Estampes cambrilenques / Febrer 2003

Continuant amb el tema del centenari de la Cooperativa Agrícola que encetàvem el mes passat tot parlant de la fundació i dels primers passos de l’entitat, avui creiem oportú de comentar el seu desenvolupament no ja com a ens social, juntes, noms d’associats i activitats portades a terme amb els anys, no cal dir que molt variades i progressivament canviants d’acord amb les exigències de cada moment, sinó allò que ha dut a la realitat esponerosa de la Cooperativa d’avui, oberta a les més modernes concepcions del que ha de ser una cooperativa agrícola del segle XXI.

El senyor Joaquim Pàmies Navarro va parcel·lar una finca rústica que tenia a tocar de les parets del poble i que era coneguda com la Pallissa

És obvi que amb el pas del temps i amb l’expansió de la tasca inherent de la pròpia entitat, va caldre pensar a substituir tota aquella dispersió d’estatges parcials dels quals parlàvem el mes passat per una seu pròpia i ben estructurada que permetés desenvolupar totes les funcions per les quals s’havia creat. Naturalment que per fer un edifici és necessari primer de tot disposar dels terrenys adequats, i aquesta va ser la providència primera que va establir la junta de govern. Per sobre la segona dècada del segle XX es va obrir el que amb tota seguretat va ser la primera urbanització de Cambrils. El senyor Joaquim Pàmies Navarro va parcel·lar una finca rústica que tenia a tocar de les parets del poble i que era coneguda com la Pallissa. Aquesta la podríem circumscriure com l’espai comprès entre els carrers que porten ara els noms de Pere III, de Mossèn Jacint Verdaguer i l’avinguda del Baix Camp, que abans era només un camí de carro que popularment era conegut com el camí dels Corregidors. Per donar una entrada al nucli urbà es va obrir un pas a la meitat del carrer de la Mare de Déu del Camí i un altre a la meitat del carrer de Foix, per la qual cosa es van enderrocar dues cases petites d’aquest carrer, a partir del número 20, i així restava obert el que avui és el carrer del Sindicat.

Els solars resultants van ser adquirits per una sèrie de propietaris benestants de Cambrils, cadascun dels quals es va quedar amb un o més solars dels que es van posar a la venda, amb la particularitat que entre set persones van comprar també una part de la finca que, el 15 de setembre de 1920, van vendre al Sindicat per tal que en aquests terrenys es pogués edificar el que havia de ser el celler, la casa per a les màquines i l’espai administratiu. El preu es va fixar en 13.500 pessetes. Una vegada assolits els terrenys ja es podia pensar en la construcció de l’edifici pertinent.

Els solars resultants van ser adquirits per una sèrie de propietaris benestants de Cambrils que el 15 de setembre de 1920 van vendre al Sindicat per tal que en aquests terrenys es pogués edificar el que havia de ser el celler

Sembla que a iniciativa del president de l’entitat, Josep Vidal i Barraquer, s’havia encarregat a l’arquitecte Bernardí Martorell i Puig un avantprojecte de l’edificació, que es va convertir en definitiu quan el 1919 es van presentar els plànols degudament retocats. El projecte es va posar en marxa i el mateix arquitecte va assumir la direcció de les obres, que es van iniciar en començar l’any 1921, el mes de gener, però no es té notícia que sofrissin cap mena d’interrupció, ja que el mes de maig del 1922 es van donar per acabades la fàbrica i resta d’obres de més importància. El cost global dels edificis va ser de 160.000 pessetes, potser no definitiu perquè, com en tota obra d’envergadura, sempre sorgeixen afegits de darrera hora. Tècnicament, i només per fer un repàs breu al conjunt dels edificis, cal dir que aquests comprenien dos cossos diferents però adherits, un destinat a emmagatzemar el vi, el segon per a la maquinària i el tercer de descàrrega dels carros que portaven la verema. En el local-celler hi havia 12 cups subterranis i 12 tines de ciment armat, a la part alta de les quals hi havia una galeria practicable que facilitava la feina de neteja i reparacions, i hi havia també 6 tines de fusta de grans dimensions que servien per a la conservació del vi. També en el segon cos hi havia 13 cups de mides diferents. Al redós de l’edifici hi havia dos patis: un que donava al carrer del Sindicat, per on abocaven els carros la verema, que es correspon, més o menys, amb l’actual que hi ha davant l’Agrobotiga, i un altre al qual, com ara, s’hi podia accedir pel carrer de Mossèn Jacint Verdaguer.

En Bernardí Martorell va fer uns plànols generals de l’edifici, no sabem si ja directament encarregats amb destí a Cambrils

Les despeses de l’edificació es van cobrir, en principi, amb crèdits bancaris de caire provisional, però més tard i per un acord de l’assemblea general es va prendre la decisió d’emetre uns bons d’obligacions hipotecàries que van ser avalades pels mateixos associats, seixanta-cinc en total. L’emissió va ser de 180.000 pessetes, dividides en 1.800 obligacions hipotecàries de cent pessetes.

En Bernardí Martorell va fer uns plànols generals de l’edifici, no sabem si ja directament encarregats amb destí a Cambrils. Un projecte per al qual hi ha cinc plànols, que, segons sembla, es van conservar a la casa pairal dels Vidal i Barraquer. Existeixen encara avui i es mostren en molt bon estat. Es van fer a Barcelona i són a escala 1/50. La seva curiositat rau en el fet que si bé a cadascun dels plànols hi consta la llegenda «Sindicat Agrícol de Cambrils», en cap hi figura el nom del carrer ni el lloc exacte on s’havia d’ubicar l’edifici. Aquest en realitat es va construir d’acord amb els plànols del projecte, excepte el bastiment d’una espècie de campanar, sense utilitat i només com a motiu ornamental, que anava a la dreta de l’edifici mirant la façana de l’actual Agrobotiga, i que pel mateix motiu, que no era altre que ornamental, es va deixar, sembla que per estalviar les pessetes que en costaria la construcció.

El Museu Agrícola, sota els elegants arcs de catenària, mostra una bona col·lecció d’aquells estris que la pagesia feia servir molts anys enrere i que, a falta d’emprament actual, s’han convertit en peces de museu

No sabem exactament si la cosa es prendrà seriosament, però hem sentit a dir que la junta actual per tal de commemorar el centenari de la Cooperativa té la intenció d’acabar allò que va restar pendent l’any 1922 i que, evidentment, completaria bellament la façana principal d’un edifici dels més característics del Cambrils d’avui, que a més darrerament s’ha restaurat amb gust i que, si bé ha perdut quasi totalment el seu servei original, ha guanyat en canvi un ús social i cultural de primer ordre en ubicar-s’hi el Museu Agrícola, que, sota els elegants arcs de catenària, mostra una bona col·lecció d’aquells estris que la pagesia feia servir molts anys enrere i que, a falta d’emprament actual, s’han convertit en peces de museu. Per la seva originalitat el museu és molt visitat a l’estiu per turistes i tot l’any per grups escolars o de gent gran, aquests darrers gojosos de tornar a veure unes eines que havien conegut de joves i que ara estan en desús, desbancades per les modernes tècniques.

Consulta més documents de la secció Estampes cambrilenques