Estampes cambrilenques / Juliol 1999

He posat el numeral II en l’encapçalament d’aquesta «estampa», encara que la que portava idèntic titular es va publicar fa quasi deu anys, el setembre de 1989. En aquella primera, feia una síntesi de la llegenda d’Anna Maria, força coneguda a Cambrils, de la qual en Pompeu Gener n’escriví una novel·la amb el mateix títol. En aquella «estampa» feia també un esbós biogràfic d’aquest polifacètic barceloní que va viure entre el 1848 i el 1919.

Com en tota llegenda, hi ha una part d’història i una altra de fantasia. Emmarca l’Anna Maria com a hereva del castell de Vilafortuny i la fa casada amb l’Antoni Armengol, baró de Rocafort, uns mesos abans de la invasió de les tropes de Felip IV, el 1640.

La Diputació General va nomenar el baró governador de la plaça i la jurisdicció militar de Cambrils i tots sabem com va acabar de tràgicament la defensa i la capitulació de Cambrils. Quan el baró va ser presoner a Reus, la seva esposa va fer el possible per a l’alliberament del marit però sense resultat.

El duc de Leganés, un dels caps de les forces invasores i comandant de Reus, va proposar a l’Anna Maria de lliurar-li el marit si s’avenia a passar una nit amb ell. De moment aquesta va refusar indignada però, després de demanar consell, va accedir-hi. L’endemà el duc sí que va lliurar-li el marit, però occit.

La venjança de la dona va ser terrible i, en l’assalt de la ciutat de Lleida, ella personalment va clavar una daga al cor del duc deixant-lo mort. Es comprèn que amb deu o dotze línies no es pot explicar ni la llegenda ni la novel·la. Per això us remeto, si us és possible, a l’esmentada Revista Cambrils del setembre de 1989, on tot plegat s’exposa amb més detall.

Allí deia que Pompeu Gener «va escriure aquest llibre, que jo no he pogut llegir mai, i que he tret d’una referència que en fa Josep Serra i Dalmau en els seus manuscrits». Ara una família amiga, per aquelles causalitats, m’ha fet a mà una edició del llibre original, que té 93 pàgines i que és de format de butxaca. Del text no hi manca ni una lletra, però sí que hi falta la primera pàgina on acostuma a haver-hi el nom de l’obra, el de l’autor, la impremta i l’any de l’edició.

Segurament que era dels darrers anys del segle passat o de començaments del que ara s’acaba. Serra, que era més jove que Pompeu Gener, va morir un any abans que aquest, el 1918, però segurament que es coneixien, almenys per referències, i en Serra va poder llegir el llibre i en va deixar referències en els seus manuscrits.

Ara una família amiga, per aquelles causalitats, m’ha fet a mà una edició del llibre "La llegenda d'Anna Maria", que té 93 pàgines i que és de format de butxaca. Del text no hi manca ni una lletra, però sí que hi falta la primera pàgina on acostuma a haver-hi el nom de l’obra, el de l’autor, la impremta i l’any de l’edició

Avui, per deixar constància de l’estil, molt vuitcentista, de l’autor, transcriuré dos o tres espais d’aquesta obreta, molt interessant per a tots els cambrilencs, perquè l’emmarca pràcticament tota en ambients i fets molt coneguts a la nostra vila. Ho faré al peu de la lletra per no desvirtuar el primigeni estil de l’autor i l’ortografia usada en aquell moment.

El primer dels espais és dedicat a fer un retrat d’Anna Maria i del baró de Rocafort, de la posició social de la noia i del seu casament.

Es deya Agna-Maria y era hermosa i jove. Tenia uns cabells rossos com un raig de sol y’ls ulls blaus com la mar tranquila. Sa fesonomia era d’una correcció grega. Alta, esbelta, ben contornejada, les seves carns semblaven amassadas ab llet y rosas. Era rica y era noble, i orfa de pare y mare. Sos pares li havian deixat a més de la casa payral un gran tros d’oliveras i terras de vinya, arbres fruyters y boscos de pins. Tantas fincas tenia, que anant a cavall, no s’hagueran pas voltat en quatre horas. Las portavan una colla de masovers qu’habitavan las masias y que s’anavan succehint de pares a fills. Com qu’ella era carinyosa i bona ab els seus inferiors y caritativa y generosa ab els pobres, tots la estimavan. Sa casa payral estava situada entre Salou y Cambrils, prop de la platja, al costat d’una pineda. Tenia una torre ab campanar, y en la paret de la fatxada un rellotge de sol pintat ab colors groguenchs i vermellosos. Les parets eran de pedra, las baranas de ferro forjat ab poms daurats. Las finestras estavan divididas ab dos archs per una alta y esbelta columna de jaspí, y estavan totas gornidas ab testos de flors. Damunt el arch del portal s’hi veya esculpit l’escut de la familia. Tocant a la casa hi havian dos corrals, una estable y una caseta per l’hortelà y la seva familia, y devant del casal una era ab un paller enorme.

Las riquesas de la casa eran immensas: deu grans caixas de noguera tallada plenas de brocats, la vaixella de plata que omplia dos armaris, una arca petita ab infinitat de joyas i pedreria. Y a més deu grossas gerras plenas de monedas d’or que havian sigut colgadas sota terra y recubertas per l’enrajolat en un lloch que sols ella y un antich criat sabian.

Alguns dels hereus més richs de la comarca y molts nobles de Barcelona s’havian enamorat d’ella. De vegades algun infanzón d’Aragó, atret pel renom de la seva hermosura, venia desde sas possessions passant per sota del seu balcó pera tirarli amoretas. Tots la volian per muller. Fins un duch de Castella li va fer demanar la mà pel mateix virrey de Catalunya. Més ella’l refusà.

Ella volia al baró de Rocafort, un jove gentil de la noblesa catalana, moreno, ab els ulls negres com l’ébano, els bigotis enlayrats a la borgonyona, fins com la seda; valent com un lleó y senzill com una criatura. Tots dos s’estimavan ab passió y com qu’ella no depenia més que indirectament d’un tutor, oncle y padrí seu, que feya sa voluntat sempre, prompte estigué convingut el matrimoni.

El dia del casament ho fou de gran festa pera tota la comarca. Y la gatzara va durar tres dias y tres nits consecutivas. A la sortida de la iglesia de Cambrils hi va haver salvas d’escopeteria y morterets, y algunas noyas vestidas de pastoras anavan devant dels porrers de la vila obrint la comitiva y sembrant de flors tot el camí dels nuvis. Ella y ell eran gentils a tot serho. Jamay s’havia vist una parella més hermosa.

L’Agna Maria portava un vestit de seda blanca brodat ab plata. Anava pentinada com una reyna, ab una diadema d’esmeraldas y dos tira buixons a cada cantó de cara, ab llassets tots plens de perlas. Un vel d’Andrinópolis, pres ab filigranadas agullas d’or voleyaba sobre’l seu cap y espatllas, tan lleuger que semblava una aurèola de llum que la voltés.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques