Estampes Cambrilenques / Gener 1992

La saviesa popular reflectida en el refranyer és una indiscutible font d’encertades expe­riències. Els nostres avantpassats, parlem en termes generals, podien ser curts de lletra, però eren llargs en intuïció i, a més, uns excel·lents observadors. Per això difícilment erraven i els refranys són, com si diguéssim, el compendi de tota aquella saviesa acumulada, deixats, com en un testament, perquè els heretem i ens en servim els que conformem les generacions que els han succeït.

Dic tot això perquè estem al cor de l’hivern i les temperatures baixes conviden força a tapar-se. Per això ells podien dir amb encert i amb una lògica indiscutible que "en temps fred més val una capa que un barret". Sàvia sentència, perquè parlant de fred i de capes ens ha vingut la idea de parlar també d’aquestes peces de roba el nom de les quals he emprat en el titular i que segurament diran ben poca cosa a la gent jove, i no tan jove, però sí que sabran de què es tracta la nostra gent gran, vull dir aquells que ja passem de la seixantena. Abans de tirar endavant el tema, vull dir, però, que la idea, més que el fred i la capa del refrany, me l’ha suggerit un article d’Esteve Busquets i Molas aparegut en un periòdic setmanal, que pot­ser seria el darrer que publicaria aquest benemèrit escriptor català, mort molt recentment (el dia 16 del passat mes de desembre, a Barcelona) després d’una llarga vida de vuitanta-tres anys, esmerçats en bona part en la investigació de la cultura popular del nostre país i en l’es­tudi i la divulgació del folklore, les tradicions i els costums del poble català. Periodista i escriptor, la seva obra en forma de llibres, i encara més en forma d’articles, serveix de testimoni de la seva passió per tot allò que conforma el cos del costumari popular de Catalunya. Segurament és, amb Joan Amades i un petit grup de benemèrits escriptors, dels que més s’ha preocupat de la conservació i divulgació de l’ample ventall de les velles tradicions catalanes. Voldria, doncs, que aquesta modesta 'estampa', inspirada en un article seu, fos com un petit i pòstum homenatge a aquesta il·lustre personalitat de les lletres catalanes malauradament desapareguda del món dels vius i que molts trobarem a faltar.

L’article a què fem referència era titulat "Mocadors grans i tapaboques", on Esteve Busquets feia la definició d’aquestes peces, d’ús corrent a Cambrils cent o més anys enrere, dient que el mocador gran (a Cambrils en deien mocador d’abric) "era una de les peces de vestir femenines més simpàtiques i ben aconseguides". El mocador gran —el 'panolón' en cas­tellà— no sol figurar en els diccionaris perquè si mocador ve de mocar, ningú no es mocaria amb espatllers, cobriespatlles o mantons, que són els noms que diríem tècnics.

Espatlla i pit restaven ben abrigats deixant, però, lliures els braços, cosa essencial per trafegar per casa. Tenia, en canvi, l’inconvenient de donar aparença de més gran a la dona que se’l posava. Aquesta podria ser una de les raons de la seva desaparició.

Els avis, en canvi, foren més eixerits: usaven grans bufandes que s’enrotllaven al coll —i s’enrotllen— i pengen pel davant i pel darrera salvant un xic l’esquena i el pit de les airades. I a muntanya encara es troben tapaboques, que pel seu nom semblen indicar que siguin bufandes petites, quan en realitat es tracta d’una mena de flassada. Els pagesos i els pastors sabien prou bé com n’és d’eficaç un tapaboques. "Ja poden bufar el torb o la tramuntana, que l’abrigall resisteix tots els bofaruts."

Potser sí que a muntanya s’usen encara aquestes peces d’abric, encara que no ho crec pas, perquè avui les modes noves, airejades pels moderns mitjans de comunicació i especialment per la televisió, arriben a tot arreu arraconant els vells sistemes i implantant les formes de vestir i abrigar-se més modernes, però abans eren usades no solament a muntanya, sinó també al pla, als pobles de la nostra comarca i als de les comarques que ens envolten.

A casa meva conservo encara, i amb molt d’afecte, aquestes dues peces en un relatiu bon estat, especialment la masculina. I recordo perfectament haver-hi vist embolcallats el pare amb el tapaboques en alguna sortida nocturna, i la mare amb el mocador d’abric anant de bon matí, per exemple, a vendre al mercat del port, que era en aquell temps al descobert, "sota el cel clar i rialler". Parlo, és clar, de bastant més de cinquanta anys enrere.

Els noms populars d’aquestes peces de vestir no eren pas gens encertats i fins i tot força estranys per qui no estigués acostumat al vocabulari amb què les havia 'batejat' el costum. Perquè el tapaboques era prou gran no solament per tapar la boca, a tall de les modernes bufandes, hom es podia tapar amb ell les tres quatres parts del cos, deixant només lliures les cames. I el mocador d’abric tampoc no tenia res que es pogués assemblar amb el que nor­malment entenem com mocador, sinó que també era una peça prou gran com per poder tapar tota l’esquena i el pit. Perquè se’n facin una idea aquells que no han vist mai aquestes peces d’abric, diré com a curiositat que les tinc a casa; el tapaboques amida dos metres i vint-i-cinc centímetres de llarg per metre i vint-i-dos centímetres d’amplada, amb serrell als dos caps de la peça. El color de fons, en aquest cas concret perquè suposo que els dibuixos i els colors variarien, és negre, però té diversos quadres de colors discrets.

El mocador d’abric femení té unes mides de metre i cinquanta-sis centímetres per metre i seixanta-vuit, de manera, doncs, que és quasi quadrat i té serrell pels quatre costats. De color és gris fosc, i totes dues peces són de llana. Al mocador d’abric les arnes hi han fet alguna menjada.

Els temps canvien i la roba de vestir també. Tafanejant els quadres o les figures d’un museu és quan ens adonem com, amb els segles, han anat canviant les formes de vestir d’ho­mes i dones, més perquè abans el vestuari marcava el fet diferencial entre les classes socials, fet avui pràcticament desaparegut perquè un príncep pot anar amb pantalons texans i qual­sevol manobre pot anar amb esmòquing i corbata de llacet, naturalment segons l’ocasió i les circumstàncies. A més, unes formes de vestir duren més temps que unes altres.

Per reblar el tema diré que, històricament, sembla que un tapaboques com el que he des­crit va ser la causa puntual, encara que no de fons, de la tragèdia que visqueren el poble de Cambrils i els seus defensors el desembre de 1640, ja que un dels encerclats, després de la capi­tulació, en sortir del portal embolcallat amb un d’aquests tapaboques i en intentar prendre-li un dels soldats de l’exèrcit castellà, el bon home per defensar l’abrigall es va treure la podadora que portava amagada, atacà el soldat, i s’originà la batussa que va provocar centenars de morts.

També els tapaboques formen part de la història, encara que sigui de rebot i indirectament.

Consulta més documents de la secció Estampes cambrilenques