ser les poblacions visitades successivament fins arribar, el 23 de febrer de 1884, a Alcoi, on es va estar edificant tota la ciutat fins que el 9 de març del mateix any, consumit per la febre però molt més per l'amor de Déu que encenia el seu cor, va morir-se en olor de santedat als 27 anys d'edat. E1 seu cadàver va ser visitat per milers de persones arribades de tots els punts de la regió. Les seves despulles reposen a l'església de Sant Jordi d'Alcoi.

Dos trets destacadíssims es desprenen de la lectura de les seves biografies: la seva enorme capacitat de resistència per a les més dures penitències, com ara caminar sempre descalç, anar amb el cap descobert, no dormir mai al llit, enfadeir el menjar amb aigua, etc., i la seva grandíssima devoció a la Mare de Déu, de qui va visitar els santuaris més famosos a Itàlia, França i Espanya, i a Jesús en l'Eucaristia, presència que buscava contínuament, passant-se hores i hores postrat davant el sagrari o el Santíssim exposat, com va fer pocs dies abans de morir, quan va estar-se catorze hores seguides agenollat davant l'August Sagrament exposat en les funcions del Carnaval d'Alcoi.

Com és natural, en dur a les pàgines de Cambrils la vida de Barello interessava buscar i indagar sobre tot allò que fa referència a la seva estada en la nostra població. Per aconseguir-ho ens hem entrevistat amb els senyors Josep Bertran, (Rev.) Simó Vallverdú, (Pvre.), i les senyores Francesca Canaldas, Teresa Fàbregas i Rosa Gené, tots ells d'edats compreses entre els vuitanta i els noranta anys. Tots recorden perfectament el servent de Déu. "Com si ara el veiés —ens diu Teresa Fàbregas— amb les mans plegades damunt del pit, agenollat davant l'altar del Sagrament!"

Tot amb tot, quan s'ha tractat d'aportar dades concretes la memòria falla, i sols estan d'acord a manifestar els fets més normalment sobresortints en la vida quotidiana de Casimir Barello: estar-se de genolls davant les portes del temple esperant-ne cada dia l'obertura, el seu costum de dormir a les golfes de la manera més incòmode possible, tirar aigua a la sopa o en els guisats que li presentaven, la pobresa i humilitat del seu vestit, que no renyia pas amb la neteja possible entre la gent del camp, etc.

Durant la seva estada a Cambrils, d'una durada que no hem pogut comprovar de cap manera, però que per les dades que posseïm sembla que no va ser superior a les tres setmanes que assenyala el rector Grau en la seva carta sobre el pelegrí, va estar al servei del Sr. Pau Martí i va viure en la casa núm. 12 de l'actual carrer de la Parra. Els seus amos estaven encantats amb ell, perquè era molt treballador, i es quedaven admirats en veure que dedicava totes les estones d'oci a l'oració i a la més fervorosa contemplació de les coses de Déu. Si alguna vegada el renyaven en veure que afegia aigua al menjar, els contestava que era massa bo per a ell. Sembla també que va profetitzar la mort de les dues filles del matrimoni al servei del qual estava, Marta i Cecília, mort que va produir-se en efecte als dos anys (1883). Això no obstant, un cop mort Barello van tenir altres fills i a un van posar-li el nom de Casimir.

A més, sembla que molt aviat va adquirir una grandíssima devoció a la Mare de Déu del Camí i a una imatge de l'Ecce Homo que es venerava al santuari fins que va ser destruïda l'any 1936. Pregant extasiat davant aquesta imatge, se'l va veure elevar-se de terra, cosa que també va passar una altra vegada a casa seva, envoltat de resplendor.

La fama de les seves virtuts va penetrar tan fondament i va ser tan aviat popular que ja els cambrilencs d'aquell temps el 'canonitzaren', i passaren els fets de la seva vida de pares a fills com els fets de sant Casimir. Però per evitar equívocs cal assenyalar que el procés informatiu per a la seva beatificació, promogut per l'Excm. i Revm. Sr. arquebisbe de València Dr. Marcel·lí Olaechea, va començar en la cúria valenciana el dia 16 d'octubre de 1947; el 17 de gener de 1949 va quedar clausurat i el 20 d'abril del mateix any fou lliurat a Roma a la Sagrada Congregació de Ritus, i va entrar així en la fase del procés apostòlic.

Preguem, doncs, cambrilencs, perquè aviat puguem veure Casimir Barello realment elevat al l'honor dels altars i Cambrils tingui un altre intercessor davant el tron de l'Anyell, i sobretot imitem les seves virtuts, tan necessàries i tan oblidades en el nostre temps, d'humilitat i mortificació, d'amor a la Mare de Déu, la nostra patrona, i a Crist Sacramentat. Així com la bella ciutat alacantina d'Alcoi es va honrar amb la presència viva del servent de Déu durant quinze dies i es gloria avui de posseir el seu cos venerat, Cambrils tingui també com un gran honor el fet d'haver aixoplugat entre els seus murs Barello i d'haver tingut els seus temples visitats per un elegit del Senyor, a qui no dubtem que podrem, ben aviat, venerar com un sant refulgent dins de l'infinit firmament del santoral de l'Església.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques