Estampes cambrilenques / Març 1991

És clar que l’esperit de la Setmana Santa és inamovible, ja que vol commemorar els mis­teris de la Passió, Mort i Resurrecció de Jesucrist, la fe en els quals ens han tramès els evan­gelis i la tradició secular de l’Església. Però si els fets que se celebren són bàsicament dogmà­tics i sense volta de full, en canvi les maneres de commemorar-los sí que han canviat moltes vegades i molt substancialment amb el curs dels anys, tant a nivell popular com en l’aspecte de les funcions litúrgiques i cerimònies d’església complementàries de les primeres.

Les normes eclesiàstiques que han regulat les celebracions de la Setmana Santa han tin­gut aspectes que han durat anys i més anys, fins i tot molts segles, de manera que genera­cions i generacions de creients sempre les han vist iguals. Han vingut però moments deter­minats de la història en què aquestes normes, per molt diverses causes, han canviat i els fidels s’han hagut d’adaptar a les noves orientacions, de grat o per força segons el tarannà de cadas­cú.

Voldríem comentar alguns dels aspectes de les celebracions de les setmanes santes que van quedar 'aparcades' després de les darreres modificacions realitzades a partir de les disposicions donades per Pius XII amb data de 16 de novembre de 1955

No intentem pas de fer una història exhaustiva d’aquests canvis, que tampoc no estaria en la línia que acostumem a donar en aquest espai, però sí que voldríem comentar, encara que sigui una mica superficialment, alguns dels aspectes de les celebracions de les setmanes santes que van quedar 'aparcades' després de les darreres modificacions realitzades a partir de les disposicions donades per Pius XII amb data de 16 de novembre de 1955, fa quasi trenta-sis anys. Aquesta és la causa per la qual un bon nombre de cambrilencs d’avui, segurament més de la meitat, ja no recorden altra mena de celebracions de la Setmana Santa que les que tenim avui, molt menys espectaculars, molt menys viscudes a nivell de carrer i potser fins i tot a nivell d’església, i amb uns ambients generalment poc propicis per viure els seriosos esdeveniments que es commemoren. Els costums més permissius, la creixent secularització de la societat, la indústria de l’oci i la facilitat en els desplaçaments, entre d’altres, n’han estat segurament les causes. La gent, avui, amb diners a la butxaca i un cotxe a la porta, passa de tot. Naturalment parlem en termes generals. Les excepcions, moltes encara, gràcies a Déu, només confirmen la regla.

Parlar de tots els canvis experimentats en el curs de la Setmana Santa, i entre ells el més espectacular, que va ser el de passar les funcions del matí a la tarda, potser ens ocuparia un espai de què no disposem. Per això hem decidit de centrar-nos només en un dia: el Dijous Sant. Per no donar peu a falses interpretacions hem de dir, però, que els canvis del matí per la tarda, des del punt de vista eclesial i fins i tot històric, són del tot positius, ja que els hora­ris actuals s’adapten molt millor als horaris en què els evangelistes emmarquen els fets de la Passió. Els horaris d’abans de la reforma eren del tot convencionals i poc d’acord amb els relats recollits en el Nou Testament.

El Dijous Sant començava a mig matí amb la missa solemne amb què es commemorava la institució de l’Eucaristia. Amb el cant del Glòria, com ara, es tocaven per darrera vegada les campanes, que restaven mudes fins l’hora de l’Al·leluia del Dissabte Sant. Acabada la missa s’organitzava la processó per portar el Santíssim al monument. La processó, amb el tàlem, l’escolania, els clergues oficiants i les autoritats amb ciris encesos, feia el recorregut per dins l’església, els seients de la qual es disposaven aquell dia de manera diferent a la resta de l’any. També, contràriament com és ara, la missa se celebrava en un altar lateral, fix abans de la guerra, el de Sant Josep, i provisionalment desmuntable després del 39, i el monument, molt majestuós, ocupava tot el presbiteri de l’altar major.

El Dijous Sant començava a mig matí amb la missa solemne amb què es commemorava la institució de l’Eucaristia. Amb el cant del Glòria, com ara, es tocaven per darrera vegada les campanes, que restaven mudes fins l’hora de l’Al·leluia del Dissabte Sant

A la missa, massa, massa gent no hi assistia perquè el matí del Dijous Sant era conside­rat com de treball, com també ho era la tarda del Divendres Sant; fins i tot els mateixos calen­daris, fins fa poc més de trenta anys, posaven només en vermell el segon dels números del Dijous Sant i el primer del Divendres, o mig número de cada color si la Setmana Santa s’esqueia entre l'u i el nou del mes d’abril. Com que les jornades de treball, abans, i menys en els llocs rurals, no eren tan cronometrades com ara, fer festa mitjos dies no era cap proble­ma. La gent anava al tros o obria la botiga i llestos. També els pescadors anaven sempre a la mar aquests dies sants.

A partir del migdia s’havien acabat els sorolls estridents. De vehicles a motor n’hi havia pocs, i els pocs que hi havia, motos i cotxes, hom procurava no engegar-los si no era del tot necessari. Els pagesos treien les campanes i els cascavells dels collars i 'cabessons' dels ani­mals. Les dones no escombraven les cases ni el carrer i un gran silenci, relatiu és clar, pla­nava damunt la vila.

El migdia i especialment la tarda s’empraven en la visita als monuments. A Cambrils la cosa prenia bastant de relleu atès que hi havia diferents esglésies i capelles amb culte i sacer­dots que les atenien: les parròquies de Santa Maria i Sant Pere, les capelles del Sagrat Cor i de Sant Josep dels col·legis de La Salle i fins i tot la del Col·legi Vedruna les temporades que disposava de capellà, tenien celebracions pròpies i posaven el monument. Els carrers cambrilencs assolien una animació extraordinària, així com el passeig que portava al port i la carretera que duia a la Casa de Sant Josep. Centenars de persones anaven i venien, els homes de vint-i-un botó, les noies endiumenjades i les senyores, moltes d’elles, amb vestit negre fins els peus, pinta alta al cap i les grans mantellines de blonda negra. La visita consistia en una estada més o menys breu davant del monument i el res d’uns parenostres. També era costum de portar un ciri al monument de la pròpia parròquia, i moltes famílies en portaven un a cadascun dels monuments que visitaven. Com que aquests eren a l’altar major i hi havia lloc, arribaven a ser dotzenes i dotzenes els ciris encesos, amb la particularitat que molts d’ells eren ornats amb flocs de paper de color treballats artesanalment per les famílies donants o pels mateixos botiguers que, dies abans, ja els preparaven.

El migdia i especialment la tarda s’empraven en la visita als monuments. Els carrers cambrilencs assolien una animació extraordinària, centenars de persones anaven i venien, els homes de vint-i-un botó, les noies endiumenjades i les senyores, moltes d’elles, amb vestit negre fins els peus, pinta alta al cap i les grans mantellines de blonda negra

Les funcions religioses de la tarda eren essencialment dues: el lavatori dels peus, tret del context de la missa, cerimònia que s’acostumava a fer a primeres hores de la tarda, i la més solemne de l’Ofici de Tenebres, més conegut popularment com els 'Fasos'. En aquesta fun­ció, que durava ben bé un parell d’hores, l’església cantava, totalment en llatí, les Maitines i Laudes de l’ofici diví corresponents als tres darrers dies de la Setmana Santa, encara que correntment a les parròquies només es cantaven la tarda del Dijous Sant. S’anomenava Ofici de Tenebres perquè més antigament eren celebrats a la nit, i encara més perquè era un ritus impressionant i misteriós, exclusivament propi de l’ofici d’aquests tres dies.

Prop de l’altar es posava un gran candeler de forma triangular, anomenat tenebrari, amb quinze ciris que, com els sis de l’altar, eren de cera groga, llevat del més alt, que es posava de cera blanca. A l’acabament de cada salm o càntic s’apagava un dels ciris del candeler i resta­va únicament encès el del capdamunt del tenebrari. Mentre s’anava cantant el Benedictus, a Laudes, eren també apagats els sis ciris que cremaven sobre l’altar. Després el sagristà treia el ciri que restava encès al cim del tenebrari i el tenia a la mà dret sobre l’altar durant el cant de l’antífona, que es repetia després del Benedictus; immediatament, aquest ciri era amagat, encès, darrera l’altar mentre eren resats el Miserere i l’oració final, moment en què s’apagaven tots els llums, inclosos els elèctrics, i l’església quedava uns instants completament a fos­ques. En aquests moments es feia soroll picant amb les mans o amb els llibres sobre els bancs o fent rodar els 'carraus', que eren uns estris de fusta expressament ideats per fer-los servir en aquesta ocasió, única a l’any. I amb aquesta fosca i aquell soroll, que volien significar les con­vulsions de la natura quan, havent expirat Jesús, la terra tremolà, les roques es partiren i s’esquinçà el vel del temple, s’acabava la funció dels 'Fasos'.

S’apagaven tots els llums, inclosos els elèctrics, i l’església quedava uns instants completament a fos­ques. En aquests moments es feia soroll picant amb les mans o amb els llibres sobre els bancs o fent rodar els 'carraus', que eren uns estris de fusta expressament ideats per fer-los servir en aquesta ocasió, única a l’any

A Cambrils, la darrera cerimònia del Dijous Sant era la processó que, a la nit, sortia de la parròquia de Sant Pere, a la qual assistien un gran nombre de pescadors del port, i era ben emotiu el moment que els portadors encaraven a la mar la imatge del Crist clavat a la creu.

Així eren els Dijous Sants de bastants anys enrere.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques