La cambrilenca Bárbara Sánchez Barroso va inaugurar, ahir, la mostra L'Odissea, una videoinstal·lació que aborda el viatge com a metàfora de la recerca personal alhora que revisa l’epopeia clàssica del mite d'Odisseu des d’una perspectiva antiheroica i femenina.L’Odissea és la quarta mostra del cicle La possibilitat d’una illa, el programad’exposicions de l’Espai 13 de la Fundació Joan Miró de Barcelona per a la temporada 2017-2018, amb la col·laboració de la Fundació Banc Sabadell. Comissariat per Alexandra Laudo, el projecte s’articula a l’entorn dels significats simbòlics i socioculturals que ha tingut al llarg del temps un espai paradigmàtic en l’imaginari col·lectiu: l’illa.

Treball interdisciplinari

El treball de Bárbara Sánchez Barroso és una aproximació interdisciplinària –des de la performance, el vídeo o la instal·lació– a temes com els feminismes, les relacions personals i tot allò que habita la perifèria. Els seus projectes aborden sovint la dimensió política del vessant personal i celebren la naturalesa d’allò que és fràgil i vulnerable. El potencial de la narració en totes les seves formes és un dels motors de la seva pràctica artística en la qual dialoguen amb fluïdesa l’escriptura, el cinema i la poesia. Per al projecte, l'artista cambrilenca ha comptat amb la col·laboració del Museu d'Història de Cambrils i l'Arjau Vela Llatina de Cambrils.

Per a La possibilitat d’una illa, Sánchez Barroso presenta L’Odissea, una videoinstal·lació que parla de com sovint marxem vers un destí que no és sinó un retorn al punt de partida. L’obra relata la travessa per mar que un personatge realitza a la cerca d’un indret vinculat al seu origen: una cova ubicada a una illa. Més lloc mental que enclavament geogràfic, aquest destinació opera com a metàfora de diferents conceptes: l’espai de la ficció, l’inconscient, la noció mítica d’origen o, fins i tot, la vida intrauterina. Durant la navegació, una locució en primera persona rememora un record d’infància entreteixit amb reflexions diverses sobre les interseccions entre la ficció i el relat biogràfic, la funció que les històries fundacionals tenen en l’imaginari col·lectiu, o la pulsió humana de transformar l’experiència en narració.

Referència al mite d'Odisseu

Des del títol mateix, la peça de Sánchez Barroso fa referència al mite d’Odisseu: esmenta el seu funcionament com a arquetip literari, i estableix una analogia entre la recreació de la història a través dels mites i la reconstrucció de la identitat mitjançant els records. En aquest sentit, l’artista reformula frases d’obres literàries d’autors tan diversos com Joseph Campbell, Joan Didion, Jean Paul Sartre i Emily Wilson, entre d’altres, i les incorpora al seu propi discurs sense explicitar-ne les fonts, tot construint un relat sobre la ficció on es confonen els límits entre la literatura i la vida.

El treball parteix d’un interès de l’artista pels arguments essencials, els quals, versionats, donen lloc a totes les obres literàries i cinematogràfiques de la història. L’artista escull per al seu film una d’aquestes trames clàssiques, la del personatge que emprèn un viatge, però és ella, una figura femenina, qui la protagonitza. L’Odissea de Sánchez Barroso és sobretot un periple interior, psicològic i antiheroic, que no passa per la resolució i on no es donen ni el conflicte, ni la lluita, ni el domini. Reforcen aquesta perspectiva, les despulles d’un vaixell que jauen a la sala d’exposicions acompanyant el film. Es tracta d’un objecte que remet a l’experiència viscuda, però que lluny de commemorar la gesta, evoca algun tipus de naufragi.