Estampes cambrilenques / Novembre 1989

El dia 12 d’aquest mes de novembre s’ha celebrat oficialment a la nostra vila la comme­moració del centenari de la portada de l’aigua als domicilis dels cambrilencs i a les primeres fonts públiques que va tenir la població. Era el 20 d’abril de 1889 que, en presència de les autoritats, clerecia i poble, banda de música i joia popular, eren beneïdes i inaugurades aques­tes fonts, que venien a representar un pas endavant en la higiene, la salubritat i el benestar del veïnat. No insistirem en aquest tema, que vam exposar en una 'estampa': "El centenari de les fonts públiques", en la revista de l’abril.

Però, tota vegada que el tema de l’aigua tornarà aquests dies a ser motiu de conversa entre els cambrilencs, m’ha semblat adient de fer un comentari sobre les mines, aquests aqüífers que tant s’havien fet servir per regar, pràcticament, tota la part baixa del terme de Cambrils, i de les quals dissortadament, avui, no se’n canta gall ni gallina perquè ja fa força anys que l’una darrere l’altra s’han anat assecant i, el que és pitjor, malmetent en les seves estructures.

Les mines eren la conducció subterrània de l’aigua d’un aiguaneix que, buscat expressament o descobert com fos, baixava aprofitant el pendent natural del terreny fins a sortir a l’exterior desaiguant quasi sempre en les basses o bassots que els pro­pietaris, sols o formant societat, prèviament havien construït juntament amb la mina

Per als lectors més joves, que ja no les han vistes mai ni n’han pogut beure les seves aigües fresques i bones, direm que les mines eren la conducció subterrània de l’aigua d’un aiguaneix que, buscat expressament o descobert com fos, baixava aprofitant el pendent natural del terreny fins a sortir a l’exterior desaiguant quasi sempre en les basses o bassots que els pro­pietaris, sols o formant societat, prèviament havien construït juntament amb la mina. L’aigua baixava per una espècie de séquia recoberta de rajoles en la seva solera i parets laterals, i el sostre formava teulada, normalment a dos pendents i construïda amb un tipus de rajoles amb unes mides especials, i que ja eren conegudes com peces de mina. Aquestes eren sempre prac­ticables, generalment des del seu inici fins la desembocadura, encara que sempre els recorre­guts s’havien de fer de genollons o acotxats els minadors, però les persones no podien fer mai el recorregut en posició dreta. Necessàriament havien de ser practicables perquè si es volien cuidar bé s’havien de netejar una o dues vegades cada any per resoldre possibles sol­sides dels terrenys i treure les arrels dels arbres que contínuament s’hi filtraven a la recerca de l’aigua vital. A cada certa distància hi havia els anomenats pous de mina, que eren els llocs preparats perquè els minadors poguessin baixar-hi i que ells ja sabien on eren, encara que res no els ho assenyalava a l’exterior.

Les mines eren sempre prac­ticables, generalment des del seu inici fins la desembocadura, encara que sempre els recorre­guts s’havien de fer de genollons o acotxats els minadors

A més de la meva pròpia experiència, he consultat persones que coneixen bé el terme de Cambrils, pagesos, i entre tots hem pogut fer la llista següent de les mines que tota la gent gran hem conegut, encara que faci anys que no baixin. No vull dir que la llista sigui exhaus­tiva ni d’una gran exactitud. Possiblement me n’hagi deixat alguna o pot ser que la seva ubi­cació no sigui exactament a la partida del terme en què jo l’he situada, o també que alguna sigui repetida en la relació perquè se l’hagués coneguda amb més d’un nom, o perquè en tot o en part tingui el recorregut fora del nostre terme, com per exemple la Font Coberta. De totes maneres, massa, massa errors no crec que s’hagin produït. Sigui com sigui, em cal donar mercès a les persones que m’han ajudat a completar el que jo ja sabia: Josep Ferré i Bassedas, Benet Martí i Salvadó i Ramon Crusells i Nolla, persones ben conegudes i coneixedores a la vegada de tots els ets i uts del nostre terme municipal.

Aquesta és la relació de les mines, la llista de les quals hem posat d’est a oest de les par­tides del terme, això sí, aproximadament:

• Mina de Sant Josep, a Vilafortuny
• de l'Escopeteta, a Vilafortuny
• del Mas de Xaranga, als Tallats
• del Mordiu, a Vilafortuny
• del Vidal, a Vilafortuny
• del Biel, a Vilafortuny
• del Mas del Puig, als Tallats
• del Mas del Bisbe o de la Guineu, al Mas del Bisbe
• del Mas del Negre, al Mas del Bisbe
• del Mas de Clariana, al Mas de Clariana
• la Mina Boja, a Vilagrassa
• dels Guifarrons, als Esquirols
• de l'Esquirol, als Esquirols
• la Fons Coberta, a les Hortes
• del Golar, a les Hortes
• de la Creu, al Camí de Mar o de la Creu
• del Forès, als Prats del Forès
• la Mina Llarga, a les Quetgles
• del Poble, al Camí de Montbrió
• del Parc Samà, al Parc Samà
• de Santa Caterina, a les Arenes
• del Molí, al Molí
• de la Font de la Riera, a tocar el poble
• de Sant Benet, a les Canals
• del Mig, a les finques del Frare Bru
• del Bru, a la Parellada
• de Lloberes, a la Parellada
• dels Tontos, a l'Horta del Mar o Tancat
• del Mas del Ribes, al Mas del Sr. Sentís
• de les Merlès, a la Llosa
• dels Josips, a la Llosa
• del Matas, a la Llosa
• dels Sants, a l'Artiaca
• de la Canaleta, a l'Ardiaca
• del Forès, a la Dorada
• de la Barquera, al Mas de l'Arany
• del Mas de l'Arany, al Mas de l'Arany.

Alguna d’aquestes mines desembocava a les mateixes parets del poble, encara que fora de les muralles, com la Font de la Riera o la Font de Lloberes, que era d’on pràcticament s'abastia la població, i, una mica més separades però també a prop, les mines del Bru, d’on es va portar la primera aigua que es va beure a les cases i a les fonts públiques, la dels Tontos, prop de l’estació del ferrocarril, o la mineta del Forès, on anava a buscar aigua molta gent del sector mariner de la vila.

Es tota una història i molta aigua passada, que mai no serà dit en més exacte sentit.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques