Estampes cambrilenques / Juny de 2000

Si dic que el món evoluciona constantment se’m podrà dir que dic una rucada perquè és aquest un fet prou constatat i assumit. Però de totes maneres els vivents no ens adonem d’això minut a minut, sinó que ho comprovem quan mirem aquesta evolució en perspectiva. És el que precisament voldria fer avui respecte al treball humà en dos aspectes: com han desaparegut molts dels oficis d’abans i com han canviat les formes de realitzar la feina en els que han quedat en actiu. He de dir per endavant que el que tractaré serà d’evocar el primer aspecte perquè el segon el podem observar cada moment.

La veritat és que avui hi ha molts oficis que els nostres avis mai no haurien pogut imaginar-se, perquè els ha aportat la ciència del dia, els moderns descobriments i les tècniques innovadores de cada moment. Avui, en canvi, només històricament tenim coneixement d’uns oficis i d’unes tasques que, posem fa un segle, eren del tot vigents i operatius i que són avui només un record atàvic. Alguns d’aquests oficis, els que som grans, encara els hem abastat almenys en el record d’infants, els altres només en tenim referència pel que ens han contat els nostres pares i avis. Dels més corrents i coneguts al seu temps fem-ne un llistat i una explicació encara que sigui breu. Advertim que l’ordre del comentari no té cap sentit especial. És tal com ens ha anat venint al pensament. També hem de fer notar que si bé algun d’aquests oficis, pocs, es desenvolupaven al carrer mateix, la quasi totalitat es feien en baixos, entrades i locals estables.

La cuinera, no volem pas dir la dona que feia el menjar a casa, sinó aquella especialitzada a cuinar menjar per altri, quasi sempre amb motiu de celebracions familiars, especialment casaments, en un temps que era impensable anar a un restaurant. Llavors l’àpat es feia en una sala de cafè, en un menjador particular o en un espai més o menys gran, tenint en compte que en les noces d’abans no hi acostumava a haver un nombre gaire elevat de convidats, la cosa era només reservada a l’ambient familiar més íntim. Es matava aviram de casa o es comprava la vianda necessària al mercat o a la botiga i la cuinera, normalment ajudada per alguna auxiliar, era l’encarregada de coure la teca. El servei també era casolà. Hi havia cuineres experimentadíssimes que haurien pogut portar amb nota alta la cuina de qualsevol restaurant de força estrelles.

Avui cada persona té paraiguües a desdir i, quan un s’espatlla, a la brossa i en comprem un altre. Abans hi havia paraigües que anaven d’una generació a una altra. Potser eren menys sofisticats, però segurament més bons, però tot i així també s’espatllaven i llavors venia la feina del paraigüer. Era aquella persona que, a casa i més encara al carrer, t’arreglava el mànec trencat, la barnilla despresa i fins i tot apedaçava la roba. Encara que treballaven a casa, també sortien al carrer, especialment quan plovia perquè era quan tenien més feina, per allò de recordar-se de Santa Bàrbara.

L’esmolet també treballava a casa, però tots el recordem amb la seva espècie de tricicle tombant pels carrers tot fent sonar per les cantonades el seu estrident reclam a base de fregar una eina a la pedra esmoladora, deixant a punt tallants, estisores i ganivets.

La peixatera, com a tal, és també un ofici perdut perquè era aquella persona que feia una compra de peix a l’encant o a la mateixa barca per després anar-lo a vendre pels carrers de la vila i també per les masies del terme i més de quatre vegades, a peu o dalt d’un ruc, s’arribaven fins als pobles veïns, posem Vilaseca, Vinyols, Riudoms o Montbrió. Els més grans recordem encara la vella Nita venent peix pel poble.

El cadiraire, o moltes vegades la cadiraire, perquè era una feina que la majoria de vegades era realitzada per dones, era aquella persona que s’encarregava d’arreglar les cadires que amb el temps s’espatllaven, especialment posant-hi culs nous de bova, si bé també, si convenia, arreglaven o posaven nous una pota o un barró. La bova era o és una planta que es criava en basses o aiguamolls i que els cadiraires anaven a segar per assecar-la després. Cal dir que antigament les cadires de les cases eren majoritàriament de bova en els seients. El drapaire tenia quasi sempre uns baixos on posar el producte amb el qual habitualment tractava: tot tipus de draps, paper i ferro vell, i encara que tothom podia aportar el gènere a casa seva, majoritàriament anava pel carrer amb un carretó cridant l’atenció dels veïns per si volien desfer-se d’alguna cosa que ja no els servia.

El corder és un dels oficis dels quals ja ningú dels que som vius es recorda d’haver vist treballar, però que abans era una indústria més o menys artesanal que exercien alguns cambrilencs. Entreteixien cordes, llibants i sogues de diverses mides i materials, això sí, sempre vegetals. Se’n va perdre la mena quan aquesta tasca es va industrialitzar a màquina i la fibra vegetal va ser substituïda per la sintètica. Segurament un dels darrers corders devia ser algun dels avis de l’Agustí Massagué perquè molta gent gran encara el coneixia com l’Agustí «Esparter ».

Els adobacossis i gibrells tenien també taller propi però s’atipaven d’anar pel carrer quan la feina afluixava. Temps era temps els electrodomèstics no existien i els cossis i gibrells eren uns estris del tot necessaris per fer la neteja i la bugada. Com que les dutxes i els banys no hi eren, rentar-te en un gran gibrell era l’única solució i així s’anava fent des de molt antic. Hi havia la doble vessant dels de terrissa i els de metall. Ara, quan alguna cosa s’espatlla va al contenidor o a la deixalleria, abans a la riera, i al seu lloc un altre. Abans, amb economies moltíssim més ajustades, tot es feia durar al màxim. Si els cossis de terrissa es badaven, amb unes grapes s’ajustaven, si eren de zenc o altres metalls i es foradaven, s’arreglaven amb unes gotes d’estany fos i tornaven a servir. Aquesta era la tasca dels adobacossis.

El minador. Fins fa pràcticament quaranta anys, les mines d’aigua subterrànies, molt abundoses a Cambrils i normalment amb aigua d’una alta qualitat, garantien no solament el consum humà i del bestiar sinó també el reg de 121 les hortes. És veritat que els cultius de regadiu no eren tan extensos com ara, però déu-n’hi-do, i tot es regava a base de sínies i especialment amb aigua de mina. Aquestes, com totes les coses del món, si es volia que rendissin s’havien de cuidar, netejant-les de les esllavissades de terra i de les arrels dels arbres que es filtraven per les juntes d’unes rajoles especials, anomenades peces de mina, que eren les que servien per al muntatge de les parets i el sostre de les mines. Aquesta feina s’havia de fer, si es volien mantenir les mines en condicions, un parell de vegades l’any, i aquesta era la feina dels minadors, sempre en colles de dos o tres, constituïdes per regla general amb el minador que era el tècnic que feia la feina principal, l’arrossegador que feia córrer la gaveta amb el fang o les arrels fins al tram obert de la mina, i el torner que des de dalt feia anar el torn per pujar les gavetes, abocar-les i tornar a baixar-les. Avui, a part de les del Parc Samà, dubto que existeixin mines en bon estat en tot el terme de Cambrils.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques