Estampes cambrilenques / Juny 2004

D’entrada, he de dir que aquest carrer qualsevol, en aquest cas, és el de Foix, on fa vuitanta i escaig d’anys que hi visc, en la casa on vaig néixer, que és la casa pairal dels meus avis: els Castells i Oriol. He de dir també que he triat de fer la història d’aquest carrer pel coneixement que en tinc, però que qualsevol estudiós, i brindo l’oportunitat al grup l’Anjub i a altra gent que avui, gràcies a Déu i al seu esforç, treballen de valent i amb coneixement de causa i preparació tècnica òptima en el descobriment dels detalls de la vida comunitària antiga, de tanta importància en el modern desenvolupament de l’estudi d’aquests espais del nucli antic, carregats d’història, de vivències comunitàries, d’esclats festius i de desoris dolorosos.

Aquest carrer qualsevol, en aquest cas, és el de Foix, on fa vuitanta i escaig d’anys que hi visc, en la casa on vaig néixer, que és la casa pairal dels meus avis: els Castells i Oriol

Al carrer de Foix s’hi han fet darrerament obres importants en algunes de les seves cases, en diverses de les quals encara s’hi està treballant i això l’ha desfigurat en el seu aspecte primigeni que havia mantingut durant molts anys. També l’Ajuntament té enllestit un projecte d’urbanització que, si bé no pot fer miracles, segurament en canviarà una mica la fesomia el dia en què es dugui a terme. Per això hem pensat de fer una espècie de radiografia de com era uns quants anys enrere.

Per començar hem de dir que l’actual carrer de Foix i el seu paral·lel, que és el carrer de Sant Josep, van ser les primeres vies urbanes que es van obrir fora muralles i van ser com un burg afegit al clos murallat segurament per les necessitats d’expansió del poble, encara que possiblement en començar no hi hagués habitatges i només espais auxiliars per cobrir unes necessitats d’ús agrícola, difícils d’atendre dins el recinte murallat. Especialment s’hi ubicaven premses de vi i d’oli de propietaris veïns. És per això que inicialment aquest espai vilatà va ser conegut com el raval de les Premses. No va ser fins a les darreries del segle XIX i més concretament l’any 1890, que com que ja s’hi havien construït tota una sèrie de cases veïnals, l’Ajuntament va llevar-li el nom de raval i va donar el nom als dos carrers: el de Foix en homenatge a l’il·lustre fill de la vila Dr. Andreu Foix i el de Sant Josep, segurament per honorar el sant de l’Hospital, la capella del qual s’havia obert uns quants anys abans.

Fins a començament del segle XX el carrer de Foix, com ara, anava des del carrer de Sant Plàcid fins a la riera d’Alforja, però amb particularitats, la primera de les quals era que la casa que exhibia el número 2 era, sense cap mena de dubte, la casa més estreta i poc fonda de tot el poble de Cambrils. Tenia menys de tres metres de façana i no gaire més de sis metres de fondària, baixos i dos pisos, amb totes les limitacions d’espai que vulgueu. Perquè amenaçava ruïna va ser enderrocada fa uns anys juntament amb la casa del costat, propietat de la Siscona Xolvi (Francesca Costa, es deia, en realitat), restant ara com un solar. Menys la casa petita, totes les altres cases dels números parells tenien o tenen encara avui un pati a la part de darrere, que podia ser hort si l’amplada donava o simplement corral per a la cria d’aviram. Una paret comuna tancava les respectives eixides de l’antic hort de cal Balcells, que després es va convertir en la urbanització de la Pallissa.

Precisament quan aquesta va començar a fer-se realitat, al voltant de 1920, es van desbastir les cases números 22 i 24 del carrer per donar pas a aquest nou espai urbà que, després, faria del nou mercat municipal l’edifici de referència de tot el sector. L’enderrocament d’aquestes cases es va fer coincidir amb la confluència amb el carrer de Sant Josep que aquí acabava, però el carrer de Foix continuava amb cases a banda i banda.
En la part dels números parells hi havia un magatzem i quatre cases habitades, i una cinquena, que era on residia la família Bages, que tenia cura de l’hort conegut com «de la Moríssia», renom derivat del nom de pila Maurici, que ocupava l’espai que ara són els grans magatzems i patis de la Cooperativa Agrícola. Aquest hort es regava amb aigua de mina i a més hi havia uns rentadors públics.

Les cases eren d’uns propietaris, però als baixos hi havia uns magatzems o cellers que tenien uns altres amos, fet avui absolutament estrany, però no en segles anteriors en què, a vegades empesos per dificultats econòmiques, per raons de salut, embargaments o de dots, es venien les cases a trossos, baixos, golfes i fins i tot habitacions que pertanyien a diverses famílies

L’altra cara del carrer començava amb la casa Pellicer, família més coneguda com cal Tivissa. Allí va tenir-hi una de les primeres parades dels autobusos que anaven a Reus, fins i tot hi havia una petita saleta per esperar-se els passatgers on també es despatxaven els bitllets. Seguien dos magatzems que havien estat les premses de cal Giol i on ara s’hi ha fet un bloc d’habitatges. Venia després ca la Quima Joquel i a continuació cal Vell Antíteres, com era més aviat conegut el Miquel Torrell. Aquestes dues cases tenien una d’aquelles peculiaritats de les quals abans havíem parlat. Les cases eren d’uns propietaris, però als baixos hi havia uns magatzems o cellers que tenien uns altres amos, fet avui absolutament estrany, però no en segles anteriors en què, a vegades empesos per dificultats econòmiques, per raons de salut, embargaments o de dots, es venien les cases a trossos, baixos, golfes i fins i tot habitacions que pertanyien a diverses famílies. Venia després ca l’Anton Recasens i aquesta part del carrer s’acabava amb un angle-bisell que ocupava un magatzem que donava als dos carrers, però que ho estrenyia tot i que també va ser derrocat fa uns quants anys, restant-ne ara el solar com a placeta de la Font.

Empalmant amb el carrer de Sant Josep, però en la part d’imparells del carrer de Foix, hi havia quatre cases més que van ser adquirides en començar el segle xx pels Germans de les Escoles Cristianes, que van enderrocar-les per construir-hi en el seu lloc tres aules per als nois del poble, exactament l’espai on ara hi ha la sala del teatre. Restava encara un petit solar de caire triangular, propietat de la família Serra i que també no fa pas gaires anys que va ser comprat pels Germans, que van eixamplar el vestíbul del teatre i van muntar-hi la cabina de projecció del cinema. El que restava del carrer per aquesta part eren els horts i jardins del col·legi i, quasi tocant a la riera, uns corrals i uns rentadors.

Hem fet l’estudi d’un carrer qualsevol, en aquest cas el meu carrer, del qual en soc el resident degà, on hi ha la meva casa natal, comprada pels meus avis Josep i Dolors als esposos Joan Berengué Folch i Maria Alegret Vela, el 15 de setembre de 1920 i amb el cost de 2.500 pessetes. Que bé de preu, no?

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques