Estampes cambrilenques / Gener 1998

Fa força anys (el 1954, a la Revista Cambrils d’octubre i novembre, la primera època) que ja vaig escriure unes «estampes» sobre aquest tema, especialment comentant les seves repercussions a Cambrils. Les fonts d’aleshores foren les dades manuscrites d’en Serra i Dalmau que, possiblement, les havia escoltades de llavis dels seus pares.

Recentment hem trobat noves i més amples fonts en un llibre en el qual el seu autor, Robert Vallverdú, aprofundeix en el tema. Es tracta d’El tercer carlisme a les comarques meridionals de Catalunya, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 1977. És un volum que tracta d’una forma molt documentada les peripècies d’aquesta guerra que va durar del 1872 al 1876 i que va assolar i empobrir bona part de Catalunya i d’una manera molt especial les comarques meridionals, com ja assenyala el títol i amb un incidència quasi espectacular a l’Alt Camp, la Conca, el Baix Camp i el Priorat, així com bona part de les terres de l’Ebre.

Els carlins i els liberals entraven i sortien dels pobles amb atacs imprevisibles, envestint-se els uns als altres i desallotjant-se de viles i muntanyes quasi sempre esporàdicament, perquè si avui treien els carlins d’un poble res no tenia d’estranyar que després de tres dies hi tornessin a ser

De fet, és clar, va ser una guerra civil, en el fons per ideals dinàstics que no cal ara especificar perquè són prou coneguts. Però va ser una guerra estranya, no com la nostra Guerra Civil, la del 1936 al 1939, amb fronts definits, batalles, bombardejos i avenços i replegades, però amb continuïtat. Allò més aviat va ser una guerra de partides en la qual els carlins i els liberals entraven i sortien dels pobles amb atacs imprevisibles, envestint-se els uns als altres i desallotjant-se de viles i muntanyes quasi sempre esporàdicament, perquè si avui treien els carlins d’un poble res no tenia d’estranyar que després de tres dies hi tornessin a ser. A més, hi havia odis entre uns i altres. A cada poble hi havia gent carlina i liberal i en ocasions s’acceptaven de bona o mala gana, com per exemple a Montblanc, on els carlins van entrar a la vila la matinada del dia de Corpus i a la tarda el cap de l’escamot carlí va anar a la processó amb l’Ajuntament mentre quatre soldats carlins amb baioneta calada feien guàrdia a la Custòdia, encara que sembla que aquesta processó va acabar malament perquè es va donar la veu que forces liberals s’acostaven a Montblanc i es va produir una tumultuosa reacció. O com el cas del Morell on, mentre se celebrava la Festa Major de Sant Martí, es van presentar els carlins i alegrament participaren en el ball i la festa del poble.

Si els liberals no tenien l’exèrcit prou definit, molt menys el tenien els carlins. Aquests sempre actuaven en faccions, unes vegades nombroses i altres reduïdes, però sempre faccions, i aquestes manades no per militars de carrera en la majoria dels casos sinó per persones que tenien aquella ideologia, eren valents i decidits i s’arriscaven per la causa. Posem només un exemple: el de Pere Balsells, més conegut com el Nen de Prades i també com el Tigre del Priorat, que, a pesar que només tenia 18 anys i no sabia ni llegir ni escriure, va dirigir una partida d’entre 80 i 150 homes. Hàbil i astut com era, havia superat sempre els enganys, encerclaments, traïcions i paranys que li havien preparat els liberals. Amb intel·ligència, enginy i una gran rapidesa de reflexos s’escapolí sempre de les mans dels seus enemics. Bon coneixedor de la topografia que trepitjava i proveït d’un gran sentit de l’orientació, es burlà sempre dels militars professionals que l’empaitaven, de manera que va ser el cap que més entrebancs i dificultats havia posat a les forces del govern. De totes maneres tant va el càntir al pou... El Nen de Prades va ser ferit greument en un enfrontament a Xerta i va morir a Tortosa els darrers dies de l’abril del 1875, als 20 anys. Tot un cas.

Cal dir també que algunes partides de guerrillers carlins eren comandades, les menys, per militars i també per hisendats i propietaris d’idees carlistes que moltes vegades pagaven de la seva butxaca les despeses que comportava la seva pròpia facció, i també per capellans d’ideologia carlista, que eren bastants, d’entre els quals cal recordar el capellà de Flix, el capellà de Bellmunt, el de l’Espluga de Francolí, el de Prades —Ramon Treserra, de trist record a Cambrils—, el de Lloà, el de Todolella, el de Torroja del Priorat i dos capellans els cognoms dels quals eren Mn. Espolet i Mn. Bové. Tots ells havien participat en molts fets d’armes i per un llarg espai de temps. A part d’aquests guerrillers actius, altres sacerdots, potser no tan decidits com per agafar les armes, sí que actuaven com a propagandistes de la causa o com a informadors en contacte amb els espies carlins. Vallverdú diu que:

L’entrada dels carlins a Vila-seca, el 9 de gener de 1873, fou facilitada, segons la premsa liberal, pel regent d’aquella parròquia i els seus dos vicaris, tots tres fills de Riudoms, que, juntament amb el capellà de Cambrils, passaven informació als espies carlins sobre la defensa de la vila. Davant d’aquesta acusació i per frenar possibles aldarulls, el vicari capitular va retirar de la vila els tres sacerdots a més d’un altre capellà d’avançada edat i un beneficiat, fills aquests darrers de Vila-seca, deixant els fidels sense cap tipus d’assistència religiosa.

No sabem qui devia ser el capellà de Cambrils, si era el rector o algú altre, ja que en aquella època eren diversos els sacerdots que exercien el seu ministeri a la nostra vila.

L’entrada dels carlins a Vila-seca, el 9 de gener de 1873, fou facilitada, segons la premsa liberal, pel regent d’aquella parròquia i els seus dos vicaris, tots tres fills de Riudoms, que, juntament amb el capellà de Cambrils, passaven informació als espies carlins sobre la defensa de la vila

Com dèiem en començar, la guerra, a part de les baixes, va empobrir molt els pobles perquè el govern no pagava els soldats ni els donava menjar. Les principals fonts d’ingressos dels carlins eren el pagament de contribucions que reclamaven als pobles on entraven, els segrestos de propietaris i gent benestant o autoritats pel rescat dels quals exigien fortes quantitats de diners o saquejaven les cases i prenien diners, roba i menjar i moltes vegades els animals: cavalls i mules. També treien molts diners de les companyies ferroviàries a les quals, sota l’amenaça d’interrompre el trànsit dels trens o de cremar les estacions, com així ho varen fer en diverses ocasions, els feien arriar sumes importants. També paraven les diligències o els carreters i els missatgers fent-los pagar a tots el que ells en deien un impost de guerra.

Ja es comprèn que això, al llarg de quatre anys, va fer que tot el país es paralitzés: el comerç, la pagesia, el transport, tot va restar frenat i inactiu perquè, a part de la por fins i tot de sortir de casa, aquest sistema de pagament continuat als uns i als altres va deixar els veïns sense un ral. Va haver-hi pobles a la nostra mateixa comarca o als voltants, com l’Albiol, les Borges del Camp, Castellvell, Alcover, Falset, l’Aleixar, Almoster, Cornudella, Gandesa, Maspujols, Montblanc, Prades, la Mussara, la Selva del Camp, Vilaplana i d’altres, alguns ben petits, per cert, que no es tocaven els carlins del damunt, espoliant contínuament el veïnat fins a deixar-los a la misèria.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques