L'historiador cambrilenc Manel Tarés va protagonitzar, ahir al vespre al Centre Cultural, la conferència que portava per nom "L'exili del Cardenal Vidal i Barraquer i el doctor Joan Viladrich", englobada dins el cicle de Memòria de Tardor que aquest any porta per nom "1939, Retirada i Exili". Tarés ha pogut consultar les memòries manuscrites de Joan Viladrich, qui va ser durant molts anys el secretari personal del Cardenal Vidal i Barraquer. Viladrich va marxar a l'exili juntament amb el Cardenal Vidal i Barraquer, el juliol del 1936 i va començar a escriure aquestes memòries quan es va morir el Cardenal, l'any 1943. "La mort del Cardenal va ser un cop molt fort per Viladrich i va decidir fer aquestes memòries que les va acabar l'estiu de 1945 i les va enviar a mossèn Anselm Albareda", explicava ahir Manel Tarés. Albareda li va recomanar a Viladrich que això que havia escrit no sortís a la llum. Joan Viladrich va poder tornar a Tarragona l'any 1946 i va fer de professor al Seminari.

Memòries cedides a l'Arxiu Municipal

Les memòries de mossèn Joan Viladrich han estat cedides, enguany, a l'Arxiu Municipal per part de la família del Cardenal Vidal i Barraquer. Aquestes memòries consten de quatre capítols i tal com va explicar ahir Manel Tarés, ell s'ha pogut llegir el quart capítol que tracta dels darrers anys de la vida del Cardenal, des de l’ocupació de Tarragona, 15 gener 1939 fins a la mort del Cardenal a Friburg, el setembre de 1943, en un total de 203 pàgines. Aquestes memòries manuscrites reprodueixen molts dels textos i cartes que ja es coneixien i n'aporta alguns d'inèdits. Manel Tarés va explicar amb tot detall el que va viure el Cardenal Vidal i Barraquer a l'exili i les pressions intensíssimes del règim franquista espanyol al Vaticà per impedir que el Cardenal pogués retornar a la seva diòcesi de Tarragona.

Els anys d'exili del Cardenal van estar marcats per la seva estada a la cartoixa de Farneta, a la Toscana, sobretot els hiverns, i a la cartoixa de la Valsainte, a Suïssa, pel que fa als estius. En aquests anys d'exili del Cardenal, també va fer estades a Roma. La primera d'aquestes estades, de dos mesos, va coincidir amb la mort del Papa Pius XI i va poder participar en l'elecció del conclave que va elegir el nou Papa, el cardenal Pacelli sota el nom de Pius XII. El Vaticà va continuar rebent una forta pressió del règim franquista per impedir la tornada del Cardenal a Catalunya. Els franquistes no li perdonaven el fet de no signar la carta dels bisbes donant suport al "alzamiento" i també argumentaven que els dos anys que el Cardenal va estar a la cartoixa de la Farneta només havia estat pensant en l'església catalana. També se'l titllava de col·laborador amb els "rojos". També deien que si tornava perillava la seva vida i que "rebria l'odi de la població". Ni el nomenament de Pius XII va canviar la situació. Tot i que el mateix Papa en privat donava suport al Cardenal, va enviar una carta a Franco felicitant-lo pel seu mandat i el nou règim instaurat. Arran de tot això, el Cardenal ja se'n va fer idea que mai tornaria davant tot el que s'havia orquestrat contra ell. Segons va explicar Tarés, "es torna molt antifranquista i acusa els falangistes del fet que no pugui tornar".

El no retorn del Cardenal, un tema personal de Franco

Tarés també va explicar que la relació de Franco amb l'església va ser molt tibant durant uns quants anys. Franco volia fer servir un antic concordat, del 1851, pel qual el govern pogués nomenar els bisbes de les diferents diòcesis. Des del Vaticà se li va dir que no, que des de l'any 1921 ja no estava vigent. L'estira i arronsa va arribar fins l'any 1953 en que es va signar un nou concordat amb el Vaticà. Tarés també va explicar que el fet de no deixar tornar el Cardenal era "un tema personal de Franco" i va explicar que des de Tarragona, l'any 1940, hi va haver un sector ciutadà que es va moure per mirar que el Cardenal pogués tornar. En aquest sentit, les memòries de mossèn Viladrich recullen una carta de la família Muller de Tarragona, molt amiga del Cardenal, que van enviar una carta a Franco i una al Vaticà, amb un missatge molt directe exigint el retorn de Vidal i Barraquer. Finalment, Manel Tarés va explicar com va ser el darrer estiu de la vida del Cardenal, els amics que va fer a Suïssa, com Rafel Patxot, i la seva mort, el 13 de setembre de 1943. Com a cloenda, Manel Tarés va fer seva la crítica que mossèn Viladrich havia fet al Vaticà, "no s'entén perquè el Vaticà no es va posar més ferm en la defensa del retorn del Cardenal Vidal i Barraquer".