Estampes cambrilenques / Maig de 1999

Aquest any, darrer del segle i del mil·lenni, ha estat declarat per l’Organització de les Nacions Unides com l’Any Internacional de la Gent Gran, amb l’objectiu de conscienciar tota la humanitat sobre els valors de la vellesa i la importància que la gent gran ha tingut en el desenvolupament del nostre món i el respecte que la seva llarga vida, plena d’experiència i feixuga pel treball, ha de merèixer de tota la ciutadania, que, de moltes maneres, s’ha beneficiat de la tasca que han fet els qui ara són vells quan eren joves, plens de fortalesa i vigoria.

Certament que la proliferació de dies i anys dedicats a una altra cosa fa que la gent no en faci gaire cas. L’Església, els sindicats i el poder civil i polític tenen un marcat interès a designar dies i anys per intentar que els habitants del planeta es fixin en uns fets reals, siguin en sentit reivindicatiu, en sentit d’exaltació o també per fer prevaler les virtuts i els mereixements de persones o entitats, perquè serveixin de model i al mateix temps d’agraïment. Ara bé, si cada diumenge té un toc d’atenció especial, com que no hi ha prou diumenges a l’any, ja s’utilitzen amb la mateixa finalitat altres dies de la setmana i com que els anys són escassos es fa servir un mateix any per proclamar-lo l’any d’això i l’any d’allò. El resultat final és que la gent passi de tot i pensi que ja s’arreglaran els promotors amb les seves dèries, encara que aquestes, objectivament considerades, siguin dignes de tota l’atenció del món.

Aquesta «estampa» hem volgut retre el nostre homenatge particular als qui per la seva edat avançada són venerats en la tradicional festa de l’Homenatge a la Vellesa i també a l’Associació d’Antics Alumnes de La Salle, que fa més de quaranta anys que té cura de la seva realització

A Cambrils, aquest any 1999 —i gairebé som a la meitat— pràcticament no s’ha sentit a parlar d’aquest Any Internacional de la Gent Gran o, com a molt, de passada, i a Cambrils la gent gran és un col·lectiu molt important, no només pel nombre de persones que en formen part sinó també pel potencial civil, humà i associatiu que l’integra.

Aquesta secció de Revista Cambrils, que mes rere mes intenta donar llum sobre fets que tenen o han tingut incidència en la història dels canvis que ha experimentat la nostra vila, més de quatre vegades ha tret a relluir les diferències que el pas dels anys ha anat exterioritzant sobre les maneres de viure entre les generacions i el relleu que els avis hi han tingut. És evident que Cambrils és un poble jove, només cal advertir la proliferació de col·legis d’ensenyament primari i ens diuen que se’n necessita un altre de manera imminent. Però és també un poble de gent gran. Entre residències geriàtriques i casals, tinc idea que passen de 3.000 les persones entre acollits i socis. Sort en tenim que no tots els vells utilitzin els espais que els són reservats perquè ens caldrien locals més grans o més edificis que els allotgessin, sigui d’una manera permanent, com a centre de dia, o simplement com a lloc adient per passar l’estona conversant, llegint, jugant o ballant, perquè els gustos són molt diversificats.

Tampoc, encara que totes les coses d’aquest món són millorables, no es pot pas dir que la gent gran hagi estat oblidada en el context social de la nostra vila. L’Homenatge a la Vellesa fa 41 anys que se celebra, així com l’Homenatge al Vell Pescador. En el seu dia van ser un toc d’atenció quan encara ningú no atalaiava la importància que avui —en segons quins casos, és clar— la nostra societat dona a la gent gran, fruit, també s’ha de dir, de les constants reivindicacions de la gent d’edat avançada sobre els seus drets, assolits al llarg de molts anys de treball.

S’ha de reconèixer que, per un costat, mai els vells havíem estat tan bé com ara —jo també m’hi poso perquè formo part del col·lectiu—, per múltiples raons: educació, higiene, pensions, sensibilitat social, agrupació en col·lectius, més alt nivell de vida i potser encara algunes coses més. Això en termes generals. Però si girem la cara de la moneda també ens trobarem amb casos de dificultat, de deixadesa i d’abandó, mínims, gràcies a Déu, a casa nostra, però d’una amplitud considerable i en segons quins llocs, especialment a les grans ciutats. També perquè, com a la vinya del Senyor, en aquest món hi ha de tot i, per tant, de la mateixa manera hi ha persones indomesticades que només tenen la idea de fer el que volen i difícilment s’adapten a qualsevol lligam que els restringeixi la llibertat. És molt complicat de fer-los entrar en la raó que en qualsevol institució especialitzada estarien més bé que al carrer. Són casos mínims, però hi són.

Abans, quan la preocupació social dels governs era mínima, de sempre hi havia hagut persones d’una finíssima sensibilitat que s’havien adonat del problema, i les seves inquietuds caritatives les havien portat a posar cura al mal amb el seu lliurament personal i amb la fundació d’instituts especialitzats en un tracte convenient vers la gent gran. Posem només per cas la beata Joana Jugan, francesa, fundadora de les Germanetes dels Pobres, o la lleidatana santa Teresa de Jesús Jornet i Ibars, fundadora de les Germanes dels Ancians Desemparats, avui encara existent i absolutament posada al dia. Però avui els governs s’han adonat i han pres consciència que la cura dels vells ha d’anar a càrrec seu, i és per això que s’estan posant constantment en funcionament aquests centres geriàtrics que, moltes vegades, són la solució del problema que la gent gran presenta a certes famílies on tothom treballa, els pisos són petits o, tot s’ha de dir, els vells més aviat destorben.

L’«estampa» d’aquest mes potser ha resultat una mica atípica, però la seva aparició coincidirà gairebé amb la tradicional festa de l’Homenatge a la Vellesa, que sempre s’esdevé lligada a la celebració de la Fira de Cambrils. Amb ella hem volgut retre el nostre homenatge particular als qui per la seva edat avançada són venerats aquell dia i també a l’Associació d’Antics Alumnes de La Salle, que, amb una dedicació digna de tot elogi, fa més de quaranta anys que té cura de la seva realització.

Que aquest Any Internacional de la Gent Gran assoleixi, com és el seu objectiu, d’esperonar els governs, les institucions i els ciutadans a ocupar-se encara amb més diligència que en arribar la vellesa ningú se senti menysvalorat, mancat d’ajuda o desconsiderat. Al cap i a la fi, tots estem destinats a arribar-hi —malament rai qui no hi arribi— i llavors es podria fer realitat aquell adagi tan antic com encertat de «tal faràs, tal trobaràs».

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques