En qualsevol pel·lícula apocalíptica, quan la humanitat desapareix les ciutats són recolonitzades pels seus antics habitants. Primers arriben els animals, però al cap d'uns anys els arbres ja creixen a les antigues calçades. I això és el que passa a la realitat. De proves n'hi ha moltes, d'antigues ciutats que es redescobreixen engolides per selva, fins als bancals de pedra seca que podem veure quan el fosc arrasa aquell bosc suposadament primigeni i ens ensenya que no fa molts anys tota aquella muntanya estava abancalada. En uns casos van ser malalties, en altres guerres, i en altres simplement ja no sortia a compte cultivar la muntanya.

A Txernòbil, quan el 1986 va ocórrer l'accident nuclear més important de la història, hi vivien 350.000 persones. Va ser un desastre ecològic, sí però tan sols pels humans, ja que ossos, llops i altres animals i vegetals de seguida van recolonitzar el lloc. Ahir, confinat, escoltava per YouTube una xerrada del biòleg Germán Orizoala que està fent un seguiment de l'impacte de l'accident nuclear a Ucraïna. Dues idees en treia. Quan nosaltres marxem, la natura floreix. Nosaltres per la natura som pitjor que el pitjor accident nuclear.

Sense entrar en una situació tan catastròfica -pels humans- la limitació de moviments dels humans arreu del món ha fet aquests dies que els animals estiguin més confiats i a poc a poc s'endinsin a les ciutats. Senglars a Barcelona, un os a un poblet d'Astúries, un grup de cabres salvatges passejant a la plaça d'un poblet d'Albacete, o un puma a Santiago de Xile. Sempre de nit, que és quan els mamífers se senten més segurs. Si seguim confinats, aviat potser veiem un porc senglar passejant-se pels carrers o platges de Cambrils.

Hi ha casos diferents, el dels animals oportunistes que eren alimentats pels humans i en sec s'han quedat sense subministrament. A Tailàndia s'han vist casos de centenars de micos barallant-se per uns plàtans amb una violència que fa fredor. Aquí tothom ha vist en algun mitjà els "atacs" dels coloms als alimentadors que surten del confinament per alimentar-los ara que no poden espigolar les molles de ningú. Un impacte encara per descobrir és el que tindran els gats domèstics que anualment maten milers de milions d'ocells per diversió, essent un veritable problema per la fauna salvatge i que compten amb l'ajuda de suposats defensors dels animals, que els alimenten constantment. Si els alimentadors, normalment dones d'avançada edat, s'han de quedar a casa durant molt de temps, la població de gats de carrer podria disminuir i això seria molt beneficiós per la resta d'animals. Lamentablement els alimentadors de gats i coloms són persones molt obsessives i ja n'he vist algun que s'esmuny del confinament per sortir a donar-los menjar.

De moment poques novetats a part que les gavines podran descansar a platja sense que els gossos les espantin. Si això continués dos anys -Déu ens en guardi!- el corriol camanegre tornaria a criar a les platges.