Estampes cambrilenques / Setembre 1989

Fa pocs dies que he llegit un llibre, Recull de llegendes del Camp de Tarragona, de Jordi Tous i Vallvè, que vaig comprar amb la il·lusió de veure si n’hi hauria alguna que parlés de Cambrils o de les rodalies. És bonic i interessant, i aplega vint-i-tres llegendes d’autors, alguns d’ells força coneguts, com Josep Iglesias, Josep Aladern, Joan Amades, Joan Salvat i Bové, Eufemià Fort i Cogul, Eduard Toda i Eugeni Perea, entre d’altres, tots morts menys el darrer, un escriptor riudomenc encara jove. Només desil·lusionat fins a cert punt, vaig constatar que res no hi havia referit a Cambrils.

Sembla que la nostra vila no és pas terra ni poble de llegendes. He llegit molt i mai no n’he trobat cap que tingués com a camp d’acció el lloc o alguna persona de Cambrils. Fins i tot en un espai on les llegendes abunden, com és el cas de la gran majoria de les Mares de Déu trobades, la nostra, la Mare de Déu del Camí, advocació antiquíssima i amb una nota­ble història, no reflexa en la seva troballa cap fet miraculós o extraordinari que donés lloc a la creació d’una llegenda del tipus clàssic: bous o ovelles, llums, estels, pastors o mates flo­rides fora de temps. Amb una senzillesa encisadora, la història ens conta que un pagès la va trobar, treballant al camp, a la soca d’una palmera. El cognom de l’home era Taulet i el temps, el segle XII. Així de concret i sense llegenda.

Sembla que la nostra vila no és pas terra ni poble de llegendes. He llegit molt i mai no n’he trobat cap que tingués com a camp d’acció el lloc o alguna persona de Cambrils

I són boniques les llegendes. Els entesos diuen que són una narració popular de fets o esdeveniments que tenen sovint un fons real, però evolucionat, transformat i fins i tot ter­giversat per la tradició, oral i quasi sempre contada de pares a fills, encara que més moder­nament s’han editat força llibres sobre el tema, atès l'interès del públic a conèixer-les. El Costumari català de l’Amades n’és tota una font, però a Cambrils n’estem orfes.

Hi ha no obstant una excepció, la del títol. Es tracta originàriament d’una novel·la de Pompeu Gener, el 'Peius' com el coneixien els seus amics. Pompeu Gener (1848-1919) va ser escriptor i crític en llengua catalana, farmacèutic i metge, carreres que no va exercir mai o quasi mai; empedreït viatger que va tombar, en aquell temps, bona part d'Europa, Àsia i Àfri­ca. En retornar a Barcelona, on havia nascut i on va morir, fou una de les figures més repre­sentatives de la bohèmia barcelonina. Pensador, filòsof i novel·lista, va escriure diversos lli­bres en les tres especialitats, i va col·laborar en bon nombre de periòdics i revistes d’aquell moment, algunes de caire humorístic, en les quals els seus acudits es van fer famosos. Pompeu Gener, doncs, va escriure aquests llibres, que jo no he pogut llegir mai i que he tret d’una referència que en fa Josep Serra i Dalmau en els seus manuscrits. Ara jo només en faré una síntesi tal com l’explica l'historiador cambrilenc.

Poc temps abans de la Guerra dels Segadors, era propietària del castell de Vilafortuny i de totes les finques circumdants una dama jove i d’una gran bellesa, òrfena de pare i mare. La dama, de nom Anna Maria, es maridà amb el baró de Rocafort, deixant de banda altres pretendents catalans, castellans i aragonesos, entre els quals hi havia el duc de Leganés.

Només feia uns mesos que s’havien casat que començava la invasió de Catalunya per part de l’exèrcit castellà de Felip IV. El baró de Rocafort va ser nomenat per la Diputació General de Catalunya comandant de la plaça de Cambrils i de la seva jurisdicció militar. Passaren els dies de setge i, com a conseqüència de la rendició de la plaça, el baró fou traslladat a Reus, on un consell de guerra el va condemnar a mort.

L'Anna Maria va anar a Reus per veure si podia fer quelcom de profit en favor del seu marit. Es va presentar al governador de la ciutat que, casualment, era el mateix duc de Leganés, refusat en les seves pretensions matrimonials per la il·lustre dama. El duc va pro­metre de lliurar-li el seu espòs, sempre que ella s’avingués a passar una nit amb ell. Anna Maria va consultat el cas amb el superior dels Franciscans, que va accedir-hi tot explicant que si bé això era una cosa mal feta, tenia la contrapartida d’evitar un mal pitjor.

La dissortada Anna Maria es va lliurar al mal home, el qual, a la matinada, va fer-li a mans un document que ella va creure que seria l’ordre d’alliberar el seu espòs; el va portar a l’oficial de guàrdia com li havia recomanat el duc i al cap d’una bona estona, el que va fer va ser presentar-li el cadàver del baró, ja que el document portat per ella mateixa a la presó no era altra cosa que l’ordre donada pel duc en el sentit que fos occit el presoner.

Amb el cor ple de tristesa, l'Anna Maria va jurar de venjar la seva honra i la mort del seu marit. Va vestir-se d’home, s’autodenominà el Capità Negre, va organitzar una partida de guerrillers amb gent del Priorat, i va declarar guerra a mort a les forces de l’exèrcit castellà, amb accions que van donar-li molta celebritat.

Posat setge a la ciutat de Lleida, ella va ser la primera a assaltar les muralles d’aquella plaça forta, on la casualitat va oferir-li la sort de trobar-se amb el malaventurat duc de Leganés, el qual va ser mort per les pròpies mans d'Anna Maria; el seu cos fou trossejat pels guerrillers que comandava la dama que, després d’aquests fets, va revelar la seva veritable iden­titat, i explicà la seva enrevessada història, per lliurar-se posteriorment a la vida religiosa en un convent.

La llegenda que refereix el 'Peius' en forma de novel·la, i que és potser l’única que es coneix referida d’alguna manera a Cambrils parla de la dissortada Anna Maria. Els que coneixem una mica la història ja veiem com es barregen els fets reals i els ficticis. És el cas de totes les llegendes

Fins aquí la llegenda que refereix el 'Peius' en forma de novel·la, i que és potser l’única que es coneix referida d’alguna manera a Cambrils. Els que coneixem una mica la història ja veiem com es barregen els fets reals i els ficticis. És el cas de totes les llegendes.

Potser aquí podríem fer una minsa al·lusió a la llegenda de les pedretes vermelles que es podien veure al fons de les aigües de la Font Coberta, quan aquesta es podia visitar i hi havia aigua. La llegenda deia que eren tacades amb gotes de la sang de Crist que Jesús havia deixat caure en punxar-se tot passant pel camí de Sant Joan, en companyia del deixeble estimat, i aturar-se a beure a la Font Coberta. Aquesta és molt a prop de casa nostra però... és cosa de Vinyols i tampoc no volem prendre les llegendes de ningú.

De viva veu no n'hem sentit contar cap més; potser sí que un dia, quan s’hagin estudiat més exhaustivament els papers que encara resten inèdits al nostre poble, en descobrirem algu­na de nova. Tant de bo!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques