Estampes cambrilenques / Setembre 1994

Parlar de terrissaires o de rajolers, que amb aquest nom és com els coneixem a Cambrils, és una tasca que s’inclou en el marc dels oficis desapareguts avui a la nostra vila. Estic segur que seria d’una gran utilitat fer un bon estudi sobre els oficis o les activitats que en temps passats formaven part de la vida comunitària del poble i que ja fa anys van anar desapareixent, quasi sempre perquè noves tècniques van substituir-los o perquè l’evolució de la pròpia vida els va fer inservibles i, resultant poc remuneratius, van acabar per perdre’s. Així podríem parlar dels espardenyers, els corders, els basters, els boters, els calafats, els cistellers i molts d’altres que en un moment donat eren oficis que podríem titllar de populars i que han anat fent un mutis discret, uns més aviat, altres fa menys temps, però tots havent acabat la seva funció en la vida artesanal cambrilenca.

M’agradaria de poder fer un dia o altre aquest estudi, però reconec per endavant les seves dificultats, més que res perquè ens manquen els testimonis vius, que són els que més directament poden explicar les seves experiències i aportar els seus coneixements vivencials. Certament en algun llibre o en algun lligall dels nostres arxius es podrien trobar dades útils, però sempre hi faltaria l’escalf humà de qui explica les seves experteses personals.

La diferència entre bòbila i forn era que mentre a la primera la cuita es feia per sistema de rotació del foc, al segon aquest es feia per sota les piles d’obra i sempre en el mateix lloc. En unes i altres i d’una manera pràcticament artesanal es feien teules, rajoles, rajolots, toves, totxos, rajola llisada i peces de mina

Hem fet una llarga introducció, però havíem començat per parlar de bòbiles i rajolers, i aquest ha de ser l’objecte d’aquest treball, per enfilar el qual ens hem valgut de l’experiència i la bona memòria d’un gran professional del ram, el Francesc Guri, que va treballar intensament en aquest ofici, que ja li venia de família, i on va assolir un alt grau d’especialització. Els meus records més aviat pobres i una llarga conversa amb el Cisco ens han proporcionat la matèria necessària per poder donar una idea de com era i de com es realitzava la tasca de rajoler. Del meu record i del de molta gent gran del poble hi havia i funcionaven a Cambrils tres bòbiles: les del Cosme, les del Rigual i les del Vidiella, i dos forns: el del Nolla i el del Guri.

La diferència entre bòbila i forn era que mentre a la primera la cuita es feia per sistema de rotació del foc, al segon aquest es feia per sota les piles d’obra i sempre en el mateix lloc. En unes i altres i d’una manera pràcticament artesanal es feien teules, rajoles, rajolots, toves, totxos, rajola llisada i peces de mina. L’obra, que amb aquest nom era coneguda la globalitat de les peces, es feia amb fang i motllos, i ja es comprèn que per la seva pròpia conformació era necessària una gran quantitat d’aigua que s’havia de menester, no solament per pastar el fang, sinó també perquè els motllos s’havien de rentar cada vegada que es feien servir. L’abundància d’aigua provenia de mines i pous i la regularitzaven les basses de les quals disposaven cada bòbila i cada forn.

Tota la feina es feia normalment a l’aire lliure i és per això que l’enemic que més temien els rajolers era la pluja, que feia malbé l’obra, especialment quan aquesta era fresca. Si era seca i hi havia temps es podia plegar i emmagatzemar, però no sempre hi havia sort perquè si la pluja era derivada de tempesta, aquesta a vegades es desenvolupava en una curta estona i no hi havia temps per a res. Per això era aquesta una feina d’estiu. A l’hivern era poc menys que impossible de treballar per efecte del fred i les glaçades i, a més, en aquesta estació la pluja és sempre més sovintejada.

La feina era laboriosa perquè a més de rentar els motllos, com hem dit, també s’havien d’allisar les rajoles. Però si el quefer del rajoler era treballós, potser encara ho era més el de qui havia de tenir cura dels forns on es coïen les diferents peces. Aquesta era una tasca essencial dins de l’ofici i força delicada, ja que d’ella depenia el resultat final, per tant, era precís que fos una persona especialitzada.
L’enfornat tenia un doble procediment. A la bòbila aquest funcionava per vàlvules d’aire que feien córrer el foc de forma que el cuit de l’obra era rotatiu i el combustible era carbó, clofolla, redolta i altres matèries. En canvi, al forn, que cremava llenya, es posava l’obra en dipòsits apilats deixant un espai entre les diferents piles d’obra. A les bòbiles es podia anar enfornant pel davant i desenfornant al darrere, així les fornades podien ser contínues i podien durar fins i tot més de dos mesos, si hi havia prou obra preparada. El foc s’havia de vigilar molt perquè si l’obra es cremava es convertia en cagaferro i restava inutilitzable.

En una bòbila corrent es necessitaven cinc o sis persones, que feien de rajolers, i tres o quatre per enfornar i desenfornar, obligatòriament almenys tres, ja que es feien torns de vuit hores en una feina continuada. La tasca es feia normalment a preu fet, i la feina ben feta i la destresa en dur-la a terme eren fonamentals a l’hora d’escatir el fruit crematístic del treballador. El mateix Guri em contava que ell tot sol havia arribat a fer 300 teules en un dia, i hem d’adonar-nos que la teula era una de les peces més treballoses, i em deia també que entre ell i el seu pare havien fet 3.300 rajoles també en un dia. El dia que havien assolit aquesta fita havien arribat a guanyar divuit duros, que eren noranta pessetes, la qual cosa als anys 1933 o 1934, representava tot un jornalàs, si tenim en compte que el jornal d’un pagès corrent, en aquell temps, no deuria sobrepassar les set o vuit pessetes diàries.

La ceràmica, la terrissa o l’obra, com vulgueu dir-li, que podien produir les bòbiles de Cambrils, normalment era absorbida per les construccions que es feien a la pròpia vila, tot i que moltes vegades era també «exportada» a ciutats i pobles veïns. Sembla que en les èpoques en què es van construir els convents del canonge Vidal, a finals del segle passat, i el de La Salle, la casa de Sant Josep, el primer quart del segle actual, van ser uns temps bons per als terrissaires i les bòbiles de Cambrils, atesa l’envergadura i monumentalitat dels dos edificis que devien haver de menester quantitats ingents de material de construcció.

Avui, de les bòbiles cambrilenques no en resten més que un parell de fumeres, una de les quals és escapçada, i els cambrilencs de menys de cinquanta anys ja no les han vistes funcionar. Com a cosa curiosa podem dir que la nostra revista, ja fa anys, el maig del 1962, va copsar en un interessant document gràfic la voladura dinamitada de la fumera de la bòbila del Cosme, que es va realitzar per tal de construir, en el lloc que ocupava la bòbila, els blocs de pisos que es coneixen amb el nom de Cambrimar.

I també, com a curiositats relacionades amb aquest ofici, dues dites molt populars entre els cambrilencs: «comptar a mils, com els rajolers» i «anar a pastar fang», i no us ho prengueu com que jo hi engegui l’amable lector...

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques