El fotògraf Frank Kalero en el seu estudi de Berlín

Frank Kalero fa dos anys que està al capdavant de l’única publicació de distribució internacional que existeix avui en dia dedicada a la fotografia de reportatge. Aquest fotògraf de 30 anys és el director de la revista Ojo de pez i actualment està instal·lat a Berlín, des d’on està preparant els dos següents números i un treball sobre la ciutat.

Des del seu estudi de Berlín, Frank Kalero expressa la seva sorpresa pel fet que actualment es trobi tan còmode en aquesta ciutat; “després de veure els alemanys que hi ha per Cambrils, se’m fa estrany viure aquí, però s’hi està molt bé”. Des del mes de maig passat, aquest fotògraf cambrilenc s’ha instal·lat a Berlín amb una beca del Ministeri de Treball per tal de realitzar dos números de la revista i confeccionar un reportatge sobre la ciutat alemanya. Tal com ens comenta, aquest reportatge es presentarà al certamen FotoEspaña en una edició que està dedicada a les ciutats. Kalero, després d’exaltar la humanitat dels berlinesos, destaca que a la capital alemanya s’hi viu una frenètica activitat cultural i avui en dia és lloc de pas de creadors de totes les arts; “si t’oblides del fred, actualment Berlín és com el París dels anys 20 o l’Havana dels 30”. Amb la caiguda del mur, el 1989, pràcticament tots els habitants de l’est de la ciutat van abandonar les seves vivendes cosa que unida als enormes espais de l’antiga frontera que separava la ciutat han provocat que el preu de la vivenda estigui a nivells molt assequibles. Així, Frank Kalero comenta “que pots llogar un estudi per 200 euros o una nau per fer exposicions per 600 euros, la qual cosa fa que qualsevol artista vulgui venir aquí a treballar i exposar la seva obra”.

Tot i la dimensió de la revista, Frank Kalero lamenta que avui en dia se’l conegui més com a director d’Ojo de pez que no pas per la seva feina com a fotògraf. Kalero es va formar en el món de la fotografia de forma autodidacta, als divuit anys es va allistar a l’exèrcit “per fugir del fracàs escolar i de tot... A l’exèrcit tens moltes hores perdudes i em vaig llegir un manual de fotografia”. A partir d’aquí va anar aprofundint en aquest camp i més endavant es va matricular a Comunicació Audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra de Barcelona. Alguns companys de la universitat treballen amb Ojo de pez, que va prendre el seu nom d’un objectiu de càmera.

Portada del número 3 de la revista de fotografia “Ojo de pez”

“Ojo de pez”, una revista de queixa

Segons Frank Kalero, el projecte Ojo de pez no és només una revista de fotografia sinó que recull les queixes existents avui en dia per part dels professionals del reportatge. A més de les dures condicions laborals en les quals sovint es veuen immersos, Frank Kalero esmenta siutacions com que “et retallen fotografies quan es publiquen els reportatges o no surten totes les que havies enviat, cosa que et canvia tot el teu reportatge”. La revista és bilingüe, en castellà i anglès. Entre les particularitats que proposa la revista a l’hora de treballar hi ha el fet que en els reportatges que es publiquen hi ha el treball conjunt del fotògraf, el dissenyador i l’editor. L’editor de cada revista és d’un país diferent, el del número tres, aparegut el novembre passat, va ser Sven Ehmann. Es publiquen reportatges d’entre 6 i 10 fotografies realitzades per fotògrafs espanyols, italians, alemanys o estadounidencs. “Volem evitar que passi el que succeeix als suplements, que sempre publiquen els mateixos”, comenta Kalero, que assegura que s’ha d’innovar contínuament, sense estancar-se en cap format de fotografia. La filosofia d’Ojo de pez fa que els fotògrafs no posin cap objecció a aportar els seus treballs de forma gratuïta. Quant a la distribució, on hi ha més punts de distribució és al continent europeu: Espanya, França, Alemanya, Itàlia i Gran Bretanya tenen cadascun més de deu punts de distribució; Bèlgica i Holanda només hi són de forma testimonial. L’anterior número també es va fer arribar als Estats Units i a països de l’Amèrica Llatina. De forma general la revista es pot adquirir en llibreries d’art i de fotografia, però també es pot trobar en una web de distribució internacional. A mitjans de desembre va presentar el número tres a Madrid i el dia 27 de gener té previst fer-ho a Barcelona. El mes de febrer, la revista serà present en un estand a la fira d’art de Madrid ARCO.

Tot i les paraules engrescadores que utilitza Frank Kalero per parlar d’Ojo de pez, és sincer a l’hora de parlar de la situació econòmica: “encara estic pagant deutes dels anteriors números”. Cal recordar que tant ell com l’equip de redacció treballen de forma voluntària, cosa que en dificulta la seva disponibilitat. Actualment ha trobat socis comercials a Madrid, amb qui pretén publicar tres revistes a l’any. El preu de venda d’aquesta revista és de 10 euros, però el finançament principal prové de la publicitat. Kalero té present que tots els intents similars al d’Ojo de pez apareguts a Europa han fracassat econòmicament i actualment només funcionen les revistes de fotografia dedicades a l’art o d’altres disciplines. Frank Kalero actualment està treballant en el número 4 i com a projectes de futur es planteja publicar un suplement de la revista en format DVD.

El potencial cultural de Cambrils

Quan se li pregunta sobre si era necessari traslladar-se fins a Alemanya per poder continuar treballant, Kalero s’indigna al comparar per exemple la situació de Berlín respecte de Barcelona quant a l’habitatge: “un dels drets constitucionals és l’accés a la vivenda i ja no es pot viure per culpa dels especuladors”. Li sorprèn que avui en dia “tot Berlín vulgui anar a viure a Barcelona”, on assegura que hi ha més inseguretat ciutadana que a la capital alemanya. Quant a la situació que es viu a Cambrils, Kalero es queixa que no s’aprofita el potencial que té el municipi, tant pel nombre d’habitants com per les possibilitats que ofereixen nombrosos creadors que hi viuen. Si bé reconeix que hi ha hagut desenganys amb el públic, a l’hora de planificar polítiques culturals “es repeteixen esquemes i ja està” i afegeix que “es creu que invertir en cultura és tirar els diners, però als Estats Units viuen de la indústria cultural”. En aquest ordre de coses, lamenta que encara no hagi pogut presentar la revista a Cambrils.