Estampes cambrilenques / Gener 1997

«Quan el dia creix, el fred neix», «Per Sant Antoni, pas de dimoni», «La setmana dels barbuts és la més freda de l’any», i potser encara algunes més, són frases que es van repetint cada any, especialment quan encetem el mes de gener. Certament, les coses del temps sempre són una mica imprevisibles i per això moltes vegades s’equivoquen els meteoròlegs en els afers de les previsions. A més, cal diferenciar també el lloc, ja que unes comarques són més perjudicades que altres en referència al fred o la calor. Fins i tot hi ha comarques com les del pla de Lleida on l’estiu és tremendament calorós i l’hivern extremadament fred, quasi sempre a causa d’unes boires que acostumen a ser persistents. En canvi, a la costa, a casa nostra mateix, l’alenada mediterrània suavitza quasi sempre les temperatures. A Cambrils, a l’hivern, és fàcil que faci uns dies de fred que poden durar fins a una quinzena, després s’abonança la temperatura i pot ser que després d’unes setmanes es repeteixi l’operació. El resultat final serà un hivern força suau, llevat d’uns dies. Això és el normal.

Els que som grans, recordem les famoses glaçades del 1956, quan els termòmetres marcaren fins a nou graus negatius. El resultat va ser la mortaldat dels garrofers, tarongers, olivers esporgats i altres arbres que no aguanten aquestes baixes temperatures

De totes maneres, en algunes ocasions, la norma es desfà i venen els casos que es poden titllar d’extraordinaris, poc sovintejats, això sí, però que històricament han restat en la memòria dels veïns i també, a causa del seu ressò, en les hemeroteques. Així, els que som grans, recordem les famoses glaçades del 1956, quan els termòmetres marcaren fins a nou graus negatius. El resultat va ser la mortaldat dels garrofers, tarongers, olivers esporgats i altres arbres que no aguanten aquestes baixes temperatures. Les colossals nevades dels anys 1960 i 1963, que van cobrir amb uns gruixos molt considerables el sòl, els camps, els carrers i les teulades del nucli urbà, i després de les quals es va haver de tallar la carretera a partir de Cambrils en direcció al sud. De totes dues nevades la nostra Revista Cambrils d’aquell temps en mostrava unes fotos ben eloqüents, precisament en unes èpoques en què la part gràfica, ni a la Revista, era tan perfeccionada com ara.

Amb tot això, què és el que feia la gent a l’hivern, especialment quan el fred collava? Això depenia, naturalment, de diferents factors com els que havíem apuntat abans. Una cosa era que un hagués de romandre tres o quatre dies freds i plujosos esperant que s’aixequés el temps, i l’altra és que aquest estar-se a casa es perllongués setmanes i setmanes seguides. El primer pot ser el cas de Cambrils i el segon els dels pobles de l’alta muntanya. Joan Amades, quan en el seu Costumari català parla de l’hivern, en fa unes clares distincions i cada mes indica com es passa aquesta estació al camp, a la muntanya, a la costa o a poblat.

Nosaltres no ens podem fixar gaire en Joan Amades perquè, naturalment, generalitza molt i hem de cenyir-nos a una visió de l’hivern a la nostra vila, reculant potser seixanta anys enrere. És el moment que la gent gran fem servir molt per diferenciar: abans de la guerra, i ja sabem que aquesta és la de l’any 36. Aquests seixanta anys han estat cabdals en moltíssims aspectes, perquè de la mena de vida d’aquell temps amb la d’ara la diferència és abismal. En tots els sentits. És diferent l’economia, la vida social, l’educació, els mitjans de transport, les comoditats casolanes, els invents, impensables llavors, el creixement urbà, els avenços tecnològics i tot el que vulgueu afegir-hi i que està en la ment de tothom.

Certament la vida al camp o a la mar, a l’hivern, era penosa i originava no poc sofriment, més, o per això mateix potser, quan els mitjans de treball al camp o a la mar eren del tot rudimentaris

Tampoc, a Cambrils, no podem fer diferències entre la vida al camp, a la costa o a poblat, perquè a casa nostra no hi ha vida estable al camp, fora d’alguna masia habitada, ja que la gent pagesa, després de treballar tot el dia al tros, al vespre feia cap a casa, ni tampoc pels mateixos motius es pot diferenciar la vida a la costa. Els mariners es feien a la mar de dia o de nit, segons la pesquera, però la resta de les hores eren a casa.

Certament la vida al camp o a la mar, a l’hivern, era penosa i originava no poc sofriment, més, o per això mateix potser, quan els mitjans de treball al camp o a la mar eren del tot rudimentaris. Uns i altres sempre a la intempèrie, aguantant les baixes temperatures, el plugim i, això especialment a casa nostra, el mestral que talla. Els mariners amb unes barquetes que, a la mar, semblaven closques de nou i sempre a mercè del vent fins que van imposar-se els motors i, mar endins, amb samarres dobles i esclops als peus. Els pagesos dalt els carros i, especialment si el tros era una mica lluny del poble, posem per exemple al cap de Sant Pere, Mas d’en Bosc, el Mas de la Pastora, el Mas de l’Arany o als Teixells, ben embolicats amb els tapaboques (una espècie de manta gran) o fins i tot amb borrasses, arribaven al tros gelats. Les feines del camp, a l’hivern, eren les d’esporgar, podar, sembrar, llaurar o fer formiguers quan això s’estilava.

A les cases normalment, quasi exclusivament, la calor la produïen les llars de foc —el foc a terra era l’expressió comuna—, on es cremava contínuament la llenya emmagatzemada durant tot l’any. Podia ser l’escalfapanxes al menjador o a la sala de les cases de famílies benestants o simplement el foc a terra de la resta de la gent, que era a les cuines, quasi sempre bastant grans, on no solament es feia foc per escalfar-se, sinó que també s’hi cuinava amb els tres peus o, encara més antigament, amb uns ganxos dels quals penjaven unes cadenes que amb els corresponents ginys es fixaven a les anses de les olles o cassoles. Altre sistema de calefacció eren els brasers que es posaven sota les taules i que, a més de donar calor a l’habitació, majoritàriament servien per escalfar-se els peus. Certament que eren uns atuells perillosos perquè, a part de possibilitar greus intoxicacions (i fins a la mort) si eren en un lloc tancat, eren també causa de cremades més o menys greus a les mans, la cara o el cul de moltes criatures que, jugant, jugant, feien cap al braser.

Quan el temps era molt brúfol o plujós els homes, a part de fer feines casolanes com arreglar els estables o asclar llenya amb la massa i els tascons o amb el xorrac de dues mans, passaven també bones hores a la taverna o al cafè, jugant a les cartes o fent petar la xerrada, més o menys al costat de les grans estufes de llenya o de remolta, que aquests establiments moltes vegades tenien al mig de la sala. A l’hivern, la cosa no donava per a gaires més floritures.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques