Article publicat a Revista Cambrils l'octubre de 2003
Una anècdota en la vida de Manuel Azaña
La secció «Estampes Cambrilenques» elaborada per Josep Salceda es va publicar a Revista Cambrils des del setembre de 1953 fins el maig de 2005
Estampes cambrilenques / Octubre 2003
Una anècdota que, naturalment, Azaña va experimentar a Cambrils. Si no fos així no tindria nas de portar-la a una «estampa», tota vegada que un home públic com ell, que va arribar a ser president de la República espanyola, d’anècdotes en tindria a milers, per donar i vendre.
Primer de tot parlarem de l’home, Manuel Azaña Díaz (1880-1940), ja que a més de seixanta anys de la seva mort només la gent molt gran en tenen referències i les persones de mitjana edat i els joves només si han llegit o estudiat la història d’Espanya concernent a l’època de la Segona República.
Azaña va ser un intel·lectual i un notable literat a més de polític i advocat, carrera que va estudiar a Madrid i a la Sorbona de París. Va ser president de l’Ateneo de Madrid, va escriure força en periòdics i revistes nacionals i de l’estranger, i va donar vida a novel·les i obres de teatre. L’any 1926 va assolir el Premi Nacional de Literatura.
En l’apartat de la política, l’any 1930 va fundar i dirigir el partit d’Acció Republicana per passar, el 1934, a Izquierda Unida, partit del qual en va ser elegit president. Després dels fets de l’octubre de 1934, va adherir-se plenament al Front Popular.
En iniciar-se el sistema republicà, l’abril de 1931, va ser nomenat ministre de la Guerra, en la presidència d’Alcalà Zamora, càrrec que va exercir en el curs de dos anys i mig, temps en què va reformar radicalment l’exèrcit. En les eleccions del febrer de 1936 va guanyar el Front Popular i, dimitit el president Alcalà Zamora, el maig, Azaña va assolir la presidència de la República, càrrec que va exercir durant tota la Guerra Civil. En el curs de la conflagració, va anar seguint les vicissituds per les quals passava el govern, d’acord amb les exigències de la guerra. Abandonà Madrid, quan el famós setge, per passar a València i posteriorment a Barcelona, des d’on, quan les forces de Franco van ocupar Catalunya, va exiliar-se a França, el febrer del 1939, negant-se a retornar a la zona republicana que encara restava a València i Madrid, només que per poc temps, i va dimitir de la presidència de la República i, no gaire més tard, va morir a Montauban, el novembre de 1940.
Al seu pas pel terme de Cambrils, a dos quarts de sis de la tarda del dia 23 de gener del 1937, va col·lisionar amb un carro al qual va causar desperfectes importants i en va resultar ferit de consideració el conductor i propietari Miquel Pedrol Carreras, veí d’un mas
I l’anècdota? Els col·laboradors de la Revista Cambrils Ignasi Martí i Manel Tarés, en els seus afanys investigadors, van descobrir a l’arxiu municipal tot un expedient referit a un accident que va patir Azaña, llavors president de la República, al seu pas per Cambrils, en ocasió d’un viatge entre Barcelona i València que el president feia d’incògnit, naturalment.
Com hem dit abans, el govern de la República, i naturalment la presidència de l’Estat, van abandonar Madrid, capital rodejada per les forces de Franco i objecte de continuats bombardejos, i van establir la capital política i administrativa de la nació a València. Però per qüestions diplomàtiques, de govern o de la mateixa marxa de les hostilitats, els polítics anaven i venien sovint de València a Barcelona i viceversa, i ho feien habitualment en cotxe per tal d’evitar els perills dels viatges en avió, tenint en compte les circumstàncies de la forta presència de l’aviació feixista a les zones del front i de la rereguarda en el territori republicà, sempre temibles.
En un d’aquests viatges, el cotxe del president Azaña, al seu pas pel terme de Cambrils, a dos quarts de sis de la tarda del dia 23 de gener del 1937, va col·lisionar amb un carro al qual va causar desperfectes importants i en va resultar ferit de consideració el conductor i propietari Miquel Pedrol Carreras, veí d’un mas. Seguint les instàncies dels agents de l’escolta presidencial, va ser ingressat a l’Hospital de Sang, instal·lat en aquell moment a la Casa de Sant Josep, dels germans de La Salle, de la qual prèviament havien estat desallotjats amb motiu de la persecució religiosa dels inicis de la revolta militar de l’estiu del 36. Els cognoms de l’accidentat i, en no saber el nom del mas en què vivia, no ens aclareixen la seva identitat. No sembla que fos foraster, però tampoc no sabem a quina família pertanyia.
La factura del baster Francesc Borràs, que havia arreglat els guarniments de l’animal i havia repassat alguna cosa del carro, pujava 23,05 pessetes, i la del ferrer Joan Artigau, també per reparacions del carro, era d’un import de 32 pessetes
A part de l’internament de Pedrol a l’Hospital de Sang, no coneixem amb detall les primeres providències que van prendre els acompanyants del president Azaña, però és evident que es van prendre i que encara que no tenim a mà cap document i que potser les primeres diligències es van prendre per telèfon, sí que l’Arxiu conserva la còpia de l’escrit signat per l’alcalde Francesc Bofill i adreçat al secretari general de la Presidència de la República, amb data del 17 d’abril, on feia constar que el director de l’hospital havia donat d’alta la persona ingressada, que havia romàs al centre mèdic des del dia 23 de gener fins a l’11 de març, quasi dos mesos. Afegia que la factura del baster Francesc Borràs, que havia arreglat els guarniments de l’animal i havia repassat alguna cosa del carro, pujava 23,05 pessetes, i la del ferrer Joan Artigau, també per reparacions del carro, era d’un import de 32 pessetes.
La resposta no es va fer esperar i, amb data del 29 d’abril, el secretari general, el senyor Bolívar Pieltain, comunicava a l’alcalde que les factures de les reparacions:
Aunque por estar asegurados los coches del Parque de la Dirección General de Seguridad (al que pertenecen los de la Casa Presidencial) correspondería abonarlos a la compañía aseguradora, para evitar gestiones y molestias que se le pudieran originar al Sr. Pedrol, la Casa Presidencial ha decidido abonarlas remitiendo a Vd. el importe, por giro postal, para que lo haga llegar a los interesados. Al mismo tiempo le remitimos 500 pesetas más como indemnización al Sr. Pedrol por los días de trabajo que haya perdido, rogándole nos envíe un recibo firmado por esta cantidad.
També demanava a l’alcalde que s’interessés per si s’havia de pagar alguna cosa a l’Hospital per les despeses que l’estada del Miquel hagués ocasionat. L’expedient es clou amb una lletra de l’alcalde de Cambrils al secretari general de la Presidència, en què assegura que el gir postal s’havia rebut, encara que per ser una quantitat important s’havia hagut de cobrar a Tarragona, que s’havia pagat als artesans cambrilencs l’import de les seves factures i que s’havien lliurat al perjudicat les 500 pessetes d’indemnització, imports dels quals s’enviaven els corresponents rebuts, i afegia que la direcció de l’hospital no havia volgut cobrar res per l’estada de l’accidentat.
De tot plegat cal deduir que, a pesar de l’estat de guerra, del desgavell nacional i de les preocupacions del moment, la màxima jerarquia de l’Estat era un home d’una natural delicadesa i atenció vers una persona que, encara que ell no en tenia cap culpa, havia estat perjudicada a causa d’un accident del qual en desconeixem els detalls. És tota una mostra de cavallerositat.