Estampes cambrilenques / Setembre 1995

És de doldre la munió de personatges cambrilencs o relacionats amb la vila que resten en l’oblit més fosc o que, tot i la seva importància, mai ningú no n’ha investigat la seva vida o la seva trajectòria dins el substrat social del nostre poble. Certament que, de tant en tant, he tingut la satisfacció d’esbrinar la «vida i miracles» d’algun d’aquests cambrilencs pràcticament anònims als quals cal treure la pols on estan immersos, alguns des de fa segles, i valorar-los com cal perquè d’alguna manera també ells han fet poble o almenys han fet història. Un d’aquests personatges és el Dr. Peyrí, de qui avui intentarem donar unes dades elementals, no gaires, però que són les que hem pogut esbrinar dins el poc que d’aquest personatge del segle xviii enregistren els nostres arxius.

El Dr. Josep Antoni Peyrí sembla que era cambrilenc de naixement. En tot el segle xviii i la primera meitat del xix, el cognom Peyrí és força comú en el llistat del veïnat de Cambrils. En canvi, a tot el llarg del segle actual, que ja s’acaba, el cognom ha desaparegut del tot. No tenim referències de la data del seu naixement, el mateix ens passa amb el Dr. Andreu Foix, contemporani seu, perquè en aquell temps no existien, o almenys no en tenim notícia, els llibres de registre parroquial, ni menys civil. Segurament la seva naixença la podríem situar en els primers anys del segle XVIII.

Aquesta família Peyrí és evident que era d’una prosàpia notable dins el cos social del Cambrils d’aquell temps. A més de diversos membres que havien ostentat el càrrec de regidors, no menys de tres Peyrí havien estat batlles reials de Cambrils

Abans de començar a parlar del que sabem del Dr. Peyrí, cal dir que recercant en els llibres que actualment hi ha a l’Arxiu Parroquial de Santa Maria, hem trobat un llistat de naixements de dues famílies de cognom Peyrí, que podrien correspondre, la primera, a la d’un nebot, Joan, casat amb Isabel Domènech, matrimoni del qual van néixer sis fills, dos dels quals deurien morir albats perquè els noms són repetits. Eren nomenats Josep (nascut el 1727), Francesc (1729), Maria (1731), Teresa (1734, el mateix any que va néixer el futur cirurgià Antoni Gimbernat), Josep (1736) i Maria (1740).

La segona pot correspondre a la mateixa branca familiar ja que, segurament, pot ser família del Josep, nascut el 1736, que es casà amb la Paula Baldrich, matrimoni que també va tenir sis fills, possiblement tots vivents, ja que en aquest cas no hi ha noms repetits. Aquests fills es deien Joan (nascut el 1762), Beneta (1765), Josep (1769), Josepa (1770), Maria (1772) i Salvador (1776). No surt més el cognom Peyrí fins al 1821, en què neix un noi, Miquel, fill de Miquel Peyrí i Josepa Ona.

Aquesta família Peyrí és evident que era d’una prosàpia notable dins el cos social del Cambrils d’aquell temps. De la documentació del municipi i dels escrits del catedràtic Serra i Dalmau hem recollit unes dades que són demostratives del que hem afirmat. El llinatge d’aquesta família havia donat gent destacada pel seu servei al poble. A més de diversos membres que havien ostentat el càrrec de regidors, no menys de tres Peyrí havien estat batlles reials de Cambrils.

El patriarca de la família que hem analitzat en primer lloc, Joan Peyrí i Gavaldà, era alcalde de la vila quan el 8 d’agost del 1734, en la sessió del Consell d’aquell dia es va acordar de construir una font i un abeurador aprofitant les aigües de la mina del Francesc Lloberas, ja difunt, pagant-se a la seva vídua l’import dels terrenys necessaris per a la seva construcció. De fet les aigües d’aquesta mina ja eren aprofitades pels veïns des del 1726, tenint en compte que en aquell temps no hi havia encara fonts públiques, ni menys aigua a les cases com no fossin de pous propis. En vista d’això va ser quan l’alcalde Peyrí va prendre la decisió de posar-hi ordre construint la font i l’abeurador. Aquest va ser-hi fins al temps de la guerra del 36 que, amb motiu de l’eixamplament del carrer de la Mare de Déu del Camí, va ser traslladat al que ara és la cruïlla d’aquest carrer amb l’avinguda del Baix Camp. En canvi, la font, la clàssica Font de Lloberas, darrera del mercat, si bé amb formes diverses va ser-hi fins fa quatre dies. A aquest mateix senyor, el 14 de maig de 1741, essent encara batlle de Cambrils, el rei Felip V va atorgar-li el títol de Cavaller del Principat de Catalunya.

Després d’aquest llarg preàmbul d’ordre familiar per situar el personatge en el seu entorn, ja podem començar a parlar del subjecte que motiva el nostre comentari. Del Dr. Josep Peyrí cal destacar quatre fets molt importants: primer, que va ser el sacerdot que, de tots els rectors coneguts d’entre la història eclesiàstica de Cambrils, més anys va estar al front de la parròquia de Santa Maria: 38 anys. Després, i és aquest un cas curiós encara que no únic en les maneres de fer d’aquell temps, que va ser nomenat rector de Cambrils quan encara no era capellà. Dèiem que no és un cas únic, sinó fins a un cert punt corrent en aquella època on les influències i el nepotisme estaven a l’ordre del dia.

Recordem, per només citar dos exemples, el cas de sant Joan Baptista de la Salle, contemporani pràcticament del nostre home, que va ser nomenat canonge de la catedral de Reims als quinze anys d’edat, quan fins als vint-i-un no seria ordenat de sotsdiaca i fins als vint-i-set no ho seria de prevere. També Gonçal d’Ixar va ser nomenat arquebisbe de Tarragona quan encara no havia rebut les ordes menors. (Vegeu l’«estampa» del mes de maig passat Els senyors de Cambrils (II). Així, doncs, quan mossèn Josep Peyrí, l’abril del 1723, va ser promogut rector de Cambrils, només era acòlit, que era la primera de les ordes menors que eren vigents en aquell temps. Segurament seria molt jove i el que sí sabem és que en el curs dels mesos que van entre l’abril i l’agost d’aquell any va rebre tota la resta de les ordes sagrades, ja que el 16 d’aquest darrer mes el trobem ja ordenat de prevere.

El quart apartat important en la vida del Dr. Peyrí i també en la de la comunitat del poble cambrilenc, va ser la de la part que va tenir en la primera instrucció d’un altre cambrilenc il·lustre, el que més tard seria una llumenera gloriosa dins el camp de la medicina i de la cirurgia universals, el Dr. Antoni Gimbernat

En tercer lloc, hem de dir que va ser el rector qui, durant quasi quaranta anys, va presidir tot el procés de la construcció del nou Santuari de la Mare de Déu del Camí, que havia començat el seu predecessor en el ministeri eclesial, Mn. Josep Vidal, emparat i empès pel canonge barceloní, il·lustre fill de Cambrils, Dr. Andreu Foix, que, per cert, moria a Barcelona dos mesos abans que el Dr. Peyrí prengués possessió de la parròquia de Santa Maria. De fet tot el fort de les obres es va realitzar sota el rectorat de Mn. Josep Peyrí.

El quart apartat important en la vida del Dr. Peyrí i també en la de la comunitat del poble cambrilenc, va ser la de la part que va tenir en la primera instrucció d’un altre cambrilenc il·lustre, el que més tard seria una llumenera gloriosa dins el camp de la medicina i de la cirurgia universals, el Dr. Antoni Gimbernat. El Dr. Peyrí ja era rector quan va néixer Gimbernat, com consta en la seva acta de bateig, i ja de menut, atesa la formació cristiana impartida per la mare i la proximitat de la casa de la família amb la rectoria i la parròquia, sembla que el contacte amb el Dr. Peyrí seria freqüent.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques