Estampes cambrilenques / Setembre 2004

L’impressionant aiguat caigut sobre Cambrils la nit del 6 al 7 d’aquest mes de setembre al compàs d’un terrífic aparell de llamps i trons, i dissortadament amb víctimes mortals, ha posat d’actualitat una cosa que històricament ha estat una constant en diferents èpoques, quasi sempre en finalitzar el temps d’estiu. Precisament l’«estampa» del mes passat hi feia una referència ben explícita. Avui, però, farem un comentari més general tot remarcant un detall si més no curiós. Molts d’aquests desastres meteorològics s’han esdevingut en anys acabats amb la xifra quatre. Segurament només és una casualitat, però és un fet històric innegable.

Fem-ne una mica d’història. Era el 23 de setembre de 1874, diada de Santa Tecla. La matinada d’aquest dia va començar a ploure insistentment i les rieres van baixar amb tanta fúria que entre la vila i el port es van arribar a ajuntar les aigües desbordades del barranc de la Mare de Déu del Camí, la riera d’Alforja, el barranc del Regueral i la riera de Riudoms. Afortunadament no van haver-hi desgràcies personals, però les pèrdues materials van ser molt elevades, 1.500.000 de pessetes d’aquell temps. Les autoritats provincials van visitar a la nostra vila els llocs perjudicats i van prometre l’ajuda i les obres necessàries per donar més alçada als murs de contenció, però, cosa dels polítics, les obres no es van arribar a fer.

El dia 7 de setembre de 1914 es va originar sobre Cambrils una tremebunda tempesta d’aigua i aparell elèctric, i a causa de la caiguda d’un llamp van quedar afectats el cimbori i part de la teulada del santuari de la Mare de Déu del Camí, que es van enfonsar. No insistim en detalls perquè els explicàvem en la Revista del mes passat.

Vint anys més tard, el 8 de setembre de 1934, el mateix dia de la Festa Major, al matí, es va desenvolupar una formidable tempesta d’aigua i llamps de dues o tres hores de durada, que va causar molts estralls tant en conreus com en parets, teulades, habitatges i camins. Com en el cas anterior, es van haver de suspendre els cultes en el santuari i la majoria dels actes festius, sense que ens constin desgràcies personals.

Han passat molts anys i ara som al 10 d’octubre del 1994 i el temps torna a fer de les seves. En aquest cas, però, si bé a Cambrils i en el seu terme va caure pluja en abundància, el mal va venir per la tromba immensa d’aigua caiguda a l’inici dels cursos fluvials de les grans rieres cambrilenques: la d’Alforja i la de Maspujols. Les quantitats d’aigua caiguda a la muntanya, exageradament altes, van provocar unes rierades impressionants que van desbordar la seva capacitat en diversos llocs i van originar unes grans inundacions tant a la part alta de la població, especialment als carrers de l’Hospital, Sant Plàcid, Immolats del Setge i Baró de Rocafort, i també als baixos i pàrquings del de Santa Joaquima de Vedruna i altres de l’Eixample. Tampoc el Port se’n va escapar i la rambla de Jaume I i els carrers de Pau Casals, Carme i altres van restar plens d’aigua i fang. La darrera part de la canalització de la riera no va aguantar la potència de l’aigua i van cedir parets i arbres, i l’aigua es va emportar un veí, que dissortadament va perdre la vida. També van cedir les baranes dels ponts i els passatges de vianants. Els desgavells van ser tremebunds i la premsa se’n va ocupar a bastament. Si ho voleu reviure només cal que consulteu el número 279 de la nostra revista, corresponent a l’octubre d’aquell any, on trobareu un destacable reportatge gràfic i escrit sobre la qüestió. Els danys ocasionats per les rierades d’aquest octubre que comentem van ser quantificats en 500 milions de pessetes de llavors, i el poble va tardar setmanes a recuperar la normalitat.

I ja som a la nit del dia 6 de setembre de 2004. A diferència del fet anterior, aquesta vegada l’aiguat, immens i amb un violentíssim aparell de llamps i trons, no va caure riera amunt sinó sobre els termes de Cambrils i Vinyols. Els nostres 190 i escaig litres per metre quadrat van fer que les rieres i barrancs baixessin plens, especialment els del Regueral i el de la Mare de Déu del Camí, que, com que són curts, van arreplegar tota l’aigua caiguda en poc espai, baixant impetuosament tenint en compte també la poca capacitat de llit, molt inferior al de les rieres. Si bé les carreteres i el ferrocarril compten amb ponts que creuen els barrancs, no passa el mateix amb els camins i això va ocasionar que en travessar el Regueral el camí de Vilafortuny, la impetuositat del cabal que baixava s’emportés un vehicle amb quatre passatgers a dins, dels quals només es va salvar un noi de catorze anys, per pur miracle.

Ja ho veieu: 1874, 1914, 1934, 1994 i 2004. Tinc o no raó a dir-vos que no us refieu dels anys que acaben en quatre?

Quasi intermitentment, però amb profusió, s’han donat pluges i tempestes de mig agost fins a mig setembre, que és quan estem escrivint, i l’aigua ha causat moltes molèsties, problemes, despeses i desperfectes, especialment al camp, i s’han produït inundacions de baixos.

Ja ho veieu: 1874, 1914, 1934, 1994 i 2004. Tinc o no raó a dir-vos que no us refieu dels anys que acaben en quatre? No cal dir que no soc supersticiós i que això deu ser per mera casualitat o atzar, perquè el que sí que tenim clar és que en el curs del temps hem sofert moltes altres rierades i aiguats, i tempestes veritablement espantoses, i no van ser precisament coincidents amb aquests nefasts anys quatre que hem comentat. Per exemple, la famosa rierada de Santa Irene de l’any 1866 (20 d’octubre) i, ja més acostada als nostres dies, la no menys famosa rierada de Sant Miquel de l’any 1959 (29 de setembre). En una i l’altra, i només hem posat aquestes com a exemple, hi va haver morts, estralls i pèrdues econòmiques d’una extraordinària envergadura, i quan es van produir no tenien res a veure amb aquests fatídics quatre que hem exposat, i ho hem fet més que res per fer notar precisament la casual i estranya coincidència de cinc estralls meteorològics d’importància ocorreguts en anys específicament acabats en quatre.

A la meteorologia no podem demanar-li comptes ni que faci bondat. La natura és com és i ens hem de revestir de paciència i tenir la confiança que no ens n’enviï de pitjors. I com que cada terra té el que té, a Cambrils, amb un terme no pas gaire gran, estem, en canvi, creuats de dalt a baix per tres rieres de primera divisió (la de Riudecanyes, la d’Alforja i la de Maspujols) i diversos barrancs (el de la Mare de Déu del Camí, el del Regueral i el torrent d’en Gené), i encara hem de compartir els perjudicis del barranc de Barenys. Així no és pas gaire estrany que, encara que no pas sovint gràcies a Déu però sí de tant en tant, hàgim de patir els excessos que ens envia la mare natura. Paciència i sort!

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques