Qui no ha vist "La Verge dels Consellers", del valencià Lluís Dalmau, una de les millors taules pintades del segle XV, que es guarda en el Museu d'Art de Catalunya, instal·lat al Palau Nacional de Montjuïc? O una reproducció seva? O l'estàtua del conseller Joan Fivaller a la façana de l'Ajuntament de Barcelona? Aquell vestit talar, vermell i llarg fins als peus, que porten els personatges esmentats, era el distintiu dels jurats i regidors dels nostres pobles i ciutats fins a la meitat del segle XVII; penjant damunt del pit, hi anava una faixa ampla, de la mateixa roba, i el coll i els punys s'ornaven amb punta blanca.

Després de la insurrecció de Catalunya contra el comte-duc d'Olivares, i sembla que com a menyspreu a la dignitat dels jerarques de les poblacions rebels, es prohibí als jurats i consellers l'ús de la 'gramalla' vermella (nom de la túnica esmentada) i, en canvi, es va obligar a dur la que portessin els porters i altres empleats inferiors de les corporacions. Aquesta disposició de mal gust va derogar-se l'any 1868, en què, si bé els servidors no es posaren més la 'gramalla', tampoc es vestiren amb ella els consellers, que l'adoptaren en la seva part petita usant només la faixa o banda, que anava de l'espatlla esquerra al maluc dret, com és comú a totes les bandes.

A Cambrils les bandes eren de seda o domàs vermell i, al mig del pit, hi anava una placa de plata amb l'escut de la vila. Aquest sistema distintiu dels regidors cambrilencs estigué en ús fins l'any 1887, en què, en sessió del 13 de març, l'Ajuntament acordà substituir-les per unes medalles que, sostingudes per passadors, anirien penjades sobre la part esquerra del pit, com és costum de portar les condecoracions.

Quant a les bandes que es retiraven 'de la circulació', motivaren una petició verbal de Carles Clanxet i Cuchillo, del qual el secretari de l'Ajuntament, Antoni Gimbernat, pogué dir que "... celoso de cuanto pueda favorecer a la presente villa donde tuvo su cuna, con su caràcter investigador de hechos referentes al municipio, adquiridos a fuerza de una constancia sin limites fomentada por su cariño a la población...", en el sentit de demanar una d'aquestes bandes, amb la corresponent placa de plata que ell mateix guardaria com a record. El senyor Clanxet es comprometia a facilitar a l'Ajuntament el conjunt d'escrits que ell, en el curs dels anys i de la seva tasca investigadora, havia aconseguit recopilar, sempre que la corporació els hagués de menester i amb unes determinades condicions. D'acord tots, s'estengué una acta que firmaren els interessats i que considero profitosa perquè és una demostració que quan impera la bona voluntat es poden fer moltes coses.

No sé quant duraria l'ús de les medalles, perquè no recordo què portaven com a distintiu els consellers d'abans de la guerra de 1936-39. Després d'ella, passaren molts anys sense que la corporació portés cap distintiu especial. Crec que fou vers les darreries dels anys quaranta que els membres de l'Ajuntament tornaren a lluir-ne, i així continuen. Consisteixen en un escut de la vila penjat d'un cordó de seda dels colors vermell i groc de l'ensenya pàtria. El cordó va penjat al coll i la insígnia cau damunt del pit, essent aquesta d'or per a l'alcalde i d'argent per als consellers. Es la mena de distintiu més comunament usat avui, tant per corporacions locals i provincials com per les professionals, col·legis oficials i cossos de l'Administració, potser per la seva elegància i poc aparat.

Consulta més documents de la secció Estampes cambrilenques