Estampes cambrilenques / Octubre 1996

He de reconèixer, amb perdó dels herbolaris, que no soc gaire amic de les herbes. Ben al contrari dels meus pares —especialment el pare—, que hi tenien una gran afició. Primer va morir aquest i la mare el va sobreviure set anys. Mentre, a casa, per respecte, es va mantenir una herboristeria on —déu-n’hi-do— hi havia de tot. Una vegada morta la mare, tot va fer cap a la brossa. Hi havia te, marialluïsa, til·la, espernallac, flor de saüc, rapa d’oliver, flor de llinet, arrels de malví, espígol, camamilla, boles d’eucaliptus i encara més coses.

En dir això, no afirmo pas que no cregui en la virtut de certes herbes que, des de la prehistòria, han servit per curar les malalties de la gent. La prova és que moltes de les substàncies que contenen les especialitats farmacèutiques tenen com a base les herbes, adaptades d’alguna manera als nous preparats. Ara, a mi, particularment, les infusions i els altres preparats d’herbes no m’acaben de fer el pes. A mi doneu-me cafè, que també és una fruita vegetal, i de la resta passo —com diuen ara.

De totes maneres no es tracta pas de fer prevaler la meva opinió, sinó que cal reconèixer que actualment cada dia es fa més popular el retorn al món de les herbes. Segurament és per això que cada vegada són més els establiments d’herboristeria que s’obren al públic atenent, sens dubte, una creixent demanda.

Darrerament m’han fet a mans un llibre, Herbes i remeis casolans del mallorquí Lluís Ripoll, que tracta d’aquest tema d’una manera força curiosa. En la primera part parla d’herbes i remeis i licors casolans, i en la segona d’elixirs miraculosos i de secrets molt antics i enigmàtics. El contingut de la primera part és fins a un cert punt creïble. Però a la segona part és evident que en parlar públicament de secrets per descomptat que deixen de ser-ho i per la mateixa raó també es desfà l’enigma.

El llibre especificava més de cent vint classes d’herbes i les seves qualitats curatives. Herbes molt de casa nostra i d’altres del tot desconegudes. Com que no és qüestió de reproduir el contingut de l’obra, ni de bon tros, donarem, com a curiositat, alguns noms d’herbes molt comunes al terme de Cambrils i els mals que curen a criteri de l’autor. Precisament perquè són molt conegudes, especialment pels pagesos cambrilencs, ens estalviarem la descripció, i que cadascú en prengui el que li sembli.

• Alfàbrega: per guarir constipats, per a la desgana, els nervis, els cucs i el reuma.
• Alfals: depuratiu de la sang, per al reuma i la gota.
• All: va bé per als cucs, el reuma i el mal de pedra.
• Api: Afrodisíac i recomanable per als penellons.
• Llapassa: antisèptica. Per fer orinar i per a la gota.
• Camamilla: per a còlics i nervis.
• Fruit del codonyer: contra la diarrea.
• Corretjola: es fa servir per aturar la sang de les ferides.
• Espígol: desinfecta i purifica l’ambient. Per a la migranya i el mal de cap.
• Eucaliptus: desinfectant i purificador de l’ambient. També és bo per a la bronquitis i els penellons.
• Favera: les flors, per al mal de pedra.
• Fonoll: afrodisíac. S’empra per a la bronquitis, l’ofec, la indigestió, els cucs i la desgana.
• Ginesta: alleuja el dolor de les morenes.
• Gram: és depurativa de la sang i és bona per al fetge, la gota i el reuma.
• Marialluïsa: per als nervis, els còlics i la migranya.
• Sajolida: per als constipats.
• Julivert: per a la desgana i el dolor de bufeta, i per orinar.
• Llorer: per a la digestió, per als nervis i calmant.
• Fruit del magraner: atura la diarrea.
• Malva: fulles en cataplasma curen el mal de cap.
• Marduix: per calmar els nervis i per fer suar.
• Menta: per guarir constipats, tos seca, nervis, desgana, còlics, migranya o mal de cap, reuma i penellons.
• Ortiga: per a les ferides, l’ofec, la diarrea i el reuma.
• Ravenissa: afrodisíac. Per a escròfules, asma i constipats crònics de pulmó.
• Rosella: remei pulmonar, per a la tos, els constipats i l’insomni.
• Romaní: per als nervis, el mal de cor, la desgana, el fetge, els pulmons i el reuma articular.
• Flor de saüc: per al dolor de costat i de ronyons. Desinfectant de l’ambient.
• Farigola: per a constipats, desinfectant, calmant dels dolors en general i per als cucs.
• Til·la: per suar, per als constipats, com a desinfectant, per al recargolament de budells, la diarrea, per fer passar els nervis i per orinar.
• Verdolaga: depuratiu de la sang. Per orinar, per als cucs i per al mal de cap.
• Xiprer: per orinar i suar constipats.

Com pot observar el lector, hi ha tota una colla de xacres: diarrees, nervis, constipats, reuma, cucs, dificultats d’orinar i encara més, que es poden curar amb una gran diversitat d’herbes, com en una espècie de carta al gust de cadascú.

Quant a la segona part del llibre de Lluís Ripoll, que parla de secrets molt antics i enigmàtics, n’he escollit tres que com a mostra m’han semblat suficients: per matar puces, per parlar amb un sord i per dormir. Aquestes són les receptes. «Gaudirem tot matant les puces si preneu un baladre i el xafeu ben xafat, i feu un forat a la cambra on hi ha les puces i hi poseu el baladre xafat fet pols i totes les puces hi aniran i hi moriran. També podeu fer un forat sota el llit de la cambra, i hi poseu sang de cabra (boja, dic jo?). Al cap de poc hi aniran a parar totes les puces de la cambra i les de la roba, i les podreu matar».

La recepta per parlar amb un sord és així: «Preneu un garrot qualsevol del gruix d’un dit i de dos terços de llargària. Una banda del garrot es posa entre les dents del sord, i per l’altra el que hi sent se’l col·loca a la nou del coll. Un cop el garrot és ben posat i sense tocar-lo, el sord sentirà tot allò que li diem perfectament amb gran admiració».

Els que pateixen d’insomni han de saber que «de l’enciam se’n fan molt bons remeis. Entre d’altres, la llavor de l’enciam cuita i menjada amb brou provoca la son. També de la llavor mesclada ben polvoritzada amb llet de dona (que hagi parit una filla) i amb rovells d’ou, se’n fa un cataplasma i es posa al front. És un gran remei. També per al mateix mal pot servir el suc de l’herba de móra o bé fulles d’heura terrestre pastades amb clara d’ou per fer-ne un pegat».

Certament són uns remeis una mica estranys, però no podem dir que no són bons si mai no els hem provats. I això, com en el cas de sant Tomàs, per creureu-ho s’ha d’experimentar. Però, a més, pensem que per si de cas l’autor del llibre ja diu que és «mitjançant la voluntat de Déu», i és que, com deia i diu encara el calendari de l’«Ermitaño» després del pronòstic del temps, «Dios sobre todo».

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques