Estampes cambrilenques / Octubre 1998

Encara que els diccionaris diguin que la gatonera és un forat circular, revestit de ferro, que hi ha a la coberta de certes embarcacions, també admeten que és un forat que es fa en una porta perquè puguin entrar i sortir els gats. Naturalment que aquí caldria afegir-hi que més que es fa podríem dir que es feia, perquè de molts anys ençà no creiem que cap fuster faci ara portes amb gatonera, ni de bon tros.

Certament, i aquí és on volíem anar a parar, els costums dels nostres pobles han canviat molt i per diverses i variades raons. Una d’elles és la inseguretat amb què hom viu avui als nostres pobles. Evidentment de coses mal fetes se n’han fet sempre. Les primeres pàgines del Gènesi ens expliquen com Caïm va matar el seu germà Abel i de llavors cap aquí, anar fent. De gent que els ha fet gràcia allò que no és seu sempre n’hi ha hagut. Però el conjunt, en el fons i la forma, no es pot negar que ha canviat. En el nombre d’actes delictius i en la seva sofisticació.

Abans, la majoria dels pagesos tenien, en masies i casetes de camp, corrals i tancats on criaven porcs, conills i gallines, més per al consum familiar que no pas per fer negoci. Molts anys enrere, quan s’acostaven les dates de la Festa Major de la Puríssima i Nadal, aquests corrals i tancats del terme es veien assaltats per gent poc escrupolosa que intentava de passar unes bones festes a les costelles dels conills i gallines d’altri, sense descartar del tot que part de l’aviram fos venut per poder comprar els torrons que complementarien les proposades menges festives sense ni les més elementals despeses. Per cert que això em fa recordar una anècdota viscuda realment a Cambrils bastants anys abans de la guerra civil de 1936.

Les persones molt grans recordaran que la Guàrdia Civil tenia la seva caserna al carrer de Sant Plàcid, a la darrera casa a tocar del passeig Albert. Al costat de la casa i a tocar de l’esmentat passeig hi havia un espai de terreny públic, segurament sobrant de la riera, on actualment hi ha els tallers Escoda i el bar Paco. Aquell espai l’ocupaven els membres de la benemèrita i llurs famílies que, normalment, hi tenien una miqueta de jardí i uns corralets on, com els pagesos al camp, hi criaven conills i gallines per a l’ús domèstic. Una nit hi van entrar els lladregots i van fer net de l’aviram, entre el qual hi havia una lloca que cobria sota les ales una colla de pollets. Van respectar la lloca, però a la tanca van deixar-hi un cartell que deia: «Feu-los grans que ja tornarem». És de suposar que davant el fet i el que representava, els guàrdies es devien enfilar per les parets i deurien jurar de no parar fins a descobrir qui eren els lladregots que actuaven amb tant bon humor, sense voler dir que ho aconseguissin. Naturalment, alguna vegada passaven coses més importants en el camp delictiu, però no era gaire corrent i al poble hi havia una seguretat i una confiança que ara, per més bona voluntat que hi hagi, no hi poden ser. A casa meva, la casa pairal dels meus avis on vaig néixer i on encara visc, hi havia molts anys enrere una distribució semblant a la majoria de les cases del poble: baixos per als carros, animals i celler, dos pisos i una golfa. Puc jurar que qualsevol vianant hauria pogut entrar per la porta del carrer i pujar fins a les golfes sense trobar cap porta tancada i, quan marxàvem de casa per anar al tros o on fos, es tancava la porta del carrer i la clau, per a la gatonera, es penjava en un clauet o en un prestatge de darrere la porta, i això tothom del poble i del veïnat ho sabia. Cal afegir també que no és que a casa meva fóssim en excés confiats, sinó que aquesta manera d’obrar era absolutament generalitzada a totes les cases del Cambrils d’aquell temps.

Si en aquest aspecte mirem ara el panorama que presenta la vila, i quan diem Cambrils el mateix podríem dir de qualsevol poble o ciutat del país, és tan diferent com la nit i el dia. També ara hi ha animals al camp, en granges, i també hi van els lladres, però amb camions i igual s’emporten noranta bens, com cent porcs o deu cavalls. La cosa s’ha industrialitzat. Al nucli urbà, deixem-ho córrer. Reixes per tot arreu, portes blindades i amb tres o quatre panys i cadenes de seguretat, alarmes elèctriques i tot el que vulgueu i ni amb tot això hi ha res segur, perquè avui els lladres tenen un sentit de sofisticació que esparvera. No parlem ara d’altres tipus de delictes que es donen amb una freqüència que és massa: estirades, atracaments, agressions, bretolades, vandalisme i tot el que es presenti. És el que sabem de viva veu o llegim massa sovint a la premsa escrita o escoltem a la ràdio. El president del Govern diu que «España va bien» i algun dels nostres regidors diu que «a Cambrils no passa res». Si ens descuidem...

No volem pintar un quadre catastrofista, però dissortadament és una realitat palpable que contrasta seriosament amb la tranquil·litat que hi havia no fa pas gaires dotzenes d’anys. Ni tampoc podem dir assenyadament allò de «cualquier tiempo pasado fue mejor». En moltíssims aspectes s’ha millorat extraordinàriament, però en d’altres anem cul enrere com els crancs. Certament la gent viu molt més bé ara que abans, tots tenim quartos a dojo —que em perdonin els que no en tenen i els que pateixen mancances, que també en tenim a casa nostra, però són pocs i en casos excepcionals—, viatgem, mengem bé, vestim bé, ens permetem tota mena de capricis i tenim molts vicis. Per a tot això es necessita molt de diner i no tothom té oncles a l’Havana ni negocis nets productius ni gaires ganes de treballar. Aquesta és la mare dels ous de molts dels desgavells que estem sofrint, a part de la manca de moral. Tothom vol ser igual i tots volem tenir de tot. Uns tenen possibilitats i alguns dels qui no en tenen se les busquen per on no deurien.

Aquesta «estampa» és potser una mica atípica. Potser hem parlat més d’avui que d’ahir i hem fet comparacions, que sempre són difícils de fer, perquè ni tot el d’abans era excel·lent ni tot el d’ara és podrit. Però sí que hi ha una diferència: és el «pobrets i alegrets» d’abans. Pocs diners però moltíssima tranquil·litat. En canvi ara tenim de tot i a tota hora, però sempre fent una vista com un ganiveter, tot tancat, tot amarrat, cura amb sortir de nit per segons on i observant de reüll si algú et ve al darrere. El que hem guanyat en benestar social, com es diu ara, ho hem perdut en calma i assossec. Què hi farem, potser que Déu hi faci més que naltros!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques