Tema del mes

"Què és el que he fet per tenir la riquesa d’aquest petroli?

Per Marcel Rubio



A la dreta, el pintor iraquià resident a Cambrils Kamal Sultan
Kamal Sultan va néixer a Bagdad i des de 1992 viu a Cambrils, municipi que havia visitat diverses vegades per motius de feina, durant els deu anys que va estar vivint a Barcelona. La tranquil·litat que li oferia un municipi com Cambrils per tal d’acabar els seus estudis de Belles Arts el va fer decidir per establir-se definitivament al municipi juntament amb la seva dona, també iraquiana. Avui en dia viuen al barri de l’Eixample tenen un fill i el Kamal continua la seva activitat professional com a pintor i dibuixant. També participa activament amb iniciatives altruïstes com les que porta a terme amb el Col·lectiu Art Total de Cambrils.

Tens contacte amb d’altres iraquians residents aquí?

Som pocs, i no tenim massa relació. Ara fa uns dies es van fer unes jornades sobre l’Iraq a Barcelona en què diferents iraquians vam intercanviar les nostres experiències aquí. Jo també hi vaig participar, perquè volia conèixer d’altres iraquians dels 800 que per diferents motius ens trobem a Espanya.

Què és el que ha canviat de la societat espanyola i catalana respecte la Guerra del Golf de 1991?

El 1991 hi havia una indiferència total, l’Iraq quedava molt llunyà. A diferència d’ara, jo he viscut molt sol, molt aïllat, el conflicte anterior. Hi havia una justificació, tot i que després es va destruir el país. Jo crec que ara la gent descobreix que tot el que els havien dit no era veritat, es van manipular notícies i imatges per tal de donar una imatge del país, quan hi ha molts règims dictatorials com el propi Kuwait o l’Aràbia Saudí. Si treiem tot això de les armes massives i Saddam, veiem que l’Iraq és un país de gent pacífica, que havia arribat a un alt nivell cultural, la dona treballa com els homes... i m’imagino que quan un país tercermundista es vol desenvolupar pot ser un símbol per a d’altres països pobres. Jo al·lucino que argumentin descaradament l’atac amb el tema del petroli. Diuen que volen portar la llibertat amb bombes i míssils. Els iraquians sofreixen l’embargament que ha afectat tot el poble. La gent no és tonta, no es creuen tot això de l’eix del mal. I Shaaron no és un terrorista tenint en compte el que està fent a Palestina? Com s’entén que el que bombardeja és un home de pau i a qui li destrueixen la casa és un terrorista. Realment estic molt satisfet d’actes com el dels voluntaris catalans que han anat a fer d’escuts humans a defensar el nostre poble.

Aquest canvi d’actitud també l’has notat amb els veïns i companys de feina?

I tant, sí que hi ha hagut un canvi respecte el 1991. Recordo quan em van entrevistar a Ràdio Cambrils i vaig convidar els artistes a fer una acció en contra de la guerra. Vam tenir una molt bona acceptació. Els artistes demostrem la nostra sensibilitat amb una pintura com la que hem penjat davant de l’Ajuntament. En l’anterior guerra veia com tots els records que tenia del meu país, de la meva ciutat natal, (Bagdad) es destruïen. Els iraquians no volem ser els conills d’índies de noves bombes.

Quina opinió et mereix l’actitud del govern espanyol?

Aznar assegura que l’Iraq amenaça Espanya; però com? quan? de quina manera? Sempre havíem tingut bones relacions. Es crea el perill exterior, abans era el comunisme, ara és el musulmà. A l’Afganistan hi havia la justificació de l’11 de setembre, però la gent ja ha vist que no han arreglat res en aquell país.

Si l’Iraq no tingués les reserves de petroli estaria passant per una situació com aquesta?

És clar que no, si plantéssim patates no passaria tot això, i possiblement tindríem un altre tipus de govern. L’Iraq a més es troba en un punt estratègic en una zona molt rica de petroli com és l’Orient Mitjà. A més, la seguretat d’Israel és primordial per Occident. L’arrel de tot està en el domini de les potències colonials que un cop van marxar dels seus dominis han deixat problemes, com si deixessin una malaltia. Són indignants les negociacions que estan fent els Estats Units per aconseguir al·liats. Em sembla que l’única esperança és Europa i les mobilitzacions que estem veient aquí, la gent està veient que hi ha darrere de tota l’operació dels Estats Units.

Estàs en contacte amb familiars i amics a l’Iraq?

Sí per telèfon. T’expliquen com n’és de dur tenir la sensació que pròximament hi haurà un atac, la por, no saber res dels meus familiars a Bagdad... Per mi això també és terrorisme. Allà tenen notícia de les mobilitzacions en contra la guerra que es porten a terme a tot el món, els donen ànims, veuen que no estan sols. Jo mateix he vist a la televisió iraquiana que sovint apareixen imatges dels escuts humans.

(Amal, la seva esposa, afirma que ha ofert als seus pares de venir aquí, però ells es van negar a abandonar el seu país.)

Els iraquians que esteu a l’exterior us sentiu una mica com a ambaixadors del vostre país en una situació com aquesta?

Sí. Nosaltres podem opinar als mitjans de comunicació, no com en d’altres països. Però pensem què és el que podem fer des d’aquí per ajudar el nostre país, penses amb fer accions d’ajut humanitari o alguna cosa similar. El nom de l’Iraq només s’associa a Saddam, a armes i tot això, i és molt més, l’Iraq té una civilització mil·lenària. Els iraquians es pregunten “què és el que he fet per tenir la riquesa d’aquest petroli?”.

Comenta aquest article