Estampes cambrilenques / Gener 1999

Certament que avui parlar de llops a Cambrils és absolutament anacrònic, tota vegada que aquest és, per a la majoria de la gent de la vila, un animal poc menys que mitològic, d’aquells de què es parla amb respecte tot recordant les barreges de llegenda i d’història que a partir dels nostres avis i besavis s’havien anat entreteixint en el curs dels anys, magnificant gairebé sempre la seva presència i les seves gestes.

El llop és un animal carnisser de la família dels cànids. Fa, aproximadament, 1,60 m de longitud i uns 90 cm d’alçada, té el cap ample i les orelles rectes i acabades en punxa; les seves potes són fines, però molt fortes, i la cua, de pelatge espès. Viu gairebé sempre en parelles i freqüenta les zones muntanyoses de bosc espès i les estepes. Durant l’hivern, les parelles es reuneixen en ramades molt nombroses, per facilitar la caça, que acostumen a fer de nit, i que consisteix en bestiar: cérvols, cabres, bens i altres remugants. Si no troben el que necessiten poden efectuar recorreguts molt llargs. Tenen els sentits molt desenvolupats i els permeten descobrir una presa o el perill amb molt anticipació. Aquest darrer apartat ens ajudarà a comprendre millor el que sobre els llops a Cambrils explicarem tot seguit.

Que si hi havia llops a Cambrils? Sense cap mena de dubte podem afirmar-ho. Que si fa temps? Doncs segur que sí. Gosaríem dir que al llarg del segle que enguany acaba, ja no s’han vist llops a Cambrils. Tampoc no és que la nostra vila per la seva condició geogràfica, del tot plana i amb absència de grans boscos i gens accidentada, fos un lloc apte per al seu desenvolupament, però sí que, a l’hivern, baixaven de les muntanyes de Prades, del coll d’Alforja o de la mola de Colldejou cercant l’aliment que escassejava en aquells llocs, més si ens adonem que abans feia molt més fred que ara, les nevades eren molt importants i la neu es gelava, dificultant la cacera.

Que si hi havia llops a Cambrils? Sense cap mena de dubte podem afirmar-ho. Que si fa temps? Doncs segur que sí. Gosaríem dir que al llarg del segle XX ja no s’han vist llops a Cambrils

Exterminats des de feia segles tota mena d’animals ferotges aquí a la nostra terra, el llop és, o més pròpiament era, la fera per excel·lència i el pànic dels ramaders, que amb el suport de les autoritats van declarar-li guerra a mort fins a arribar a exterminar-lo pràcticament del tot. Per documentar-me una mica sobre la qüestió, he agafat la Història natural de l’Institut Gallach, Barcelona, 1925, i allí explica amb força exemples com, quan la gana els constreny, s’esdevenen temeraris i extraordinàriament perillosos fins i tot per a l’home. Conta fets concrets als Estats Units, al Canadà i a Rússia, on nombrosíssimes ramades de llops tenien terroritzats els veïns de les ciutats, ja que els llops es passejaven pels carrers i el veïnat s’havia de tancar a les cases. Sense anar més lluny del territori espanyol, explica com el gener del 1922 els llops tenien atemorida la comarca d’Astorga, a la província de Lleó. També a la província de Segòvia, el desembre del 1895, els llops van atacar la diligència que feia el servei entre Segòvia i Riaza, van llançar-se sobre els cavalls, van tombar el carruatge i van ferir diversos viatgers. Per això les autoritats es van veure obligades a intervenir-hi i van establir una llei de caça que assenyalava una prima de 15 pessetes per a qui cacés un llop, de 20 per caçar una lloba i de 7,50 pessetes per a qui matés un llobató. Parlem, és clar, del primer quart de segle i en aquests setanta-cinc anys han passat moltes coses, entre elles l’extermini gairebé total dels llops a tot el país, fora potser d’alguns estreps d’alta muntanya.

Així, per exemple, se’ns ha dit que l’Antoni Oriol, conegut al seu temps com “l’Anton de mas d’en Bosc”, de jove vivia en un maset que hi havia a l’hort del Manescal, que és situat aproximadament a un quilòmetre de la vila, i sembla que algunes nits d’hivern en retornar del poble al mas li sortien un o més llops, als quals allunyava fent foc amb papers o botges

Hem parlat força dels llops en termes generals. Però, què en sabem dels llops a Cambrils? La transmissió oral, allò que va de pares a fills, ha fet arribar fins a nosaltres la mostra d’uns fets relacionats amb aquests cànids, passats evidentment fa moltíssims anys ja que, com hem dit, no creiem que al llarg del segle xx s’hagi detectat la seva presència al nostre terme. De segur que, en principi, aquests fets podien ser reals, però poden haver arribat a nosaltres una mica magnificats. Hem parlat amb gent gran, vull dir més gran que jo, que ja déu-n’hi-do, i he pogut arreplegar algunes informacions, que naturalment no les havien viscudes pas ells sinó que les havien sentit contar a casa seva.

Així, per exemple, se’ns ha dit que l’Antoni Oriol, conegut al seu temps com “l’Anton de mas d’en Bosc”, de jove vivia en un maset que hi havia a l’hort del Manescal, que és situat aproximadament a un quilòmetre de la vila, i sembla que algunes nits d’hivern en retornar del poble al mas li sortien un o més llops, als quals allunyava fent foc amb papers o botges. També al vell Matas, no identificat del tot però que podria ser un ascendent dels coneguts peixaters cambrilencs, baixant de Reus cavalcant una somera, en certa ocasió va sortir-li un llop que, a pesar d’intentar d’espantar-lo i fer córrer la bèstia tant com podia, va arribar a atacar-la i li va mossegar els turmells.

Tradicionalment, fins no fa pas gaires anys, ja que ara els renoms s’han anat perdent gairebé del tot, una casa o família del nostre poble era coneguda com ca la Llopa. Sembla ser que l’origen del renom era que a la Marieta Robert, morta l’any 1940 a una edat molt avançada, de jove i en una certa ocasió, va presentar-se-li un llop, al qual, amb les seves traces i manyes, amb foc o amb d’altres mitjans, va saber espantar i fer fugir sense que li produís cap dany. Com que la bona dona tenia un geni força viu, la gent del poble, en comentar que ni un llop havia pogut atacar-la ni fer-li mal, va començar a dir que semblava una lloba, renom que va restar a la casa, o almenys aquesta és la versió que ens n’ha donat la seva neta, la Pepeta Colom.

Existeix també el capítol dels aforismes, potser els més corrents dels quals podrien ser que un determinat lloc és «fosc com una gola de llop» o un altre, «llops amb llops no es mosseguen». Hi ha també la part anecdòtica sobre el tema, ja que a Cambrils existia un famós personatge al qual es coneixia com «l’escapat del llop», sense que m’hagi estat possible saber qui era aquesta persona, ni el perquè ni l’origen del renom.

Reconec que aquesta «estampa» ha tractat un tema fútil, però som a l’hivern i escric en ple cicle nadalenc i en aquest temps parlar de llops, encara que sigui banal, també té el seu encant, ja que qui més qui menys, recordarà la cèlebre cançó dels pastors de L’Estel de Natzaret: «Pels monts i la plana / blanqueja la neu / i feréstec udola / el llop famolenc». O aquella bonica nadala del bon poeta reusenc Antoni Correig:

Ha nascut aquesta Nit
—una nit de meravelles—
per guardar-vos com ovelles
contra el llop enferotgit:
Prudentment també ha advertit:
—No us en fieu si s’atansa
amb posat de bèstia mansa,
sense alçar la fosca orella,
la cua ben amagada...
«Llop vestit amb pell d’ovella»,
a punt per la mossegada!
Que Déu ens en deslliuri!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques