L'escut de Cambrils (II)
Fins aquí el senyor Serra i Dalmau. Anem ara a analitzar la referència que sobre l'escut de Cambrils fa el senyor Lluís Rovira i Guinart en un opuscle editat als anys 50 (no ho recordo exactament, perquè no el tinc a mà). Diu: "Hemos podido en parte, demostrar el origen de Cambrils. Analicemos su escudo, cuál debería ser. Supongamos el escudo de la Villa dividido en cuatro campos. En el primero de arriba, lateral izquierda, deberían aparecer tres torres o castillos, con fondo azul; su segundo símbolo, lateral derecho, con las barras catalanas, apareciendo en medio del mismo un olivo, característico de Oleaster; el tercer símbolo, entre también las mismas barras, una nave, que caracterizara la conquista de Mallorca y las que circundaban los Cosetanos y en el último o cuarto el 'galgo' signo de fidelidad a la unión de Aragón y Cataluña. La corona condal nos es imprescindible. Los leones, a nuestro parecer, sobran en el escudo si estudiamos y analizamos nuestras patrias tradiciones. No hemos visto en ningún escudo local ni provincial, aparecer los dos leones, como actualmente aparecen en el nuestro, sosteniéndolo como si cayera el blasón.
Por esto sostenemos que los leones deben desaparecer de nuestro escudo ya que no hay causa ni motivo como cambrilenses que demuestren su existencia."
Aquesta és l'opinió del senyor Lluís Rovira. No ens podem entretenir a parlar de l'escut que hauríem pogut tenir; hem de parlar del que tenim. Aquest tema de l'escut fa anys que em preocupa i he treballat molt per esbrinar el seu significat, la seva història i la seva correcta presentació.
I després d'aquest aprofundit estudi he arribat a la doble conclusió que les barres del nostre escut són quatre, com ho són en tota l'heràldica referida a l'antic regne de Catalunya i Aragó. No hi ha cap lloc, en tot el material consultat, on es parli de cinc barres, i hem de creure que aquesta barra 'afegida' s'ha anat produint per deformació de dissenyadors i copistes que, amb materials deficients, han anat reproduint l'escut sense tenir massa cura de la seva integritat. I així ha arribat fins avui, ja que ningú no ha mirat de posar les coses en ordre. La segona conclusió és que els lleons que aguanten l'escut no són altra cosa que un motiu ornamental, potser consagrat pel seu ús continuat al llarg de més de dos segles, però sense cap altre valor. Amb els anys el gust de la gent ha anat canviant i, així, a les vores dels escuts han aparegut palmes, rams de llorer i alzina i tota mena de floritura, alguna, per cert, ben abarrocada i sobrecarregada. I algun artista va obsequiar Cambrils amb lleons, que no deixen de ser força decoratius, però que no passen de ser això. Avui la tendència general de l'heràldica (com en molts altres aspectes de la vida) es dirigeix cap a la simplificació i, per tant, cap a la presentació dels escuts nets, sense afegits exteriors.
Aquest és el criteri claríssim d'una persona tan entesa com Manuel Bassa i Armengol, exposat en la seva magnífica obra Els escuts heràldics dels pobles de Catalunya (Barcelona, 1968), treball importantíssim d'erudició que reprodueix 1.061 escuts a tot color i dóna àmplies orientacions sobre el tema. I aquest és també el criteri personal d'un home de tanta autoritat en la matèria com Antoni Maria Aragó Cabanas, llicenciat en història i sotsdirector de l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Potser caldria, doncs, començar a pensar en l'oportunitat de fer-los desaparèixer, per bé que, en el seu informe, el Sr. Aragó Cabanas diu que "no vemos inconveniente alguno en aceptar las armas que nos muestra la figura 4, timbradas de corona real, y sostenidas o flanqueadas por dos leones tenantes".
Finalment, direm que no és que el gos signifiqui fidelitat; és un motiu simplement de caire fonètic: 'ca', síl·laba inicial del topònim de la nostra vila. Altres poblacions de parla catalana que tenen en el seu nom la síl·laba 'ca' tenen també un gos a l'escut, com per exemple Calaf, Canet de Mar i Inca. En el decurs dels anys l'escut ha variat també d'acord amb el gust de les diferents èpoques, però sempre comptant amb els dos elements heràldics fonamentals: les barres de Catalunya, atribut de la vila per la seva condició de vila reial, atès que la població de Cambrils fou annexionada a la Corona Catalanoaragonesa l'any 1206, per Pere el Catòlic, II d'Aragó i I de Catalunya, i el gos, encara que estiguessin disposats, de vegades, de diferent manera.
Per enfortir els meus arguments, acompanya aquest treball una composició fotogràfica on es mostren escuts usats a Cambrils en èpoques diferents, els tres primers dels quals han estat facilitats per l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Corresponen a la següent descripció:
1,- Segell de placa usat per la cort del batlle de la vila, l'any 1403 (F. de Segarra, Sigillografia catalana. Inventari, descripció i estudi dels segells de Catalunya. Barcelona, 1916-1932, Vol. II, segell núm. 542). El gos està posat directament damunt les barres, es veu ben bé que són quatre, sense faixa.
2.- Segell de placa usat pel municipi l'any 1590 (F. de Segarra, op. cit. núm. 1026). És deficient. No hi ha corona, ni lleons. Les barres semblen també quatre.
3.- Segell de placa usat pel municipi l'any 1800 (F. de Segarra, op. cit. núm. 1028). Hi figura la corona i sembla que també els lleons, la qual cosa confirma les opinions del Sr. Serra que es van començar a usar a mitjan segle XVII. El mateix pel que fa a les cinc barres.
4.- Imposta que es conserva en la façana principal del santuari de la Mare de Déu del Camí. Correspon a l'acabament del temple actual, construcció que començà el 1704. Les barres són ja cinc i també hi ha lleons, als quals l'autor de l'obra ha afegit rams de flors.
5.- Escut publicat en l'opuscle: "Heràldica del Baix Camp", de Jordi Martí Muntané i Jordi Ribas Farran, editat per CIFE, Grup Esportiu i cultural, Reus (1971). Ens demostra que, en lloc de lleons, pot orlar l'escut qualsevol altre dibuix. Les formes interiors de disposició són les correctes.
Finalment, he de fer constar que la base, podríem dir-ne científica, d'aquest treball es deu principalment als informes lliurats a l'Ajuntament de la vila per l'Arxiu de la Corona d'Aragó i per la Reial Acadèmia de la Història l'any 1969, així com a la resta de fonts citades.