Estampes cambrilenques / Març 2004

La història dels pobles és sempre complexa i en totes les èpoques hi ha hagut de tot, més caldria! El bo i el dolent han anat configurant el pas del temps, tot conformant aquesta història que a alguns sempre ens agrada d’escatir.

Per què va ser difícil el segle XVI? És que en cent anys no va haver-hi res de cara i ulls al nostre país i, encara concretant més, al nostre poble? És evident que sí, però potser van abundar més els aspectes negatius que els positius i és precisament això el que intentarem d’exposar en aquest espai de la nostra Revista.

Aquests anys de cap manera es poden comparar amb els nostres dies per raons òbvies. Els temps han canviat radicalment i total. No és que avui no hi hagi malalties de tota classe. Però en moltíssims casos tenen remei i llavors no, especialment si parlem de malures físiques. Els mals morals ja són figues d’un altre paner i contràriament amb els primers potser avui aquests segons són més greus ara que mai, i perdoneu l’afirmació perquè escric aquestes ratlles el 12 de març, quan fa només 36 hores del terrible atemptat de Madrid amb centenars de víctimes mortals i un miler llarg de ferits. El món avui pateix d’una gravíssima manca de moral, un menyspreu repugnant per la vida de l’home, una immensa buidada de valors i un excés de cuites per donar-se la bona vida sense mirar qui ho ha parit. Però, és que tot és escòria en el nostre món? Tampoc no és així i de tant en tant surten guspires lluminoses de solidaritat, de preocupar-se dels altres, de sentir, viure i estimar com Déu mana. El que passa és que el mal és sorollós i la virtut és com la violeta del bosc: flairosa però amagada. I així ha estat sempre, des de Caïm i Abel fins ara.

Els temps han canviat radicalment i total. No és que avui no hi hagi malalties de tota classe. Però en moltíssims casos tenen remei i llavors no, especialment si parlem de malures físiques

Reprenent el fil del començament, hem de dir que amb el pas dels anys i els esforços de científics de primera fila, en l’aspecte de les malalties s’ha avançat d’una manera prodigiosa i ara es cura allò que en el segle XVI era totalment impossible. El desconeixement de les causes, la manca d’higiene i l’absoluta falta dels remeis adequats feia que tot sovint es declaressin focus de pestes infeccioses que s’estenien amb rapidesa i que en mancar l’antídot apropiat la gent moria en quantitats esfereïdores, de manera que les epidèmies delmaven, en els períodes de la seva vigència, la població, de forma que en aquests casos es desequilibrava fortament el creixement demogràfic.

Cap generació no s’escapava de l’impacte de les pestes i un home de 60 anys, que era una edat de senectut privilegiada en aquell temps de què parlem, segurament havia perviscut de dues o tres d’aquestes pestes i amb tota seguretat hauria vist morir una bona part de la seva família, no solament els ascendents sinó també els descendents, ja que en aquella època pràcticament morien la meitat dels infants nascuts.

En aquell temps encara les viles i ciutats eren emmurallades, i una bona mesura perquè gent estranya no entrés a la població era barrar les portes que a trams s’obrien a les muralles. Un guarda, pràcticament permanent, tenia cura d’esbrinar si qui volia entrar era conegut i estava bo, i en pondre’s el sol les portes es tancaven

I què feien la bona gent en aquelles circumstàncies? No gaire cosa més que pregar al bon Déu, la Verge Maria en les seves nombroses advocacions i als sants de devoció popular, en un temps en què les conviccions religioses eren fortament presents en la vida dels pobles. La història de moltes viles i ciutats és plena de cròniques, relats i llegendes que expliquen processons amb les imatges de més reverència en cada lloc, per impetrar del cel que allunyés de la contrada aquell flagell que damnava la vida dels pobles. Després d’això, poca cosa es podia fer més que aplicar remeis casolans que, s’ha de reconèixer, ni poc ni molt solucionaven res. Una panacea més freqüent i potser més efectiva era marxar del focus epidèmic i aïllar-se en lloc despoblat, masies i casalots o anant a altres pobles encara no infectats, cosa no gaire recomanable perquè és d’aquesta manera que moltes vegades es propagava la malura.

En aquell temps encara les viles i ciutats eren emmurallades, i una bona mesura perquè gent estranya no entrés a la població era barrar les portes que a trams s’obrien a les muralles. Un guarda, pràcticament permanent, tenia cura d’esbrinar si qui volia entrar era conegut i estava bo, i en pondre’s el sol les portes es tancaven. Això també creava els seus conflictes perquè sempre hi havia algú que s’endarreria i el guarda havia d’estar atent a les peticions d’obertura de les portes fora d’hora.

Durant aquest segle els rebrots de pesta van anar succeint-se i com a mesura de prevenció els nouvinguts eren sotmesos a quarantena, o sigui, que les autoritats manaven, a qui volia entrar a la població, que estigués quaranta dies en observació i després, convenientment examinats, els permetien l’entrada. Semblantment es procedia amb les mercaderies traslladades d’un lloc a un altre.

Carles Magrinyà, en la seva Història general de Reus, comenta que «pel juny de 1558, els jurats de Reus prohibeixen ningú no porti peix a Reus, però més endavant autoritzen que la gent vagi a cercar peix procedent de les barques de Cambrils, perquè consideren que allí hi ha menys perill que a Salou i que els venedors de peix el portin a vendre al peu de la muralla, però que de cap manera gosin entrar a la vila. Amb aquesta mena de disposicions s’evitava l’entrada a la vila dels mercaders forasters», afegint que «malgrat totes aquestes mesures, tancaments de portals, limitació de comerç i controls sobre les mercaderies, supressió de fires i mercats, restriccions a la mobilitat de la població, aïllaments i quarantenes, fatalment les epidèmies entraven a les poblacions».

A les nostres comarques, aquest segle XVI va ser calamitós en aquest aspecte i la pestilència anava apareixent en cicles freqüents

També diu que «el 18 de juliol de 1672, un segle més tard, els cònsols de la ciutat i el governador de Tarragona s’adrecen als jurats de Reus fent-los veure la necessitat de llevar el comerç amb les viles de Cambrils i Vila-seca, a causa d’una barca que ha vingut de Cartagena i Alacant on se sap que hi ha pesta, portant peix salat, malgrat que dita barca ha guardat està guardant a Cambrils la quarantena».

A les nostres comarques, aquest segle XVI va ser calamitós en aquest aspecte i la pestilència anava apareixent en cicles freqüents, i així trobem en els registres que hi va haver focus importants els anys 1507-1508, 1518, 1522-1523, 1530, 1546, 1557-1561, 1563-1564, 1567, 1580-1581, 1583 i 1585, tots ells amb un considerable nombre d’òbits.

No obstant, la pesta no va acabar amb el segle, ja que també el segle XVII va registrar casos de molta virulència, com ja hem dit. Però ara només ens hem volgut cenyir a aquest segle XVI que no només va ser difícil en aquest aspecte de la salut pública sinó també en altres caires com la pirateria, que comportava un gran clima d’inseguretat a les nostres costes. Però d’això en parlarem el mes que ve.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques