Estampes cambrilenques / Novembre 2000

Ja fa quasi vint anys, el juny del 1982, que vaig escriure una «estampa» que portava com a titular «Cambrils, el paradís terrenal de la teca?» i feia una mica d’història de la fama gastronòmica que des de fa anys ha assolit la nostra vila a base de saber cuinar excel·lentment les verdures, les carns i el peix, especialment aquest darrer que és, en general, el que els forans demanen quan venen a menjar a Cambrils. Deia també que aquesta fama venia de lluny i exposava les asseveracions de testimonis que en diverses èpoques històriques havien glossat d’alguna manera les bondats de la cuina cambrilenca, mig de debò, mig en broma, però sempre en sentit positiu.

A «La disputa de l’ase», Anselm Turmeda fa una glossa sobre els pecats capitals i en parlar de la golafreria el centrava a Cambrils, tot explicant les teques amb les quals el rector del poble obsequiava els predicadors als quals encomanava els sermons que exaltaven les grans solemnitats de l’Església

Allí feia també referència a una obra literària escrita al segle xv per Anselm Turmeda, un frare franciscà, fill de Mallorca, que amb el temps s’exclaustrà i a Tunísia va apostatar de la religió catòlica i es va convertir a l’islamisme. Era un bon escriptor en català i l’obra a què ens referim es titulava La disputa de l’ase, en la qual feia una glossa sobre els pecats capitals i en parlar de la golafreria el centrava a Cambrils, tot explicant les teques amb les quals el rector del poble obsequiava els predicadors als quals encomanava els sermons que exaltaven les grans solemnitats de l’Església i, com que els tractava tan bé, s’ho deien l’un a l’altre i tots procuraven de passar per la rectoria de Cambrils. Pel que es veu, la germana del capellà era una bona cuinera i preparava uns plats que feien créixer la saliva.

En una d’aquestes confidències, un dominic que havia predicat per Nadal a la parròquia, va trobar uns franciscans que anaven de pas i els va indicar que el rector havia fet comprar «set lliures de congre gros com la cama» i havia aconsellat a la germana que en fes un pastís al forn, tot dient-los que si passaven per la rectoria de Cambrils segurament que serien a temps de participar en el festí de congre.

La bona dona es veu que ja estava cansada de tants hostes golafres i, encara que havia cuinat el famós pastís i l’havia posat a taula a l’hora de dinar, va resultar que quan tot era a punt van trucar a la porta. La Caterina, que aquest era el nom de la germana del rector, va mirar pel forat del pany per veure qui era qui trucava i en veure els dos frares es va dir: «Aquests no es menjaran pas el pastís» i corrent cap a taula el va retirar i se l’emportà cap a la cuina. Oberta la porta i després de les salutacions el rector els va mostrar la seva caritat, una mica descafeïnada, això sí, convidant-los a dinar tot dient-los: «Ho sento molt però només us puc servir unes sardines que hi ha a casa». Ells van contestar que agraïen més la companyia que el mateix dinar.

Així és que la bona Caterina va portar a taula dos plats de sardines, un per als frarets i un altre per a ella i el seu germà. Els frares van començar a menjar però un d’ells no es podia treure del cap el pastís de congre del qual els havia parlat el frare dominic i va anar pensant una maquinació per veure si el pastís de congre sortia a taula. En un moment donat va agafar una sardina i acostant-se-la a l’orella va fer com si la sardina parlés mentre ell escoltava tot interessat, ínterim deia amb aparent astorament: «Perdoneu, senyora sardina, però em sembla que no és veritat el que em dieu». Els companys de taula se’l miraren estranyats, però no van dir res. Al cap d’una estona es va repetir l’operació de fer veure com escoltava la sardina i amb sornegueria digué: «Senyora, sardina, no puc creure el que em dieu, perquè el senyor rector és home recte i mai no dirà quelcom que no sigui veritat».

Quan la Caterina, que era tafanera, va escoltar això, tota encuriosida va demanar al framenor: «Bon frare, què us diu la sardina?» També el rector va preguntar-li el mateix. Llavors el frare va accedir a explicar la conversa, però va posar una condició: «que si ha dit la veritat no l’amagareu», i així va dir: «Jo he preguntat a la sardina quin era el peix més gros de la mar, però m’ha contestat que ja fa molt de temps que n’és fora i com que té poca memòria se n’ha oblidat. Però que si vull saber-ho no tinc altra alternativa que preguntar-ho a un congre que hi ha a la casa i com que fa poc que ha estat pescat, probablement podrà satisfer la curiositat que em neguiteja».

El rector de Cambrils es va posar a riure de bona gana i va dir: «Us puc assegurar que la sardina ha dit la veritat». Llavors va pregar la germana: «Caterina, emporta’t les sardines i treu el congre, que l’enginy del nostre convidat prou s’ho mereix». I el dinar es va acabar amb tota tranquil·litat i bon humor.

Com que la finalitat de l’«estampa» del 1982 era la d’enaltir la bona fama de la gastronomia cambrilenca a través dels segles, no hi va cabre l’epíleg de la historieta que allí vaig començar i que he pogut completar ara d’una manera més distesa i anecdòtica, tot posant de relleu, això sí, la fluïdesa i bon fer literari del mallorquí, un dels més reconeguts escriptors en llengua catalana del segle xv. També cal remarcar el fet que sorgeixi el nom de Cambrils en una narració tan antiga, cosa que fa creure que també Turmeda coneixia la nostra vila possiblement in situ durant les seves trotades per Catalunya i les Illes, abans de marxar a Tunísia, on probablement va morir abans del 1432, ja que no es sap del cert ni l’any ni el lloc del seu traspàs.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques