Estampes cambrilenques / Agost de 2000

El carreter. Un dels oficis del tot necessaris en el seu temps era el de carreter, quan els carros feien una tasca essencial per a la vida i les feines del camp. En carro s’anava i venia del tros. En carro es traslladaven els estris necessaris per al conreu de les terres. En carro es transportaven les collites, fossin les que fossin, des dels sacs de bajoques o de faves fins a les caixes de tomaques, pebrots i verdures i fruites de tota classe. En carro es portaven els bocois de vi, els sacs d’avellanes, garrofes i olives i també les garbes que havien d’anar a l’era.

Per això els carreters no acabaven mai la feina, o feien carros nous o restauraven els vells: vares, soleres o baranes, feina que sempre anava lligada amb els ferrers, perquè en cada carro hi havia, a més de la part més important de fusta, uns elements de ferro essencials com, per exemple, el fuell o el suport de les baranes i el pujador. Sempre a Cambrils hi havia hagut dos o tres carreters. Del meu record, el Sebastià Teixell, el Joan Parreu i més tard els germans Pallarès. Avui tot està mecanitzat i els carros només es veuen per la festa de Sant Antoni Abat.

El cisteller. Qui fa un cove fa un cistell. Aquesta vella frase no anava pas pels artesans d’aquest ofici, però és veritat perquè els cistellers feien paneres, cistells, coves i altres andròmines d’aquest tipus, sempre a mà i amb materials diversos, depenent de la classe d’objecte que tractaven de fer, però que, especialment, eren constituïts per vímets, canya i brins d’altres espècies vegetals. Els atuells eren de diverses mides segons els usos a què eren destinats. Coves grans per a la verema, cistells petits per a la compra, cistells grans per anar al tros —en els quals els pagesos posaven tot el que calia per passar el dia al camp—, paneres per posar la roba, paneres grans per posar el pa —en moltes de les quals hi cabien deu quilos—, i paneres planes per a les planxadores. Recordem encara el vell Ramon Ortiga fent coves al carrer de les Creus i la família Berengué a la platja.

El recader era el que s’encarregava d’anar cada dia a Reus i en menys escala a Tarragona i prendre en l’anada o baixar en la tornada tot allò que la gent del poble volia encarregar-li. Eren temps en què un s’hi pensava abans d’anar a Reus per poca cosa i li era més fàcil i més barat encarregar-ho al recader, que, amb una petita remuneració, depenent de la quantitat i de la importància de l’encàrrec, li feia la diligència. Naturalment que el sistema va variar amb el temps. Primer era amb carros i animals per després passar als camions. El Fernando Carreté va ser tota una institució en aquesta feina, però també hi havia algú altre.

El matalasser no s’ha perdut del tot, però ja tots hem oblidat el mestre d’aquest ofici escardassant la llana dels matalassos amb uns bastons llargs a les entrades de les cases. En aquells anys reculats, els matalassos, aparentment, tots eren iguals, però en realitat eren conformats per materials ben diferents, vegetals o animals, palla de panotxa de moresc o crin, fibra que s’obté de les fulles de l’espart, entre els primers, o de llana d’oví els segons, encara que el primer tipus fos més conegut amb el nom de màrfega. La majoria dels matalassos d’avui són de fabricació industrial, per això els matalassers actuals tenen més aviat cura de vendre’n de nous que no de refer els usats.

L’esquilador era més conegut a casa nostra amb el nom de xollador. La seva feina era la de llevar el pèl a les bèsties de raça cavallar i dels seus afins, i de la llana dels ovins. Normalment, una feina que es feia en entrar l’estiu per evitar l’excés de calor als animals. Naturalment que també avui els animals es xollen, però ho fan especialistes i la figura popular del xollador ha desaparegut. Els que abans no s’esquilaven, i ara sí, eren els gossos i els gats.

El calafat o mestre d’aixa tampoc no ha desaparegut del tot perquè encara hi ha qui fa algun bot o petites embarcacions, però sí que ho ha fet el constructor de les grans barques d’arrossegament o de llum, tota vegada que avui aquestes embarcacions no són de fusta com abans i la construcció és diferent i les nostres drassanes, que havien assolit una justa fama, ja no formen part del paisatge marítim cambrilenc.

L’emblanquinador era el que en deien perquè simplement emblanquinava les cases amb calç blanca que, de vegades, la convertia en color afegint-hi el colorant adequat. Les habitacions s’emblanquinaven amb colors diferents i, normalment, a un metre de terra es dibuixava una faixa amb mostra i, d’aquesta en avall, es pintava d’un color, i de la faixa en amunt, d’un altre. Només les cases de les famílies benestants es pintaven a l’oli o al fresc.

El taverner era l’amo d’una taverna, senzill establiment on els veïns podien anar a comprar vi o a beure’s una copa de licor. Res no tenia a veure amb els bars actuals o amb els cafès d’abans, si bé també s’hi feia tertúlia o alguna partida de cartes. Jo recordo ben bé la taverna del Faci, al carrer de l’Hospital, on hi anava amb l’avi. Ell feia un cigaló i a mi em comprava anissos. Més tard va ser famosa també la taverna de l’Amàlia al passeig d’Albert.

Tots aquests oficis, més o menys antics, els podríem titllar d’especialitzats, cadascun en la seva tasca. Per això no podem incloure-hi els més clàssics i generalitzats com pagesos, fusters, paletes i d’altres, tots els quals existeixen avui encara que hagin canviat, i molt, les seves maneres de treballar i les eines que fan servir. Aquesta especialització, moltes vegades quasi única en el poble, feia que els veïns coneguessin de pares a fills els qui els exercien amb el nom de l’ofici a tall de cognom. Posarem uns quants exemples il·lustratius: el Miquel cadiraire o cadirer; l’Agustí esparter; el Miquel, el Vicenç i la Ramona carboners —eren germans—; les Molineres, de les quals no he pogut esbrinar el nom de pila; el Pepet boter; el Baptista nansa; el Manuel xollador; el Pepet calafat i segurament que si ens hi entestéssim encara en trobaríem d’altres.

Senzillament, voldríem que aquestes «Estampes» fossin com un petit i emotiu homenatge a tantes persones que amb el seu esforç i traça havien obert camins que ara, en el nostre temps, curull de tècnica, han restat obsolets però que convé que en fem memòria de cara al jovent d’avui i les generacions futures.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques