Estampes cambrilenques / Desembre de 1994

Des de temps immemorial, la prehistòria, si voleu, els homes s’han vist obligats a desplaçar-se per tot un devessall de causes. Les necessitats primàries, els canvis climàtics, les guerres i invasions i mil coses més han fet que la gent d’un indret s’hagués de desplaçar cap a un altre, ençà o enllà del seu propi territori. I per desplaçar-se és evident que s’ha de fer d’alguna manera, la primera de les quals va ser caminant i d’aquí es desprèn el nom de camí i potser els dos venen de les cames, que són la part del cos amb la qual caminem.

A base de traslladar-se, els homes van anar cercant uns indrets on fer-ho amb una certa comoditat o almenys amb els menys entrebancs possibles i a la vegada obrint unes rutes a vegades rectes, a vegades no tant, tot depenia de l’orografia, per anar d’un lloc a un altre. Amb el temps van ser els camins. Aquests, des d’antic, van esdevenir de diverses categories. No és el mateix un camí particular per anar a una finca, que pot ser comunitari entre diversos propietaris veïns, que un camí que uneix un o diferents municipis o una gran carrerada, com podien ser les vies romanes que unien la capital de l’imperi amb les seves províncies perifèriques a centenars de quilòmetres de distància. Els camins, ahir, eren com les modernes carreteres d’avui. Una cosa és una carretera local i una altra una autopista. Els camins, en un principi, tots eren dels que s’anomenaven de ferradura, perquè només eren aptes per passar-hi a peu o amb cavalcadura animal. En «inventar-se» els carros i tots els seus derivats, als camins ja va ser necessari dotar-los d’una certa amplada per tal de donar pas als carruatges en les seves més diverses formes, segons les èpoques.

Sense cap mena de dubte, el camí més vell que històricament ha passat per Cambrils és la Via Hercúlia, que sembla que comunicava l’antiga Cartagena amb els Pirineus, molt abans de la dominació romana

Després d’aquesta introducció generalitzada, potser que comencem a parlar dels nostres camins, naturalment no d’aquells camins més o menys privats dels quals més amunt fèiem esment, sinó dels camins veïnals, vells camins que unien Cambrils amb, pràcticament, totes les poblacions més properes a la nostra vila i, en algunes ocasions, fins llocs força allunyats del nostre àmbit.

Sense cap mena de dubte, el camí més vell que històricament ha passat per Cambrils és la Via Hercúlia, que sembla que comunicava l’antiga Cartagena amb els Pirineus, molt abans de la dominació romana. Quan els romans s’instal·laren a la Península, l’emperador Octavi August manà de reformar i condicionar l’antiga via per tal d’unir d’una manera regular i amb un traçat uniforme la capital, Roma, amb Gades, l’actual Cadis, al sud de la Península. Era per sobre els començaments de l’era cristiana i la via prengué en nom del seu promotor: Augusta, utilitzant-se pràcticament sempre fins al moment, al segle passat, que es va construir l’actual carretera, l’N-340, que en bona part va seguir el seu traçat. Recordem que la imatge de la Mare de Déu del Camí va ser trobada, a la meitat del segle XII, precisament a la vora d’aquest camí del qual, va prendre el nom, a part també del seu sentit teològic, que presenta Maria com a camí per arribar a Jesús, vertader Camí, Veritat i Vida.

Tots els altres camins que surten o arriben a Cambrils són evidentment molt antics, però més moderns si els comparem amb la mil·lenària Via Augusta, ja que tots són posteriors a la repoblació de les nostres terres després de l’expulsió dels musulmans i de l’atorgament de les cartes de població als primers nuclis habitats a partir de la meitat del segle XII, encara que potser es podrien fer dues excepcions amb els camins de Cambrils a Montbrió i de Cambrils a Alforja, fets servir ja pels nostres més remots avantpassats. No oblidem que tant Botarell com Alforja van estretament lligats a Cambrils en els temps del repoblament de la nostra comarca, a partir de la segona meitat del segle XII.

Farem un comentari sobre aquests camins, uns més coneguts i altres menys, tenint en compte que dels primers se’n reserva la memòria per la seva nomenclatura popular i també per la seva utilització corrent fins no fa pas gaire temps i més concretament fins a l’emprament massiu del cotxe. Començarem, doncs, per aquells que ens són més desconeguts toponímicament.

Camí d’Alforja a Cambrils: aquest camí que unia les dues viles sembla que tenia per finalitat primària facilitar el transport dels minerals que s’extreien de les mines de coure que hi havia a Alforja fins al port de Cambrils. També es té referència que a Les Borges del Camp hi havia mines de les quals s’havia extret ferro i fins i tot or. En altres ocasions ens hem referit des d’aquestes pàgines a la importància del port de Cambrils més per l’art del comerç i de la marineria que per l’activitat pesquera, que sembla que va introduir-se bastant més tard, al menys com a activitat majoritària. Aquest camí passava per Les Borges i Vinyols, vorejant en diversos trams la riera d’Alforja i fins en determinats llocs passava pel mateix llit de la riera, aigües avall. Té una llargada de poc més de dinou quilòmetres.

Camí de Riudecanyes a Cambrils: podria ser que fos un camí anterior al repoblament de les nostres comarques i fins té la possibilitat de pertànyer a l’època romana. Sembla que en aquells temps els romans construïren un temple-fortalesa al cim de la muntanya d’Escornalbou, i la finalitat d’aquest camí seria unir la població romana de Cambrils, important com s’ha demostrat des de sempre, però amb major incidència en els darrers anys, amb l’esmentat lloc d’oració i probablement de sacrificis. Passava per la riera de Riudecanyes i el torrent d’en Gené sense ponts coneguts. El camí tenia una mica més de vuit quilòmetres i havia estat en bon ús fins no fa pas gaires dècades. Actualment no sé si és practicable, però sí que tinc referència certa que els meus avis Àngel Salceda i Tecla Vallverdú i Miralles anaven molts anys a peu des de Cambrils fins a Riudecanyes, passant per aquest camí, en ocasió de la diada de Sant Mateu, festa major d’aquell poble, per passar la festa en l’entorn familiar, ja que el meu besavi Miquel Miralles era fill de Riudecanyes i ells encara hi tenien parents i amics.

Camí de Vandellòs a Cambrils: sembla que la finalitat d’aquest camí, molt antic també per altra part, era la d’unir Tarragona i Vandellòs i la Ribera, però passant per Cambrils. El camí sortia de Vandellòs i, travessant en línia recta o fent ziga-zaga segons els terrenys fossin plans o muntanyosos, arribava fins a la riera de Riudecanyes en el lloc on més o menys avui hi ha el pont de la carretera. Aquí ja seguia el traçat de la via Augusta fins a arribar a Cambrils. De Vandellòs fins a Cambrils i més concretament fins al Santuari de la Mare de Déu del Camí, tenia 22 quilòmetres i mig de llargada total.

Fins aquí la mera descripció d’aquests camins dels quals hem sentit parlar poc i són menys coneguts. El mes que ve farem l’especificació d’aquells camins que ens són més familiars perquè fins ara han estat a la boca de tothom, especialment perquè eren les vies que ens unien a les poblacions properes i també perquè molts cops servien als cambrilencs per anar a les finques escampades per les diferents parts del nostre terme municipal o a termes veïns.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques