Estampes cambrilenques / Maig 1995

Que quedi clar que en el present treball i quan els qualifiquem de senyors de Cambrils volem referir-nos a aquells personatges que, per circumstàncies que en podríem dir polítiques, foren constituïts amos i senyors de la nostra vila en aquells temps en què els pobles es compraven i es venien per voluntat dels que tenien el poder.

De tothom són avui conegudes les disposicions reials, repetides per diversos monarques de la dinastia catalanoaragonesa, per les quals la vila de Cambrils no podia ser donada, venuda, lliurada, canviada o deixada a ningú, tot el contrari, «sempre a vosaltres i als que vinguin després de vosaltres us tindré i retindré sempre en el meu dret i domini i en el dels meus», segons consta en un document de Pere II, signat a Barcelona el 31 de maig del 1206. Aquest mateix privilegi, quasi quatre-cents anys més tard, va ser ratificat per Felip II, ja rei d’Espanya, però vigents encara totes les prerrogatives de les quals que gaudia el Principat de Catalunya i la Diputació General de Barcelona, el 6 d’agost del 1588 i corroborat pel mateix monarca el 4 de juliol del 1595.

Són conegudes les disposicions reials sobre Cambrils: «sempre a vosaltres i als que vinguin després de vosaltres us tindré i retindré sempre en el meu dret i domini i en el dels meus», segons consta en un document de Pere II, signat a Barcelona el 31 de maig del 1206

Però com que feta la llei, feta la trampa, un mal dia el rei Joan I i per causes que mai no han estat aclarides del tot, ja que aquest rei era més amic de la cacera i de les arts que no pas de les guerres que eren, per regla general, les que buidaven les butxaques dels reis, va vendre els drets inalienables que tenia sobre Cambrils, i també els d’altres viles, a l’arquebisbe de Tarragona, Íñigo de Vallterra, i als seus successors, per la quantitat de disset mil florins. La venda es realitzà el 4 de setembre del 1391 i l’arquebisbe prengué possessió de la vila el dia primer de gener de l’any següent, el 1392. A partir d’aquell moment, Cambrils tenia un nou senyor: l’arquebisbe de Tarragona.

Aquest domini dels arquebisbes sobre Cambrils —domini material o senyorial, s’entén, ja que l’espiritual ningú no els el regatejava— va durar quaranta-sis anys, fins l’any 1437, com més endavant veurem. El que pretenc ara és donar a conèixer una mica quins van ser els arquebisbes que van senyorejar Cambrils i fer-ne una breu síntesi biogràfica, tot fent constar que les dades són tretes especialment de l’Arxiepiscopologi de la Santa Església Metropolitana i Primada de Tarragona, obra d’una gran erudició històrica que va escriure el canonge Josep Blanch a mitjan segle xvii. En el curs d’aquests quaranta-sis anys van pasturar l’església tarragonina cinc prelats, que no són ni molts ni pocs si tenim en compte que el càrrec era, fins al Concili Vaticà II, vitalici. L’estada, doncs, dels arquebisbes a Tarragona, depenia de l’edat del seu nomenament i de la seva salut. Modernament, i pràcticament en els mateixos anys, només n’hi hauria hagut tres: el cardenal Vidal i Barraquer, vint-i-quatre anys; el cardenal Arce Ochotorena, quatre; i el cardenal de Arriba i Castro, vint-i-un.

L’arquebisbe beneficiari de la venda de Cambrils, com he dit, va ser Íñigo de Vallterra, que succeí Pere Clasquerí, un prelat que tenia força enemistats a Tarragona i que va morir a França, de retorn d’un viatge a Avinyó, en començar l’any 1380.

Abans de continuar, ens cal dir que en aquesta època era del tot vigent el que històricament s’ha conegut com el Gran Cisma d’Occident, amb fortes lluites internes en el si de l’Església catòlica, fet que va ocasionar que al mateix temps hi hagués dos papes i en alguns moments fins i tot tres, cadascun dels quals tenia la seva pròpia cort de cardenals i bisbes, i que els monarques dels països cristians també estiguessin dividits, ja que uns acataven un papa i els altres un altre. Dins d’aquest ambient eclesiàstic força enrarit, doncs, cal situar els prelats tarragonins d’aquell temps amb tots els greus inconvenients que aquelles irregularitats eclesials comportaven.

Mort, com dèiem, Pere Clasquerí l’any 1380, l’arxidiòcesi tarragonina restà vacant vuit anys, ja que fins al 1388 no prengué possessió de la seva seu el nou arquebisbe Íñigo de Vallterra. Aquest era valencià de naixement, fill d’una família noble. Abans de venir a Tarragona havia estat bisbe de Girona i de Sogorb. Era conseller de l’infant Martí, duc de Montblanc, i molt apreciat per ell i la seva esposa.

Malgrat el que més amunt hem apuntat respecte de la poca afició del rei per les accions d’armes, sembla que va ser la insurrecció d’una bona part de l’illa de Sardenya el que va obligar Joan I a fer a la mar una armada per tal de sotmetre els revoltats. Possiblement va ser la manca de diners el que va propiciar la venda de Cambrils i altres viles del Camp a l’arquebisbe. Els pactes del rei amb el prelat respecte d’aquesta venda són escrits en un extensíssim document, en un apartat del qual s’indica que «ítem, lo dit senyor rey, en la manera e forma desús dita, donarà o relaxarà al dir archebisbe tot ço e quant lo dit senyor rey ha, té o posseheix en los Ilochs de Cambrils, Montbrió e térmens de aquells». Cal aclarir que, com és sabut en aquell temps, el poble de Montbrió i el seu territori pertanyien a la vila de Cambrils.

També val la pena remarcar que va ser en els anys de domini de l’arquebisbe Vallterra que, l’any 1406, es començaren les muralles de Cambrils, a l’obra de les quals estaven obligats d’ajudar els veïns dels Tagells, la Plana, Montbrió, els dels Arcs i dels Domenges. A la construcció de les muralles l’arquebisbe aplicà la renda de les causes pies d’aquests llocs i termes per espai de deu anys. És evident que el veïnat hi aportaria la mà d’obra i el prelat el cost econòmic de la feina i dels materials.

Altres aspectes de la prelatura d’Íñigo de Vallterra són que es van celebrar quatre concilis provincials, els anys 1391, 1395, 1399 i 1406, i que durant el seu pontificat a Tarragona i dins el cisma eclesial al qual ja ens hem referit s’elegí papa el cardenal Pedro de Luna, que prengué el nom de Benet XIII, que, encara que no va abdicar de la tiara amb una obstinació gaire aragonesa, sí que va fer esforços per entendre’s amb l’altre papa, Gregori, sense que l’intent donés cap resultat de moment. L’arquebisbe Vallterra va morir el 18 de febrer del 1407.

El va succeir Pere Çagarriga, de nacionalitat catalana i fill d’una noble i il·lustre família. Quan el van nomenar era bisbe de Lleida i va prendre possessió de l’arquebisbat el juliol del mateix any 1407. Fou aquest prelat persona «molt docte en els drets civil i canònich, home de grans prendas i de acertat consell, per lo que fonc molt estimat dels senyors reys d’Aragó».

En temps de l’arquebisbe Çagarriga eren freqüents els desembarcaments dels muslims a les nostres costes. Espectacular va ser el realitzat el maig del 1408 a les platges del sud de Cambrils, resultant especialment damnificat el lloc de Miramar, que va ser saquejat i on van fer captius la major part dels habitants. El prelat es va preocupar força tant de prendre mesures per a la prevenció dels desembarcaments com també per rescatar les persones que els moros havien pres en captivitat, encomanant l’afer a l’orde Mercedària.

Va procurar que en la seva jurisdicció la justícia fos ben administrada i perquè els batlles «a causa de no tenir salari no fessen coses indignes de son offici, senyalà a cada hu competent salari». Als batlles de Cambrils, de la Pobla del Taudell, del Mas del Bisbe i de Vilagrassa va assignar-los 160 sous.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques