Els molins
Estampes cambrilenques / Novembre 1995
La restauració de l’antic edifici del molí de Les tres eres m’ha fet adonar que, em sembla, que mai no he parlat en aquestes pàgines d’un tema, el dels molins, que no deixa de ser força interessant i a més molt lligat a la història més vella de la nostra vila en aquest apartat d’una indústria que formava part de l’entreteixit que nuava la pagesia amb la pròpia subsistència del poble. De molins n’hi ha de diverses classes i utilitats, des del molí fariner fins al molinet de moldre cafè, passant pel molí d’oli, el molí draper i el molí de vent. Nosaltres, aquí, volem referir-nos al primer, el que servia per moldre el blat i fer-ne farina. També d’aquests n’hi havia de dues classes: el molí de vent, en el qual s’aprofita la força de l’aire, que produeix el gir d’unes grans pales, col·locades en una espècie de torre cònica i que avui encara podem veure, no sense curiositat, a Holanda o, dins l’Estat espanyol, a la Manxa i més a prop nostre també a Mallorca. L’altre tipus de molí, que era el corrent al nostre terme i també als termes veïns, era el d’aigua, la força de la qual feia moure unes grans moles de pedra giratòries que trituraven el gra.
Cenyint-nos, doncs, a Cambrils, eren aquests els que els nostres avantpassats feien servir per moldre la farina. Certament que hauríem de recular molt enrere per situar-nos en un ambient casolà absolutament diferent al d’ara, almenys en tres sentits: en l’abundor d’aigua, en l’abundor de la sembradura cerealista i el consum del pa i en l’absència del model industrial d’avui. Podem analitzar-ho breument.
En primer lloc, l’abundància d’aigua. No fa pas gaire temps que vam dedicar un parell d’«estampes» a descriure les nostres rieres, detallant més o menys el lloc del naixement, el curs i els afluents, en cas d’haver-n’hi. Cambrils en aquest sentit era i és un lloc privilegiat. Dins el seu terme desemboquen a la mar tres grans rieres i tres barrancs, avui, normalment, sempre secs, però que abans no era pas així, ni de bon tros, ja que sempre i contínuament baixava l’aigua de les muntanyes que només s’estroncava en ocasions de molta sequera. Les poblacions eren petites en nombre d’habitats, la higiene d’aquell temps era minsa en el consum d’aigua i els espais de regadiu no passaven de petits hortets pel consum casolà i dels veïns. Per tant, d’aigua rai!
La indústria era rudimentària, estris sense gaire complicacions i fets moure a base de força extreta d’elements naturals. Així doncs, com moltes altres coses, funcionaven els molins. En el nostre cas moguts per la força de l’aigua
L’absència de regadius propiciava molt la sembra de cereals en les seves diverses espècies, especialment blat per al consum humà, i ordis i civada, entre d’altres, que consumien els animals. El pa, que avui ha desaparegut de moltes taules i que en altres només hi té una presència quasi simbòlica, era en temps reculats l’aliment fonamental de la gran majoria de les famílies. Era per això de la sortida massiva dels cereals, tenint en compte també que els animals de segons quina espècie menjaven gra sencer o en forma de despulles de la farina: trits o segó.
La indústria era rudimentària, estris sense gaire complicacions i fets moure a base de força extreta d’elements naturals. Així doncs, com moltes altres coses, funcionaven els molins. En el nostre cas moguts per la força de l’aigua.
Ara que ja hem parlat del tema en general, ens podem endinsar en la història dels molins fariners de Cambrils, una història que comença pràcticament amb la història del poble, o poc temps després. Els manuscrits d’en Josep Serra i Dalmau ens aporten una sèrie de documents dels segles XIII i XIV, que ell mateix va traduir del llatí original i que ja ens parlen d’uns molins fariners la força dels quals s’alimentava de les aigües provinents del Regueral, del Jonqueral, de Vila-grassa i de Castellnou.
El més antic d’aquests documents ens parla de com Berenguer de Montoliu, militar (soldat, diu en Serra) que sembla que havia de marxar a terres llunyanes, va demanar una còpia de l’escrit pel qual Bernat de Cambrils cedia a Bernat Rollan i a Guillem d’Els Taulers dos molins, un de fariner i un de totxer, situats al terme de Cambrils i al lloc anomenat La Volta, que es servien de les aigües que hem indicat. Aquesta donació, però, era condicionada pel fet que es reconeguessin els drets que hi tenien el mateix Bernat de Cambrils i el rei, als quals s’havien de pagar com censal «per la festa de Sant Joan Baptista de juny» vuit quarteres d’ordi, amb la salvetat que «si l’aigua no corrés i el molí fariner no pogués moldre i estigués parat per dos o tres mesos o per un any no tingueu de pagar el censar sencer sinó una part segons el temps que deixés de moldre». El document portava la data del 1290 i va ser copiat de nou el 3 de febrer del 1310.
Amb els anys, l’afluència de l’aigua a barrancs i rieres va anar minvant i els molins van deixar de funcionar, ja que per moure’ls calia molta força que només es produïa quan l’empenta de l’aigua era forta
El mateix Berenguer de Montoliu va presentar un altre document datat el dia primer d’agost del 1273 pel qual el rei Jaume II, el Just, concedia a Camil de Peramolt permís per portar als seus molins del Regueral les aigües de Vilagrassa i de Castellnou «i totes les altres aigües... per qualsevol lloc que vulgueu i us sigui més convenient sense impediments ni posició de cap persona», amb la condició, però, de refer el dany que les aigües puguin fer a les heretats per les quals aquelles passaran. Com en tots els documents antics, aquests estan avalats i autentificats per nombroses signatures de notaris i testimonis. Sembla que aquest mateix molí, l’any 1444, era d’un tal Mascort i que posteriorment va passar a mans d’en Joan Vidal, que el va vendre al comú de la vila per cinquanta florins.
Amb els anys, l’afluència de l’aigua a barrancs i rieres va anar minvant i els molins van deixar de funcionar, ja que per moure’ls calia molta força que només es produïa quan l’empenta de l’aigua era forta. De totes maneres l’aigua no anava mai directament de la llera del barranc o de la riera al molí sinó que cadascun d’aquests comptava amb una bassa, generalment força gran, que regulava la distribució i n’assegurava la quantitat necessària per generar la força que movia les moles. Cal dir també que a aquestes basses, més tard, hi afluïa també l’aigua de les mines i cal afegir que els molins, no sé si tots però sí molts, estaven estratègicament col·locats de manera que l’aigua era aprofitada al màxim ja que d’un molí anava a un altre.
Dels molts molins que hi havia abans a Cambrils, pràcticament no en queda ni rastre. En un escrit inèdit de Sànchez Real en cita diversos que sembla que existien els segles XV i XVI: el molí de la Torre, el molí del Rei, el Molí de Mas Mascarell, el del Rufat, el molí de Bernat Roger i el d’en Joan Miquel. Avui aquests noms no ens diuen res en absolut.
Els cambrilencs una mica grans recordem les restes de cinc d’ells, i potser n’hi havia més que jo no coneixia: un molí, tocant al Regueral, en la finca d’en Josep Rovira i Guinart, avui propietat dels seus fills; actualment del tot desapareguts tant el que restava del molí com de la corresponent bassa, només en queda una de les moles de pedra que serveix de taula a la família propietària. Un segon era damunt del marge del camí del Cavet, avui lloc urbà a cavall de Cambrils i Vinyols, en el carrer que precisament porta el nom de Molí d’Avall, tocant a la plaça de la Concòrdia, i on jo encara hi havia vist rentar la roba amb l’aigua de la mina. Un tercer, també avui en lloc urbà, on hi ha actualment els carrers de Lleida i el començament de l’Enric Morera. Un quart, també tocant al Regueral, on hi ha les instal·lacions del Càmping Horta, sota la via del ferrocarril, i un cinquè, el molí de Les tres eres, l’edifici del qual encara resta en peu, recentment restaurat com deia en començar i on, en els soterranis, es troben encara les antigues moles i alguns altres detalls del seu funcionament. Dels altres quasi no en resta ni palla ni pols, ja que el que en quedava ha estat engolit per l’urbanisme.