Estampes cambrilenques / Abril 2000

Estem en plena primavera (abril de 2000), certament que una mica esbojarrada com acostumen a ser quasi sempre, bon temps, fresca, sol i ruixats. Encara bo que aquest abril, a més de fer de les seves, ens ha portat abundoses pluges, caigudes amb suavitat i molt oportunament perquè la sequera al camp era greu.

Aquest hivern passat, amb setmanes senceres d’unes temperatures més aviat càlides i impròpies d’un hivern i uns freds sobrevinguts impensadament, per tardans, han propiciat una forta passa de constipats i estats gripals que han afectat força el veïnat i encara que la gent confon molt sovint un simple refredat amb la grip, no és pas el mateix, perquè mentre un constipat és lleu i s’acaba amb esternuts i mucositats, la grip és una malaltia encomanadissa, que si bé en general és benigna, en ocasions pot originar epidèmies greus i molt virulentes.

Tot això m’ha fet pensar que potser seria interessant de parlar de l’epidèmia de grip que va sofrir el país, i el nostre poble, d’una manera generalitzada la tardor-hivern del 1918 i que va durar fins quasi entrada la primavera del 1919. Val a dir que més que una epidèmia va ser una pandèmia perquè la primera és considerada així quan una malaltia ataca moltes persones d’una població o espai concret i la segona té aquesta consideració quan els atacats són la gran majoria de les persones residents en un determinat territori gran o s’estén a molts altres territoris.

La grip de l’any 1918 va tenir més caire del segon que del primer, causant vertaderes mortaldats de persones de tota edat i condició perquè, com hem dit, el virus era extremadament encomanadís. També hem de remarcar que aquella tongada de grip, almenys a Cambrils, va tenir dues tandes llargues i de molta gravetat: la primera la tardor de l’any 1918, encara que en els esbrinaments que hem pogut fer ja trobem dos casos de defunció més primerencs: el 27 de juliol i el 3 de setembre, i la segona a mig hivern, febrer i març del 1919.

La darrera persona que va morir de la grip, el 9 de març del 1919, va ser el jove de 26 anys Josep M. Sans i Serra, de cal Sans, personatge molt conegut i popular a la vila, del grup fundador de la Congregació Mariana

La primera tongada va durar, pràcticament, tot el mes d’octubre, i es van enregistrar 12 morts, les edats dels quals anaven des dels cinc mesos, cas excepcional, fins als 39 anys. Com es pot observar, la grip més aviat s’acarnissava en la gent jove i forta. La segona etapa va produir-se el febrer-març de l’any 1919, mesos en els quals van morir vuit persones més, amb una única persona gran, de 69 anys, i amb dues nenes de tres i nou anys. Els altres, entre els 17 i 32 anys. La darrera persona que va morir de la grip, el 9 de març del 1919, va ser el jove de 26 anys Josep M. Sans i Serra, de cal Sans, personatge molt conegut i popular a la vila, del grup fundador de la Congregació Mariana.

De les anècdotes, doloroses anècdotes, és clar, que es podrien contar d’aquella famosa grip dels anys 1918-1919, en remarcaré només tres. La primera és que amb cinc dies de diferència van morir dos membres d’una mateixa família, Fèlix Carballido López, de 39 anys, el 8 d’octubre, i Francesc Carballido Noelle, de 16 anys, el dia 13. Eren pare i fill i vivien al carrer de Foix, número 5, pràcticament davant de casa meva. Un altre infortuni familiar va ser la mort amb dos dies de diferència dels esposos Florenci Sans Alegret el 18 d’octubre i Teresa Sans Capella el dia 20, deixant uns fills orfes. Eren veïns del barri marítim i el marit tenia 39 anys mentre que l’esposa en tenia 34. Tres persones van morir el mateix dia, 24 de febrer, de les sis que van finar entre el 15 i el 27 d’aquell mes; eren dues nenes de tres i nou anys i una dona de 32.

La darrera de les anècdotes correspon directament a la meva família. Aquell dissortat mes de febrer amb tanta quantitat de morts en pocs dies —pensem que llavors Cambrils tenia poc més de 3.280 habitants— la meva mare va tenir un fill, un germanet meu que es deia Rufí, com el pare, i de tothom és sabut que els parts es produïen a casa i amb més dificultats que ara i que les parteres estaven una setmana al llit. Com que cada dia i a tota hora tocaven a morts, perquè la mare no s’espantés cada dia li deien que s’havia mort o enterraven la Clara, que era una dona velleta i malalta, que en realitat no es va morir d’aquella passa. Però la mare s’ho empassava sense saber que era la grip que feia estralls. A la fi, la mare va sortir bé del tràngol sense agafar la fatídica grip, ni ella ni el fill, encara que el Rufinet va viure poc perquè va morir el 13 d’abril quan només tenia dos mesos, de bronquitis capil·lar, segons el diagnòstic del metge de casa que el va atendre i va signar la defunció.

Un altre infortuni familiar va ser la mort amb dos dies de diferència dels esposos Florenci Sans Alegret el 18 d’octubre i Teresa Sans Capella el dia 20, deixant uns fills orfes

Aquella epidèmia de grip dels anys 1918-1919 va ser segurament la darrera que es pot qualificar com a tal i amb el resultat final de moltes morts. Una altra grip forta es va patir l’any 1957, però les coses ja havien canviat molt i les defuncions van ser minses i quasi sempre degudes a complicacions. Es coneixia la penicil·lina i se’n feia ús i a més fins i tot eren força controlades les complicacions més corrents com podrien ser la bronquitis i les pneumònies.

Una cosa resta molt clara i és que tots hem de morir. És l’única certesa que tenim quan naixem. Però en el moment present i en els països desenvolupats la millora de la medicina i els avenços de la cirurgia fan miracles i la gent envelleix molt, com comentàvem a «La dalla» del mes passat. Altra cosa són els països menys desenvolupats on la sanitat està molt endarrerida per manca de metges, de centres sanitaris i dels elements de farmàcia i de cirurgia més elementals. La manca de recursos alimentaris i salutífers, de vacunes i d’higiene, l’escassetat de l’aigua i el seu control són elements negatius que fan que avui, en aquells indrets, es puguin donar casos d’epidèmies que pels nostres verals estan del tot superades, gràcies a Déu. Per això els que tenim sempre el plat ple i els metges a punt, cal que ens recordem dels que res de tot això no tenen i ajudar-los com sigui, potser a través de les ONG que tenen com a objectiu pal·liar aquests afers.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques