Estampes cambrilenques / Desembre 1997

La recent picabaralla —dialèctica, només caldria— entre Cambrils i Vinyols, ha posat en òrbita una vegada més la qüestió de l’antic terme de Sant Joan dels Arcs, vell municipi a tocar del terme de Cambrils i que l’any 1339 es va fusionar amb el de Vinyols. Fa sis anys, el 1991, en ocasió de la construcció del supermercat ubicat al llindar de la carretera N-340, dins el terme de Vinyols però amb una marcada incidència sobre el comerç de Cambrils, ja van sorgir raons que, com és natural, el temps s’ha cuidat d’apaivagar. Ara han estat les declaracions d’un regidor cambrilenc a la premsa les que han revifat les cendres d’un foc mai no apagat del tot, però que tampoc creiem que sigui capaç de provocar un incendi.

Certament cal reconèixer que és una qüestió trencadissa la barreja entre dos nuclis urbans que s’interposen l’un dins de l’altre sense distinció de continuïtat, fins al punt que un determinat carrer té una cara que és de Cambrils i les cases de l’altra cara són de Vinyols. Evidentment no és una qüestió insalvable, perquè es dona en altres llocs com, per exemple, Barcelona amb l’Hospitalet, o amb Badalona, però també s’ha d’admetre que més aviat pot ser un cau de conflictes que un mirall de convivència. Una entesa per assolir, posem per cas, la cessió per part de Vinyols dels terrenys de la part sud de la carretera N-340, mitjançant una permuta de terrenys que fessin peça a la vila veïna, seria escaient per tal d’evitar conflictes entre les dues viles. Escaient, per a Cambrils, és clar, però que amb tota seguretat seria rebutjada per Vinyols, que veu en el Vinyols Sud, com diuen ells, una mina inesgotable de fer diners, per un costat, i de creixement demogràfic oficial, per l’altre. És una hipòtesi d’una molt improbable realització i caldrà anar capejant el temporal amb una política d’entesa civilitzada que eviti qualsevol mena de conflicte de tipus violent, no ja d’obra, sinó verbal o escrit.

Certament cal reconèixer que és una qüestió trencadissa la barreja entre dos nuclis urbans que s’interposen l’un dins de l’altre sense distinció de continuïtat, fins al punt que un determinat carrer té una cara que és de Cambrils i les cases de l’altra cara són de Vinyols

És sobradament conegut que el territori vinyolenc que avui entra dins el nucli urbà de Cambrils és el que corresponia a l’antic terme de Sant Joan dels Arcs, centre més antic i més important que el de Vinyols en l’antigor, però que amb la seva davallada, ja el 1339 es va fusionar amb el de Vinyols, formant des de llavors una unitat administrativa amb un únic espai urbà, el de Vinyols, ja que el dels Arcs va desaparèixer, progressivament, però totalment al llarg del segle xv sense deixar ni ruïnes.

D’aquesta qüestió en vaig parlar bastant extensament en una «estampa» publicada a la Revista número 235, del febrer de 1991, amb el títol «Sant Joan dels Arcs». Tornar a parlar ara del tema seria fer-me reiteratiu. Qualsevol interessat pot fer-hi consulta. Però encara donaré un altre rastre per a qui vulgui aprofundir en aquest apassionant afer. Em refereixo a les obres d’en Laureà Pagarolas i Sabaté: Història de l’antiga vila dels Arcs (Baix Camp) els segles XII-XV i Guia de Vinyols i els Arcs, d’Edicions del Centre de Lectura de Reus, la primera, i de Llibres de la Medusa, la segona, totes dues de l’any 1982.

Laureà Pagarolas és un enamorat del seu poble natal i un bon historiador, i això resta reflectit en les dues obres esmentades, la segona més general. Hem de referir-nos, però, a la primera, perquè tracta molt més extensament la història d’aquell antic terme, del seu poblament i de la seva davallada, fins a la seva total desaparició. El trobo molt correcte i força ben documentat, tot i les dificultats en la manca de comprovants i de fons històrics, que el mateix autor reconeix. Només discrepo seriosament d’un dels aspectes en els quals Laureà Pagarolas fa una especial incidència, i no una sinó diverses vegades al llarg de l’obra esmentada. És en l’afirmació que el terme dels Arcs arribava fins al mar, exposant uns hipotètics límits que engrandien força el terme dels Arcs per la part sud del camí de Vilafortuny tot seguint el barranc del Regueral fins a la seva desembocadura a la mar. L’autor mai no demostra aquests límits amb la força del testimoniatge documental i honradament reconeix que «només podem entrellucar, tot i amb certa dificultat, les antigues confrontacions que separaven els Arcs de Cambrils». Ell mateix diu que el document que l’orienta és de «principis del segle XVIII i, per tant, no contemporani a l’època a la qual ens referim, no permet de contemplar les permutes que en aquests quatre-cents anys hom hagués pogut realitzar».

En canvi, els cambrilencs sí que tenim un document històric de primera mà que marca d’una manera contundent els límits del terme per la part de llevant i que diu: «Sàpiga tothom com jo, Alfons... dono i perpètuament concedesc a tots vosaltres vehins majors i menors de Cambrils tant presents com veniders, les viles i termes que estan i afronten a sol ixent amb el terme de Guillem Fortuny i el terme de Ramon dels Arcs que comprèn des del camí que va de la vila de Riudoms fins al Castell d’Escornalbou...». És un document d’Alfons I el Cast que, el 1178, va definir els límits territorials de Cambrils d’una manera força clara de tal faisó que, encara avui, els límits occidentals són els mateixos que va assenyalar el rei Alfons: la riera de Riudecanyes com la línia divisòria entre Mont-roig i Cambrils. Per la part oriental, deixant de banda la zona nord que parla fins i tot d’Alforja, el tros transcrit diu clarament que el terme cambrilenc frontereja amb les terres de Guillem Fortuny i amb les de Ramon dels Arcs, i sembla d’una claredat meridiana que si el terme dels Arcs hagués arribat a la mar de cap manera hauria pogut el terme de Cambrils afrontar amb el de Vilafortuny.

En canvi, els cambrilencs sí que tenim un document històric de primera mà que marca d’una manera contundent els límits del terme per la part de llevant i que diu: «Sàpiga tothom com jo, Alfons... dono i perpètuament concedesc a tots vosaltres vehins majors i menors de Cambrils tant presents com veniders, les viles i termes que estan i afronten a sol ixent amb el terme de Guillem Fortuny i el terme de Ramon dels Arcs que comprèn des del camí que va de la vila de Riudoms fins al Castell d’Escornalbou...»

Tampoc no vull pontificar sobre aquest tema, però sí donar una opinió, suposo que respectable, sobre aquesta part de la nostra història, independentment, és clar, de la picabaralla política en la qual no vull entrar, tot i reconeixent, com deia en començar, les dificultats que genera un nucli urbà entaforat dins el nucli també urbà del poble veí.

Les declaracions polítiques esmentades han aixecat polseguera entre les forces de Vinyols i és comprensible que així sigui atesa la transcendència de la reivindicació territorial del regidor cambrilenc, però també per part de Vinyols, déu-n’hi-do del que s’ha dit, començant per allò que els Arcs fa més de dos mil anys que és de Vinyols i que fa més de dos mil anys que va donar-los-hi un bisbe que, naturalment, ha quedat per determinar. Ai, si sant Joan s’enfada!
Siguem sensats. Si convé parlar-ne, se’n parla, però pels camins que marquen les lleis i les normes de bona convivència que han de regir les raons de veïnat. Cambrils ha mantingut plets i litigis, per renyines òbvies amb Montbrió i Vinyols, però d’això han passat segles. Avui cal deixar de banda els sofismes i argumentar les coses com Déu mana i que de la discussió en surti la llum.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques