Estampes cambrilenques / Octubre 1994

El desgavell sofert per la nostra vila el dia 10 d’aquest mes en forma d’una imponent rierada ens ha fet recordar aquelles altres rierades que han marcat fites en la història de Cambrils.

En fem un relat, per ordre cronològic, tal com les hem pogut llegir en els apunts manuscrits del professor Josep Serra i Dalmau i també en el llibre històric de la Casa del Sagrat Cor dels Germans de les Escoles Cristianes. És així com ens expliquen els estralls ocasionats per les aigües desbordades de les nostres rieres, especialment per la riera d’Alforja. Cal adonar-se, a més, que totes les grans rierades s’han esdevingut els mesos de setembre i octubre.

14 de setembre de 1762. La rierada va baixar tan crescuda que les aigües entraven en la població, però afortunadament sense perjudicis.

15 de setembre de 1762. Per desgràcia no succeí el mateix l’endemà. A les 2 de la tarda començà la rierada, i era tanta l’aigua que baixava, que pel carrer de les Parres va arribar fins la casa del Sr. Pau Masó (per la qual cosa es comprèn que l’aigua entrés pel portal del Capuig). On va causar més perjudicis fou al carrer de la Fira: aquí, per la cantonada de la Badia, l’aigua es dividí en dues parts: una va fer cap a l’antic carrer del Portalet, i l’altra a la plaça, que quedà enfangada del tot. Pel carrer de l’Hospital va arribar fins a la casa d’en Josep Causí, baixant pel carrer de l’Olleta (avui de Rocafort) i al Raval arribà fins la casa d’en Josep Roca.

Va fer caure les parets de l’hort i la sagristia de la Mare de Déu de Gràcia, deixant dins a l’església uns vuit pams d’aigua i tres d’arena. Es va emportar les parets del Trinquet o Joc de pilota i una casa que tenien darrere els pares Agustins. Es va emportar també les parets de l’hort de la Mare de Déu del Camí, del Sr. Soler i del Sr. Peyrí. En vista del molt que durava la rierada (tota la tarda i tota la nit), va exposar-se el Santíssim. A la matinada les aigües es van dividir al pinar d’en Josep Guasch, continuant una part per la riera i tirant l’altra cap al barranc del Camí, on va fer moltes destrosses.
L’única persona que va prendre mal fou un mosso de casa de la Pilar Guasch. La rierada el va arrossegar des dels garrofers del Planas i el va llençar amb molta fúria contra la muralla del carrer de les Premses. Si bé bastant malmès, el van recollir amb vida i va curar.

15 d’octubre de 1831. Tingué lloc la rierada de Santa Teresa. Tanta fou l’aigua que baixà, que amb la mà podia tocar-se des del terrat de casa Solé (avui casa Recasens). Desgràcies personals no n’hi hagué, però materials sí; sobretot en els cups de vi, per l’època en què va ser la rierada.

19-20 d’octubre de 1866. De totes les rierades que es coneixen, la de Santa Irene és de segur la més seriosa i la que deixà més tristos records.
La nit del 19 d’octubre de l’any 1866 es presentava horrorosa; plovia molt i la riera començava a baixar, amenaçant d’inundar la població. Així fou, en efecte: a mesura que la nit avançava, l’aigua anava en augment: tanta era la que queia, tanta era la que baixava, que arribà sobre la porta de les cases d’en Plàcid Bru i Aguiló situada sobre la font; foren inútils els portals: la gent atemorida deixava la vila i es refugiava a l’ermita de la Mare de Déu.
En vista de la gravetat de la cosa es publicà un pregó, cridant tots els homes bons per treballar, sense distinció de classes. En efecte, acudí tothom i dividits en colles, cada una de les quals estava manada per un individu de l’Ajuntament, procedien a tancar i assegurar els portals, i a tapiar amb premses i altres objectes aquells que no tenien porta.

Com més gran era el perill, quan la tempesta semblava que anés a acabar de manera desastrosa per a Cambrils i els seus habitants, es veié el bon rector, mossèn Josep Grau, que amb un fanal i una aixada, desafiant els perills a què s’exposava, sortia de la vila, emprenent el camí de la mina del Bru; no arribà sol: tot seguit homes i més homes, comprenent la idea de mossèn Josep i veient la seva abnegació, seguien darrere d’ell... Aquella fou la salvació de Cambrils. Les aigües, contingudes i encaminades per parets i preses que es feren a la mina del Bru, van partir-se, prenent bona part d’elles la direcció del barranc de la Mare de Déu del Camí. El perill desaparegué, però la rierada estigué baixant per espai de tres dies.

A més de l’acte realitzat pel Sr. rector, hem de consignar el valor del guàrdia civil Josep Vilella. Al mig de la riera hi havia llavors encara tres cases, una d’elles ocupada per dues dones, mare i filla, anomenades les Roses, que no tingueren temps de fugir. Aquest guàrdia travessà el pont de la via, desbordat també per la rierada i nedant, des de l’altra part de la riera, aconseguí salvar-les, acció que fou premiada concedint-li la creu de Beneficència de 1a classe.

Les pèrdues foren immenses. Les autoritats provincials vingueren, acordant que s’allargués i se li donés més alçada a la contramuralla i que es construís una nova muralla des de la torre del Bou fins a la del Borràs.
Llàstima que tal projecte, a causa dels successos polítics de l’any 1868, no es realitzà.

23 de setembre de 1874. La rierada de Santa Tecla, com les de Santa Irene i Santa Teresa, aconseguí deixar trist record entre els veïns de Cambrils.
A dos quarts d’una de la matinada d’aquell dia, començà a ploure d’una manera mai vista, fins a les tres, hora en què començà a baixar la riera d’una manera alarmant. Així fou, en efecte: entre la vila i la platja s’arribaren a ajuntar les aigües del barranc del Camí, de la riera del Regueral i de la riera de Riudoms.
En els altres pobles de la província es comptaren algunes desgràcies personals, mentre que afortunadament a Cambrils no n’hi hagué cap.
Els danys materials, en canvi, foren espantosos. El Joan Roca i Figuerola els calcula en uns tres-cents mil duros.

15 d’octubre de 1911. Durant la nit del 15 al 16 plogué d’una manera torrencial a les muntanyes dels voltants de Cambrils, la qual cosa fou la causa que a les 8 del matí d’aquest dia el torrent-riera que llinda amb la nostra horta creixés de tal manera que l’aigua va pujar fins al carrer Sant Plàcid, entrant a l’entrada de la caserna de la Guàrdia Civil, va rebentar la porta de sortida a la riera i immediatament s’ompliren d’aigua i fang els patis i l’hort de la casa fins a dos pams d’aigua. Els Germans estaven una mica inquiets en veure pujar el nivell de l’aigua, tranquil·litzant-se en veure com després d’obertes les portes de ferro del fons de l’hort l’aigua sortia per aquestes. Quinze dies de treball ens regalà aquesta inundació per treure el fang dipositat als patis i passadissos.

La darrera de les grans rierades històriques es produí el 29 de setembre de 1959. D’aquesta se’n parlava a bastament en el número de la Revista del mes passat (setembre 1994).

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques