Foto de família dels assistents a la festa del Sorral

Un centenar de persones van celebrar el passat diumenge 24 de novembre l’anomenada Festa del Sorral. Tal com va explicar Montserrat Pujals, una de les promotores, es tractava de reunir la gent que ha tingut o té actualment lligams amb la zona del Sorral. El Sorral és la part de la façana portuària que va des de la torre del Port cap a ponent. Els participants a la festa es van reunir a la celebració de la missa a la parròquia de Sant Pere. Després de la foto de grup al peu de l’altar, van fer una visita a la zona del Sorral. Les referències al passat d’aquesta part del poble van centrar bona part de les converses dels presents. La festa es va acabar amb la celebració d’un dinar a un restaurant de la localitat. No hi va faltar el pastís commemoratiu ni el ball com a fi de festa

§ COL·LABORACIÓ Carrer de Miramar, Barri del Sorral Montserrat Pujals |§

El Sorral era un tros del carrer de Miramar, des del número 6 fins al número 26, encara que el vertader Sorral arrencava davant del número 14 fins i anava fins al final del carrer, o sigui, fins al racó del moll de Ponent. Ens preguntarem per què li deien el Sorral. Doncs bé, quan feia temporal, com que la nostra platja no estava protegida pel port de refugi de què gaudim actualment, la mar empenyia la sorra cap a la platja, una sorra fina com l’or, i s’hi van formar unes muntanyes, en alguns llocs amb una alçada considerable. La sorra i la mar, per a la canalla i no tan canalla, podríem dir-ne que eren les nostres joguines. Eren uns temps en què les joguines es quedaven no sé on, ja que a Cambrils no hi havien les joguineries, ni es tenien prou diners per poder comprar-les. Era un barri molt i molt familiar, on el que tenia més ajudava el que tenia menys. Allò de “si tu tens arròs, deixa-me’l i jo et deixo l’oli”. Si en una casa hi havia un malalt, els veïns ajudaven en tot allò que era possible. Vivíem pobrament però feliços, ja que les portes de les cases estaven sempre obertes per a tothom, sobretot les plantes baixes, que totes o quasi totes tenien pous on anàvem a buscar l’aigua, ja que no existien les fonts públiques, i amb molt d’afecte ens omplien les galledes i el càntir.

Al arribar l’estiu, per les nits, les famílies treien als carrers unes tauletes baixes i cadires, i posaven damunt la taula el porró, la cassoleta del peix i el cantir de l’aigua amb uns anissos dins, que això era el refresc d’aquell temps. També hi havia les nanses –que eren un estri de pesca, i dic “eren” perquè en la actualitat no en veig pas ni una–, en elles s’hi agafaven les llangostes, llamàntols, congres i morenes, i algun que altre peix. Però no tan sols servien per pescar sinó que el nostre carrer n’estava ple. En elles, posades de cap per avall, s’hi criava l’aviram que es guardava per les festes de Sant Pere, la Puríssima i per Nadal. I no totes les famílies en tenien perquè eren temps tan durs que amb prou feines hi havia menjar per a les persones i els animals no es podien mantenir. O sigui, menjar pollastre o pata dos o tres cops l’any, en aquella època dels anys 50, a Cambrils això era un gran luxe, ja no parlem de més enrere.

Les gallines dins les nanses, com és natural, ponien ous i les criatures amb molta gana anaven i se’ls menjaven, i la mestressa els donava una correguda perquè la seva família també es quedava sense truita. Una truita per sis o set de la família es feia amb un ou i farina. La postguerra va ser horrible, encara que hi hagi persones que no ho vulguin reconèixer, peró per als pescadors va ser molt dolenta aquella època, ja que no tenien gasoil per poder anar a treballar. Al barri del Sorral als anys 45, en edat de 15 a 25 anys, érem 52 joves entre nois i noies. Era un barri típic, alegre, érem respectuosos amb els grans i ens estimàvem tots per la bona convivència que hi havia en tot el veïnat. I així es demostra avui, al cap de tants anys. Ens tornem a retrobar tots plegats una altra vegada, els que som vius, els nostres fills i néts. Gent nascuda des del 1909 fins al dia d’avui.