Estampes cambrilenques / Abril 1996

Atesa l’actualitat que el tema musulmà té avui a Cambrils per la qüestió de Qamrila, m’ha semblat que potser seria bo de fer una síntesi del que diuen els historiadors respecte al domini de la gent de la raça sarraïna sobre el nostre país i la nostra comarca. Potser no serà ben exactament una «estampa cambrilenca» a l’estil de les que acostumo a escriure, però tal vegada podrà fer servei a algun lector interessat en el tema. Que quedi clar que amb un espai com el que disposo no es pot fer una història detallada, cosa que tampoc pretenc. Només donar unes idees per anar pel rastre.

Quan el regne visigòtic començà a experimentar la seva davallada, va ser possible que en pocs anys, a partir del 711, els sarraïns ocupessin tota la península Ibèrica. Tarragona va ser destruïda i Barcelona, que va intentar resistir-se, també va caure. Era el 718. Van restar només uns petits nuclis sense ocupar, especialment a Astúries i al Pirineu, que més tard van servir per iniciar la Reconquesta, que es va veure propiciada per les revoltes dels mateixos caps musulmans contra el govern central establert a Còrdova, cosa que els debilità tot i constituir-se en regnes de taifes, com els que van crear-se a Lleida i Tortosa el 1035. El 732 va començar el retrocés islàmic, encara que molt lentament. El 785 es va reconquerir Girona i els territoris més o menys propers, cosa que va afavorir la formació de comtats: Girona, Empúries, Osona, Urgell, Cerdanya i Barcelona, que va ser reconquerida el 801. De totes maneres, la inestabilitat continuava i la inseguretat impedia l’establiment de la població en els territoris, com ho demostra el fet que Al-Mansur destruís i saquegés Barcelona el 992.

Quan el regne visigòtic començà a experimentar la seva davallada, va ser possible que en pocs anys, a partir del 711, els sarraïns ocupessin tota la península Ibèrica. Tarragona va ser destruïda i Barcelona, que va intentar resistir-se, també va caure. Era el 718.

Sembla que a poc a poc, amb enteses i mútues concessions, s’establí una espècie de frontera entre el que avui en diem la Catalunya Vella i els territoris del sud, que, aproximadament, seguien la línia dels rius Llobregat, Cardener i Segre mitjà, per més tard establir-se en el curs del riu Gaià. Van haver de passar, però, més de cent cinquanta anys abans Ramon Berenguer IV no es va decidir a emprendre la reconquesta de la part més o menys perifèrica del Principat, que va assolir amb l’ocupació de Lleida el 1148 i de Tortosa el 1149, i amb aquestes ciutats tot el camp de Tarragona i el Baix Urgell. No cal dir que també el territori cambrilenc. Després de la conquesta militar va venir una intensa activitat jurídica i política amb l’intent, força reeixit, d’anar poblant les contrades, amb la qual cosa es van establir les anomenades cartes de població que es van donar a Tortosa el 1149, a Lleida el 1150, a Riudoms el 1151 i a Cambrils el 1154.

El que seria important d’esbrinar és què van fer els muslims en aquestes comarques nostres durant tot aquest llarg interval d’anys dels que pràcticament no se sap res. Els historiadors no són gaire explícits en aquest tema i semblen confirmar la teoria de la despoblació i l’abandonament de terres i nuclis habitats. Ramon d’Abadal diu que «les guerres entre cristians i sarraïns, amb les corresponents campanyes de devastació, havien donat lloc a la formació d’amples zones despoblades entre els respectius dominis». I Idalguer, bisbe de Vic, l’any 906, en un discurs adreçat als membres d’un concili celebrat a Barcelona, feia notar que «després de molts anys d’estar despoblada la terra, compadit el Senyor, hi suscità el nobilíssim príncep Guifred», que restaurà el territori en l’estat primitiu.

Ara bé, quan parlem de despoblament i de terres ermes, volem dir que no hi quedà cap habitant? El mateix Abadal diu que «l’expressió sembla exagerada» i que certs fets «demostren que el país no pogué pas restar absolutament deshabitat», i que segurament «les comarques afectades no quedaren pas enterament desertes, que indígenes dispersos pel país continuaren habitant-les».

Llavors també cal preguntar-nos com serien les relacions dels naturals del país amb els invasors musulmans. Ramon d’Abadal, ja citat anteriorment, en la seva obra Els primers comtes catalans, afirma que la frontera, la del migdia, amb les terres de domini musulmà, «era la veritable frontera, la ratlla que partia dos mons, dues cultures, almenys en les esferes directives i del poder, perquè en els medis populars els dos segles escassos d’ocupació sarraïna, altrament tolerant, no havien pogut diferenciar gairebé profundament la gent d’una banda i altra. Més que per una diferenciació popular, la ratlla de frontera de dominis venia marcada per una ampla zona deshabitada o poc habitada, la terra de ningú».

És possible, doncs, que el Qamrila, a part dels esbrinaments i estudis que es puguin fer en endavant, que posin al descobert quan i qui va fundar i va habitar la població, fos més o menys poblat sigui per musulmans i/o cristians amb possibilitats de convivència que ignorem. Santiago Sobrequés, a Els grans comtes de Barcelona, afirma que, a recer de la política de Ramon Berenguer III d’amistat amb el regne veí de Lleida-Tortosa, «la colonització anava avançant lentament per les terres despoblades situades entre els cristians i els sarraïns. Aquest és el cas del Camp de Tarragona, gairebé del tot abandonat per la seva població muslima des del temps de Ramon Berenguer el Vell». I aquí hi havia el que avui és el terme de Cambrils.

Carles Maristany, a Senyoria i població al Camp de Tarragona: la vila de Cambrils, abunda en els mateixos criteris quan diu que «no és forassenyat de pensar que al moment de la conquesta ja convivien al Camp de Tarragona, sota el domini dels àrabs, pobladors d’origen musulmà i comunitats d’agricultors procedents de la Catalunya Vella, sense descartar l’existència de pretèrites comunitats autòctones».

És possible, doncs, que el Qamrila, a part dels esbrinaments i estudis que es puguin fer en endavant, que posin al descobert quan i qui va fundar i va habitar la població, fos més o menys poblat sigui per musulmans i/o cristians amb possibilitats de convivència que ignorem

Ja la història més coneguda documentalment ens mostra les dificultats amb què es trobaven els reis i els senyors feudals als quals s’encarregava la repoblació dels territoris ocupats definitivament, precisament per la manca de gent que accedís a instal·lar-se en els llocs assenyalats i de les preocupacions que això ocasionava a les altes instàncies, a part dels petits grups que, potser esporàdicament, hi convisquessin, com dèiem.

Els intents van ser diversos. En pocs anys es va fer la donació del lloc de Cambrils a diferents persones o col·lectius. Ramon Berenguer IV, el 4 de setembre del 1152, va donar-lo a Ponç de Regomir amb el compromís d’edificar una torre o fortalesa, que era sempre la condició que imposaven els magnats. Segurament per incompliment dels requisits del pacte es fa una nova donació del lloc, aquesta vegada al cavaller Bertran, personatge que més tard prendria el nom de Bertran de Cambrils. Ara la donació la fa Robert d’Aguiló, personatge important en aquell temps, que jugava una mica entre el poder de l’arquebisbe de Tarragona i el poder reial. Era el 24 de setembre de 1154. Només uns mesos després, el 5 de febrer de 1155, és el mateix comte Ramon Berenguer qui fa una nova donació. Aquesta vegada no a un personatge determinat sinó que, amb l’evident desig d’assolir amb nous habitants el repoblament del lloc, dirigeix el document «a tots els homes que vindran o que haguessin vingut a poblar i habitar Cambrils». És la definitiva carta de població de la vila.

El desembre del 1178, Alfons I el Cast, fill de Ramon Berenguer IV i primer rei de la dinastia catalanoaragonesa, fa una ratificació solemne i amb els mateixos termes d’aquella feta pel seu pare, amb la particularitat que en aquest document ja es fa una delimitació força concreta del terme de Cambrils. El mateix rei Alfons, el mes de gener de 1184 i en document signat a Lleida, dona novament el terme a Berenguer de Cambrils, quasi amb tota seguretat fill del Bertran, i a tota la seva descendència, per tal que «hi facis una fortalesa, el poblis bé, l’edifiquis i el tinguis en propietat».

Aquests són els inicis. Uns més coneguts i altres menys, però són els nostres i ens n’hem de sentir cofois.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques