Estampes cambrilenques / Abril 1992

Naturalment, sant Jordi, com a personatge històric, poca cosa té a veure amb Cambrils. Explicar la seva vida i miracles, cosa que tampoc no faré, no s’adiuria gaire amb la temàtica particularment cambrilenca que és l’habitual de les estampes que venim publicant. Però per la seva condició de patró de Catalunya quelcom ens toca, als cambrilencs, catalans com som, encara que la seva festa no hagi estat, històricament, gaire celebrada a la nostra vila.

Els grecs van ser els primers a venerar Sant Jordi, però aviat els van seguir molts pobles a l’orient i a l’occident, que el van nomenar patró dels seus territoris, i a llocs i cultures tan diferents com Anglaterra, Grècia, Portugal, Rússia, Sèrbia, Lituània, Abissínia, Venècia i Catalunya i Aragó

Sant Jordi, que va néixer segons es creu a Capadòcia, regió de l’actual Turquia, l'any 270 i que va morir martiritzat a Nicomèdia, també a Turquia, l'any 303, perquè va negar-se a obeir el decret de l’emperador Dioclecià que manava adorar els déus pagans, presenta el fet curiós d’una ignorància quasi completa dels seus trets biogràfics i a la vegada d’una immen­sa popularització de la seva devoció al llarg del temps i de l’espai. En referència al primer aspecte, perquè ja al segle IV l’emperador Constantí el Gran va fer-li dedicar una capella. I en el segon, és sabut que els grecs van ser els primers a venerar-lo, però aviat els van seguir molts pobles a l’orient i a l’occident, que el van nomenar patró dels seus territoris, i a llocs i cultures tan diferents com Anglaterra, Grècia, Portugal, Rússia, Sèrbia, Lituània, Abissínia, Venècia i Catalunya i Aragó.

Potser és la manca de testimonis documentals allò que ha fet que el poble ompli el buit històric amb la llegenda que fa referència detallada al salvament de la princesa, a la lluita amb el drac i als suplicis que va haver de patir pel fet de confessar-se cristià, tortures que només van ser el preludi d’una mort violenta en plena joventut. Potser és per això mateix que la figura de sant Jordi resulta encisadora, i potser també per això el seu culte va arrelar aviat a casa nostra, impulsat pels reis de Catalunya i altres personatges d’alta influència social. L’abat Òliba, l’any 1020, va dedicar-li un altar al monestir de Santa Maria de Ripoll i el rei Pere el Catòlic va fundar l’orde de Sant Jordi d’Alfama, l'any 1201, per defensar una zona, llavors quasi desèrtica, que s’estenia des de Cambrils fins a l’Ebre; tampoc no podem oblidar que Cambrils, geogràficament, és pràcticament al bell mig del golf que porta el seu nom.

La festa té també unes altres connotacions afegides i importants, com poden ser les dia­des de la rosa i del llibre. La primera, molt antiga, sembla que pot remuntar-se al segle XV, quan al Palau de la Generalitat va començar a muntar-se la Fira de les Roses. En canvi, el dia del llibre és de concepció moderna i es va instituir l’any 1926 amb l’afany de commemorar la mort dels dos més grans escriptors en les llengües castellana i britànica, Miguel de Cervantes i William Shakespeare, ocorreguda, fet singular, el mateix dia: el 23 d’abril de 1616.

Sigui com sigui, és prou demostrat com ambdós aspectes han arrelat profundament en les tradicions del país, i en cap dels dos caires Cambrils no es quedà enrere. En canvi, en la faisó festiva de la diada, Cambrils no ha destacat per la brillantor dels actes que s’hagin pogut cele­brar. Potser cal fer un incís en els intents que es van fer en el curs dels anys de la Segona República, a càrrec de la societat Unió Agrària Autonomista, successora de l’antic Centre Catòlic, que tenia un ideari que ara anomenaríem de centre-dreta catalanista.

Aquesta enti­tat, que tenia la seva seu al carrer Sant Plàcid, disposava de sala d’espectacles, sala de cafè i despatx d’administració; comptava amb un bon nombre d’associats i realitzava moltes acti­vitats d’ordre social, lúdic i cultural. En els anys de què parlem, aquesta societat va impulsar fortament la celebració de la diada de Sant Jordi fins el punt que la majoria dels socis la con­siderava festiva. Es deia una missa a l’ermita de la Mare de Déu del Camí amb la consegüent benedicció de les roses, que després eren distribuïdes entre els assistents. Es feia després el concert-vermut, element indispensable de tota bona festa en aquell temps, i també hi havia sardanes, vetllada o teatre, o quelcom per omplir la tarda. Amb la guerra tot se’n va anar a rodar, entre altres motius perquè una bomba d’aviació va ensorrar el local, i després de l’any 39 els qui manaven no estaven ni poc ni gaire per Sants Jordis ni per a res que fes ferum, no ja de catalanisme, sinó ni tan sols de Catalunya. Encara recordo com els soldats que van 'alli­berar' Cambrils el gener del 39 van fer miques la làpida que retolava la plaça de Catalunya, en el mateix indret que ha portat aquest nom des de sempre.

En el curs dels anys de la Segona República, la societat Unió Agrària Autonomista, successora de l’antic Centre Catòlic, va impulsar diferents actes al voltant de la festa de Sant Jordi

Ara, amb la democràcia i l’Estatut recuperats, s’han fet alguns intents per donar relleu a la festa però sempre han estat poc reeixits. Cada any se celebra algun acte esporàdic, que quasi mai no ha assolit un realç remarcable.

De totes maneres, cal dir que els sentiments sí que es fan presents en aquesta diada. Molts homes porten el nom de Jordi i això sempre dóna un aire popular a la festa i la gent (no ho diem massa fort perquè no ens sentin), potser esperonada pel consumisme, no es fa pregar a l’hora d’adquirir un llibre i la rosa, que són els elements distintius de la festa.

Per sobre de tot, però, hi ha un aspecte que marca la diada i encara més la figura de sant Jordi i són, com si diguéssim, l’encarnació de l’estima pel país, de la cavallerositat, de la noblesa i en general de totes les virtuts de què ens enorgullim els catalans. Joan Maragall ho fa veure palesament amb unes frases que extraiem d’un comentari i uns elogis que fa al 'Patró de Catalunya' i diu, i amb aquestes frases acabo, que: "En els aires del dia de Sant Jordi, hi ha olor de roses i amor de pàtria. I encara que al mercat i al jardí hi hagi també flors d’al­tre mena, i encara que tots els dies estimem prou Catalunya, el dia de Sant Jordi fa una olor, com cap altre, de pàtria i de roses. És una olor viva i una amor viva. Els altres dies de pri­mavera tenen roses; però el de Sant Jordi sembla tot ell fet de roses... i és igualment amb l’a­mor a Catalunya, que ens brillen els ulls i el front en tal diada, que sembla que duguem a Catalunya encesa dintre el pit..."

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques