Estampes cambrilenques / Juliol de 2000

El carboner era aquella persona que es dedicava a esporgar els boscos i amb la llenya dels quals feia carboneres que assortien de carbó vegetal les cuines, els brasers i altres andròmines. El procés per construir una bona carbonera era força curiós: s’apilava una bona quantitat de llenya i es recobria de terra formant un cúbic amb un forat per on sortia el fum i respirava el foc que era encès per un altre forat; el corrent d’aire regulat feia que la llenya cremés adequadament i es convertís en carbó, que posteriorment era comercialitzat. Amb tota seguretat que el carbó més cotitzat era el de llenya d’alzina per la seva consistència i duració. Les carboneres es feien majoritàriament a les muntanyes, que és on hi ha més boscos, però sempre se n’havien fet a Cambrils. El Joan Martí n’havia fet molts anys enrere i amb força regularitat en una finca tocant a la riera on avui hi ha el Nou Cambrils.

El moliner era l’encarregat de fer anar algun dels molins, dels molts molins que, moguts per l’aigua de les mines, embassada per tal d’assolir més força, molien el gra, especialment el blat, per fer farina. Durant molts segles van ser potser la indústria més corrent a la nostra vila i una de les més importants. El molí de les Tres Eres, convertit ara en museu, va ser segurament el darrer que va funcionar a Cambrils cap a les darreries del segle xix. Normalment el mateix edifici allotjava el molí i la casa on vivien el moliner i la seva família.

La mocadera era la dona, perquè regularment aquesta feina era deixada sempre en mans femenines, que tenia cura de tot allò que concernia a l’elaboració dels productes del porc una vegada mort aquest a casa o a l’escorxador. Anys enrere totes les cansaladeries de Cambrils tenien les seves sales d’elaboració de les carns i els menuts del garrí que, sacrificat a l’escorxador, era traslladat en un carro i anys després ja en furgonetes a la cansaladeria on les mocaderes començaven tot seguit la seva feina de neteja i transformació de la vianda en botifarres i llonganissa, a més de preparar la cansalada, els pernils i els peus i morro, que són molt apreciats, això sí, molt més abans que ara. Aquest és potser un dels darrers oficis desapareguts.

El rajoler era l’artesà d’un ofici abans molt corrent a la nostra vila, perquè existien i funcionaven tota una sèrie de bòbiles on es fabricaven un bon nombre d’elements dels que habitualment s’utilitzen en la construcció: toves, tovots, matxembrats, teules, rajoles, peces de mina, gàrgoles i potser encara alguna cosa més. Anys enrere, les bòbiles cambrilenques abastaven sobradament tot el que precisava la construcció, quasi sempre més per a la reparació que per a les edificacions de nova planta. Més tard, quan el boom va esclatar, la competència amb les grans instal·lacions industrials ja no es va poder aguantar i les bòbiles locals van anar desapareixent. L’ofici era pesat i anguniós perquè les peces s’havien de pastar amb fang i s’assecaven al sol abans d’enfornar-les i sempre hi havia el perill de la pluja que llençava en orris la feina, per això i també pel glaç aquest ofici a l’hivern es paralitzava. El sistema de treball normalment era a preu fet i com més peces feia el treballador, més guanyava. D’aquí devia venir la famosa frase que «compten a mils com els rajolers».

L’estanyapaelles era aquell artesà que igual podia fer la feina a casa com al carrer. Els manyans, abans, feien una mica de tot, volem dir de tot el que es referia als metalls. Per això en temps en què l’economia domèstica era poc baldera i calia aprofitar-ho tot, quan una paella es foradava una mica s’acudia a l’estanyapaelles que, amb unes gotes d’estany liquat, posava remei a l’estrall. No cal dir que quan la paella es foradava massa ja només servia per torrar castanyes o d’altres fruits.

El boter va ser una figura important dins els oficis de segles passats quan els vins eren un dels principals productes de la pagesia i el seu comerç era amplament desplegat. Encara que el nom de l’ofici era boter, aquest feia tota mena d’estris encara que no tots necessàriament estiguessin relacionats amb el vi, però de totes maneres majoritàriament ho eren: bocois, botes, barrals, cossiols, portadores, carretells i altres receptacles, sempre de fusta i amb els corresponents cèrcols. L’artesà havia de ser un bon oficial, ja que calia ajuntar bé les dogues i col·locar bé els cèrcols. Naturalment, per molt ajustat que estigués tot, en posar-hi el líquid, aquest s’escola, per això abans de fer-les servir, les eines s’havien de reinflar posant-les en remull. El Josep Gené, conegut com el Pepet boter, va ser el darrer que va exercir l’ofici a Cambrils.

La cosidora era sempre, evidentment, una dona, no perquè els homes no puguin saber cosir, per exemple, els sastres en saben molt, sinó perquè en referir- nos a les cosidores volem significar aquelles dones que anaven de casa en casa, normalment un dia a la setmana, per a apedaçar peces velles, en un temps en què tots els pantalons de treballar portaven culs i genolls apedaçats i les camises els colzes i també, per tallar-ne de noves: pantalons, calçotets i camises d’home i bates i vestits de dona. Parlem d’un temps en què la confecció era una cosa del tot estranya i, l’economia familiar, força ajustada, i sortia més a compte tenir a cosir una dona a casa que comprar roba feta.

La pentinadora era, a semblança de l’anterior, aquella dona que anava de casa en casa a pentinar la mestressa quan aquesta no sabia o no podia fer-se cabalment el pentinat escaient en un temps en què imperaven els grans monyos, que no tothom era capaç de fer-los correctament. En el temps de què parlem les perruqueries de senyora, tan abundoses ara, no existien en absolut, almenys a Cambrils.

L’espardenyer va ser un personatge que no acabava la feina en unes èpoques, llargues d’anys, en què tothom calçava espardenyes per tot vestir, especialment els dies de treball. Fins i tot els diumenges, ja que les sabates hom només les calçava els dies de gran festa —Corpus, Nadal, Pasqua i les festes majors— i a més per als esdeveniments de tipus familiar: casaments, batejos i enterraments, i ni així era dogma de fe portar sabates. Els meus pares sempre em deien que els nens feien la Primera Comunió —ells la feren els darrers anys del segle xix— calçats amb espardenyes. Es feien de diferent tipus: de betes, negres normalment, de treneta i blanques. Les soles eren de cànem o d’espart. Les fotos antigues dels nostres vells, sempre escasses per raons òbvies, ens els mostren correntment calçant espardenyes.

L’esparter era l’home que tractava l’espart, una herba productora de la fibra que es coneix amb el mateix nom i que és molt forta quan s’asseca adequadament. Se’n feien cordes, sogues, soles d’espardenya, senalles i d’altres empraments. La moderna indústria ha fer desaparèixer aquest ofici en la seva categoria artesanal.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques