Estampes cambrilenques / Gener 2004

S’escau aquest any 2004 que comencem amb el centenari de la publicació d’aquella revista entranyable que va ser En Patufet. Concretament el dia 3 d’aquest mes de gener farà cent anys de l’aparició del primer número del popular setmanari català. Certament que En Patufet no té cap mena de lligam amb Cambrils a part del nombrós grup de lectors que la petita revista tenia entre els cambrilencs. Però és en honor d’aquests que he volgut escriure aquest text, segur que més de quatre, persones grans, és clar, sentiran una viva emoció en l’evocació del paper que En Patufet va tenir en aspectes tan essencials per a la vida de Catalunya com poden ser el civisme, la catalanitat i el cristianisme.

En Patufet era una revista senzilla, d’una vintena de pàgines, amb una portada a tot color, escrita íntegrament en català i que va tenir una divulgació extraordinària en tots els àmbits de parla catalana fins a arribar a la xifra dels 65.000 exemplars, que era en aquell temps un número del tot insòlit. A més, era una revista que cobria molts espais aptes tant per al món infantil com també per a l’adult. Així és que no pot ser qualificada de revista per a infants perquè també era, i força, aprofitable per als pares i els avis. Les seccions es complementaven les unes a les altres.

«En Patufet» era una revista senzilla, d’una vintena de pàgines, amb una portada a tot color, escrita íntegrament en català i que va tenir una divulgació extraordinària en tots els àmbits de parla catalana fins a arribar a la xifra dels 65.000 exemplars

En Patufet es va anar obrint pas a mesura que passaven els anys fins a arribar a la seva màxima popularitat en les dècades dels anys vint i trenta, encara que aquesta va acabar malament, ja que la Guerra Civil, amb la victòria de Franco, va estroncar del tot la tasca que tan profitosament feia per a la cultura del nostre país. Com tantíssimes institucions catalanes de la classe que fossin, van ser clausurades d’un cop de ploma pel dictador i En Patufet que, sortejant esculls, havia anat sortint tot el temps que durà la guerra (jo en conservo, entre molts altres, un exemplar de l’octubre 1938, només tres mesos abans de l’entrada de les forces de Franco a Cambrils) i és curiós com amb els mesos anava augmentat el preu a mesura que els diners anaven perdent el seu valor i les coses encarint-se pels efectes de la guerra. L’exemplar, que costava 5 cèntims de pesseta en començar, en valia 15 a l’inici de l’any 37, 20 el desembre del mateix any, 30 el febrer del 38, 40 al juny i 50 a l’octubre.

Figura molt destacada de la publicació era en Josep M. Folch i Torres, que era tota una institució dins el món de les lletres catalanes. Hi escrivia les seves «Pàgines viscudes», que eren amb tota seguretat el que primer llegien els adults enduts per la tendresa d’unes narracions que exaltaven sempre les virtuts casolanes: la família, l’amistat, la solidaritat, l’amor al país, el respecte als altres, l’ajuda al necessitat...

Figures molt destacades de la publicació era en Josep M. Folch i Torres, que era tota una institució dins el món de les lletres catalanes, o els il·lustradors Junceda o Cornet

La publicació comptava amb un bon nombre de col·laboradors tant en l’aspecte literari com en el gràfic, aquest concretat en els dibuixants, ja que mai no sortien fotografies a les seves pàgines. Entre els primers, Josep Font i Solsona, Jordi Català, Octavi Mirbeau, Joaquim Muntanyola, Jordi Subirà i alguns que usaven pseudònim, com Huc de Riberol, A. Txim, Guerau, Max Delton i d’altres. Entre els dibuixants cal remarcar molt especialment en Junceda, en Cornet, en Mallol i en Llaveries, que il·lustraven la majoria dels acudits i les capçaleres de les seccions. Per regla general l’acudit de la portada era sempre a càrrec de Junceda o de Cornet i les tires, molt nombroses a cada exemplar, eren dibuixades per Kims o el Moreno.

En Patufet era una publicació popular que, amb la seva amenitat, va treballar molt per educar no solament els nens catalans, sinó també les persones grans en un temps en què llegir no era tan corrent com ara. Jo he afirmat moltes vegades que amb En Patufet em vaig acostumar a llegir i escriure en català, ja que a l’escola, fins ben entrat el període republicà, no ens el van ensenyar com a assignatura. També recordo l’esforç que em calia fer per arreplegar els cèntims que cada setmana necessitava per adquirir l’exemplar, que comprava al quiosc de premsa que el Magí Rovira, el Magí de la Martra com era conegut, tenia muntat al bell mig de la plaça de la República en aquell temps, que era l’actual plaça d’Espanya, sense cap tipus d’urbanització i amb el sòl de terra.

Força anys després de la guerra, no ho sé exactament però em sembla que seria pels anys cinquanta, es va intentar de fer ressorgir la revisteta aprofitant que s’obria una mica el finestró de la tolerància, però l’intent va resultar fallit suposem que, entre altres causes, perquè havien desaparegut molts dels que en el període brillant de la publicació eren el seu suport i la seva gràcia.

Actualment existeix la Fundació Josep M. Folch i Torres, que continua la tasca de catalanitat que amb tant d’encert va protagonitzar el mestre i sembla que aquesta Fundació té la intenció d’organitzar l’Any Patufet, que procurarà fer reviure l’esperit de la revista amb la difusió dels valors que propugnava la publicació i que s’assolirà per mitjà de col·loquis, exposicions i una gran diversitat d’activitats, algunes de les quals ens agradaria força que es poguessin realitzar a Cambrils.

Certament que avui la celebració dels anys i els dies, en commemoració de mil coses, proliferen en excés i això desvirtua les causes que es volen remarcar, per molt nobles i útils que siguin, però tot i això donem suport de cor a la celebració de l’Any Patufet, no solament pels agradosos records de la infància i pubertat viscudes amb els exemplars de la publicació a les mans, sinó també per la representativitat que encara avui manté dins el món del catalanisme, amb uns homes que van saber esforçar-se per imbuir en la ciutadania l’esperit de l’amor al país, al civisme, a l’educació, a l’apreciació per la natura i als valors més arrelats en l’esperit del nostre poble.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques