Sílvia Gutiérrez Comes és una cambrilenca que des del passat mes d'agost viu a Igualada. Treballa a l'escola Font del Roure de Masquefa, que es troba a 27 km d'Igualada, com a mestra d'educació física al cicle inicial (1r i 2n de primària) i com a mestra d'anglès a 1r, 2n i 3r de primària. La Sílvia es troba confinada a l'àrea geogràfica amb més contagis de tot Catalunya, la conca d'Òdena, que engloba les poblacions d'Igualada, Vilanova del Camí, Santa Margarida de Montbui i Òdena. Des de l'inici de la crisi del coronavirus han mort 107 persones relacionades amb el brot a l'hospital d'Igualada. La xifra de positius en aquesta àrea és de 628 casos, però en el balanç positiu cal apuntar que ja hi hagut 215 altes.

Incertesa des de l'11 de març a la nit

Sílvia Gutiérrez ha explicat a revistacambrils.cat com es van viure els dies previs al confinament de la conca d'Òdena, "el confinament es va produir el divendres 13 de març, però la sensació d’incertesa, la vaig patir des del mateix dia 11 de març a la nit, quan es va fer públic que les escoles d’Igualada no obririen les seves portes el dia 12 de març degut a l’allau de casos en relació al Covid-19 a l’Hospital d’Igualada. Els dubtes i les preguntes aquella nit van ser moltes entre el professorat, ja que quatre de les mestres que formem part del claustre de l’escola vivim a la Conca, així doncs, el primer que se’m va passar pel cap va ser: tanquen les escoles d’Igualada però en el cas dels centres educatius com moltes altres feines, la heterogeneïtat del personal és molta, així doncs, jo vivint a Igualada podia anar a treballar? I qui em deia a mi que no hauria estat en contacte amb alguna persona infectada?". 

La Sílvia explica que el dia 12 de març va anar a l’escola i "allà van començar a arribar-nos una allau d’informacions, fins que al migdia va sortir filtrat pel diari La Vanguardia que totes les escoles romandrien tancades a partir del següent dilluns durant dues setmanes. Just va ser al migdia i nosaltres no teníem informació del departament d’Ensenyament però moltes famílies ens feien preguntes i no podíem donar una resposta contundent. La sensació d’incertesa va ser molt gran, a banda a nosaltres se’ns afegia el fet que el divendres 13 de març era festiu com a lliure disposició de l’escola i per tant, no podíem acabar de valorar la gestió de l'única tarda que ens quedava plegats".

Els dubtes es van esvair la mateixa nit del dijous 12 de març amb la declaració del confinament total de la Conca d'Òdena. Sílvia Gutiérrez explica que "en el meu cas, la sensació era estranya pel fet que com ja he dit el mateix dia 13 ja no havia d’anar a la feina degut a la festivitat però en el cas de la meva parella sí, ja que no podia desplaçar-se al seu lloc de treball a Sant Sadurní d’Anoia. Va ser un dia de trucades intenses i de valoracions degut a que a ella no li donaven una resposta adequada al moment que estàvem vivint, li reclamaven treballar però sense garanties de percebre el sou a final de mes. Així doncs, ella teletreballa en una de les seves feines. Però també hem viscut la realitat de les cancel·lacions de tots els projectes, conferències i tallers que havien de realitzar amb el projecte QuatreCantonades on treballa. La realitat ens va sobrevenir quan després de dinar, vam veure que havíem de canviar els plans del cap de setmana i que no podríem anar a Cambrils com havíem planejat, per veure la família".

"Vivim a escassos 700 metres de l'hospital d'Igualada"

Sílvia Gutiérrez explica que la sensació de confinament territorial es va viure de manera molt intensa durant el primer cap de setmana, "recordo el dissabte, que vèiem els pàrquings dels supermercats, des de casa, que estaven plens de cotxes com mai havíem vist. Aquest fet va durar ben bé fins el següent dimecres, ara bé, de gent pel carrer no se’n veia". Sílvia explica que "el dia a dia, ens passa treballant però cada vegada que passa la furgoneta amb els altaveus avisant-nos de la situació, tornem a la realitat més crua del que estem vivint. Així com el constant anar i venir de vehicles de Mossos d’Esquadra i ambulàncies, ja que vivim a escassos 700 metres de l’hospital. Pel que fa a nosaltres vam sortir de casa per anar a la farmàcia, el dissabte 14, i allà sí que va ser un xoc amb la realitat. Les portes principals tancades amb els cartells que anunciaven que ens atendrien per la finestreta de guàrdia i on es demanava distància d’un metre entre les persones de la cua. La sensació va ser molt rígida marcada per molts dubtes a l’hora de, per exemple, rebre els medicaments i fer el pagament. Això sí, crec que la ciutadania des del primer minut va ser molt conscient del que se’ns demanava i la veritat és que amb la poca gent que ens vam creuar teníem la sensació que no ens podíem ni mirar, que el contacte fos realment zero."

"Ens adaptem cada dia a la realitat que ens trobem al davant"

Sílvia Gutiérrez segueix fent de mestra amb les eines tecnològiques actuals i com diu ella, buscant un símil amb l'atletisme, esport que va practicar durant una bona colla d'anys "ens adaptem cada dia a la realitat que ens trobem al davant. Al principi semblava que havíem de fer un esprint de dues setmanes, però ara ja hem vist que la realitat s’assembla més a una marató, on cada pas és important i no ens hem de precipitar, cal adaptar-nos a cada moment i contemplar totes les perspectives. Sovint la tasca dels professionals de l’ensenyament està qüestionada i m’atreviria a dir que poc valorada i una vegada més estem en el punt de mira".

Sílvia Gutiérrez explica que "en un primer moment, es va contemplar la possibilitat d’oferir recursos i idees a l’alumnat per la primera situació de 15 dies de confinament. Per tal d'intentar minimitzar al màxim la bretxa digital que moltes famílies poden patir, es van demanar activitats transversals i enviar-les a través de diferents canals per arribar a la major part de la població. En el meu cas, des de l’escola ho hem fet així, sempre pendents de les recomanacions del departament però posant en valor sempre l’alumnat i la seva realitat. Des de l’escola, vam apostar des del mateix dilluns 16 de març de realitzar un vídeo amb missatges d’ànim i de record per tot ells. I així, entre videoconferències, claustres a distància i molt d’amor, anem imaginant i reinventant-nos en un moment en que ni la societat ni la nostra feina està suficientment preparada per afrontar una situació d’aquest caire a través de les eines virtuals, ja que perdem l’essència de l’escola, del contacte amb la canalla, de les paraules, de la gratitud, del recolzament, de l’acompanyament real".