Estampes cambrilenques / Agost 1999

Ell duya al cap un feltre gris ab plumas blancas y portava un vestit de vellut de Gènova entreteixit d’or y seda verda, tallat a la francesa, ab llassos capsats de pedreria, cobrintli las espatllas un ample coll de punt de Gènova de color d’espanyol, malalt, sobre’l que hi ressaltavan sos rissats cabells negres. Portava la capa esgairellada al estil dels nobles de Gascunya, y d’un talí ab cibellas d’or hi penjava una espasa de llas cizellat, regalo d’un amic seu, rich patrici de Venècia. Guants y botas eran de gamusa gris com el feltre, adornadas de puntas d’igual color que las del coll.

Darrera d’ells hi anava el padrí de la pubilla, fent contrast els seus cabells blanchs y sa gola emmidonada ab son sever vestit de vellut negre. L’acompanyavan els cavallers y damas convidadas al casament, vestits tots al estil de la Cort de Lluís XIII de Fransa.

Tancavan la comitiva els criats a cavall, que anavan tirant confits. El mateix Tamarit, representant de la noblesa a la Diputació de Catalunya, va anar-hi de Barcelona pera ser padrí de boda y va assistirhi ab totas sas condecoracions é insignias.

(...) Després se serví un dinar... A més de las taulas que’s posaren a la casa, pels de la comitiva, sen parà una a fora, a lo llarch del bosch de pins que tocava a la platja. Allí podian entaularshi tots els que es presentessin.

Se van matar trenta moltons, cent pollastres, vinticinch galls dindis, y de les masias properas, van dur en carros molts cistells de cassa, que deu cassadors, pagats exprés, havian mort pera aquell convit. La fruyta, col·locada en grans safatas de plata, formava piràmides damunt de las taulas.

El peix era’l millor que pescat s’havia en tota aquella costa. N’hi havian quinze covas. Es begueren vins vells, negres y blanchs, rancis, malvasias, garnachas y fins vi de Nàpols y vi grech.

Tot plegat sembla una crònica de l’Interviu de 300 anys enrere. En Peius explica encara moltes més coses de la festa. Lluminàries, balls, regates per la mar i menjar i beure a desdir. Però no podem entretenir-nos-hi perquè s’allargaria massa la cosa i volem també traslladar el lector al segon espai triat, que és on s’explica que, passats uns mesos del feliç esdeveniment de les noces i quan més dolça era la vida de la parella, va esdevenir la invasió de Catalunya per les forces del comte duc d’Olivares. En aquest apartat l’autor de la novel·la narra tota una sèrie de fets històrics trets de les cròniques del Melo i de les memòries dels nobles, combatents del moment, que es conserven en diversos arxius de Catalunya.

La novel·la explica que, passats uns mesos del feliç esdeveniment de les noces i quan més dolça era la vida de la parella, va esdevenir la invasió de Catalunya per les forces del comte duc d’Olivares

Així descriu el novel·lista els intents de Felip IV i del seu privat, el comte duc, i les forces a les quals es va confiar la missió de reduir Catalunya.

La ordre estava donada. El rey don Felip IV acabava de condepnar a mort a tot un poble pel crim de no voler sufrir el mal govern de son privat. Catalunya tenia de ser despoblada y arrasada.

El Comte-Duch havia tingut un somni semblant al de Calígula. Havia somniat qu’Espanya podia destruir tot lo que no fos uniformable y manso com un remat. Y qu’Espanya era ell. Sols una nació altiva prop del Mediterrà gossava a posàrselhi devant, barrantli el pas, desde’ls Pirineus a l’Ebre. Y va somnià que d’un sol cop se li tallava’l cap. Y va presentar a la firma del Monarca el decret d’extermini de tot el poble català en massa.

Però Catalunya era gran, y pera donar cumpliment al decret de mort, era precís tot un exèrcit de butxins. Pera manarlos va trià un home enèrgich, endurit en els combats, diplomàtich y militar astut y actiu: el marquès de los Vélez, donantli per tinent un napolità més dur, més sanguinari encara, envellit en els assalts y en las matansas: el comte de Torrecusa, el qual duya com ajudant a son fill, el duch de Sant Jordi, jove valent y crudel que pera vèncer no trobava may dolent cap medi. El llob pera menjarse sa víctima se’n duya el lloparet amb ell.

Manavan els Filangieri una quadrilla de lladres d’abdós Sicilias, calabresos casi tots, perdonats de presiri o escapats de la forca, mestres en el pillatge, qu’havien saquejat molts pobles d’Italia, de Flandes i alguns dels Pirineus.

En Vandestraten, renegat Flamench, duya una bretolada de Valons de lloguer, assassins d’ofici, curtits en las grans bregas, matadors per sport, sicaris a sou, que ab la repussalla dels Mansfelds Tudeschs d’Insingen feyan una verdadera horda de Barbres del Nort.

Tyron havia arribat de las Islas Britànicas ab una patuleya fanàtica d’Irlandesos emigrats que venian a desahogar en la República Catalana la seva ràbia per haver sigut derrotats pels Puritans d’en Cromwell, qu’havian proclamat igual institució a Inglaterra.

Y sobre tots aquestos y en major número, hi havien els tercios castellans, veterans aguerrits en cent combats, valents per temperament y per professió, durs y crudels, verdaders homes de presa y d’obediència cega, subjugats a la dura disciplina de soldats d’un rey absolut, manats per homes de ferro, acostumats a la guerra, als quals animava l’odi contra tothom que volgués viure fora de son domini.

A darrera d’ells hi anava un petit cos d’exércit de portuguesos expulsats de las fronteras de sa patria per por de que ajudessin al duch de Braganza y duptant de sa fidelitat sels duya vigilats a retaguardia.

Ab tot això hi marxava una pila de material de artilleria, de carros, d’eynas d’ingenieria y màquinas de siti. Y ab l’exèrcit hi venia una briballa de Jutges catalans, traïdors a Catalunya, que, per fer mèrits als ulls del Comte-Duch, ho condepnavan tot a la darrera pena. Y ab aquestos seguian montats en matxos alguns frares caputxins y d’altres ordres.

En dos aspectes no cal insistir per prou coneguts. El que va ser el setge de Cambrils, el desembre del 1640, i com aquest, malauradament, va acabar, així com també el que és el cos de la llegenda que, d’una manera molt resumida, insinuàvem el mes passat.

En Pompeu Gener tanca el llibret amb un apartat que ell titula «Apèndix important», en el qual afirma:

Aquesta novela qu’em dat en català al públich sols té de novela la forma. Es una antiga llegenda, que va donar origen a una cansó, “La dama de Reus”, que la he sentida cantar, sent jo petit, a n’el meu avi, quan ab ell se m’en duya en una barca, per les costas de Cambrils, a Salou y Tarragona. A Cambrils aquesta llegenda és viva, palpita, tots la saben, y ab lleugeres variants tots vos contaran la heroica defensa d’aquella plassa y la infàmia del de los Vélez y els seus.

Aixís, donchs, sols hem fet la reconstitució d’aquesta història misteriosa ab tots els seus documents possibles de cronistas de la època, dantli una forma convenient artística pera no cansar ab el encarcarament de las disquisicions històriques. Totas las batallas y combats que describim, són escrupulosament trets de documents d’aquell temps.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques