Estampes cambrilenques / Gener de 1995

Bé, de baladrers n’hi ha hagut sempre i també ara si ens referim a la definició que en donen els diccionaris del verb baladrejar: cridar esvalotant, parlar cridant exageradament. Però no és aquest el nostre cas quan parlem dels baladrers d’abans. Ens volem referir, ara i aquí, a aquelles persones que força anys enrere anaven pels carrers cridant l’atenció dels vianants o de la gent de l’interior de les cases, tot oferint-los coses que volien comprar o vendre o anunciant la realització d’activitats no corrents en la vida ordinària del poble. Hem de dir també que aquesta «estampa» té alguna cosa a veure una mica amb les anteriors, quan parlàvem dels oficis desapareguts. Ser baladrer no és cap ofici, però baladrejant es guanyaven la vida. En donarem una relació, no pas exhaustiva però sí significativa.

Ens volem referir, ara i aquí, a aquelles persones que força anys enrere anaven pels carrers cridant l’atenció dels vianants o de la gent de l’interior de les cases, tot oferint-los coses que volien comprar o vendre o anunciant la realització d’activitats no corrents en la vida ordinària del poble

El nunci i el sereno. Els dos eren empleats de l’Ajuntament. El primer era l’encarregat, tot cridant l’atenció del veïnat amb un toc de trompeta, de fer saber al poble els bans oficials de l’Ajuntament i també qualque novetat que podia anar des de l’anunci que al mercat havia arribat la sardina fresca fins a les pel·lícules que aquell dia o l’endemà es projectarien en els cinemes cambrilencs. El sereno, en canvi, tenia el quefer de la vigilància nocturna pels carrers de la població i, molt abans, inclosa l’obligació de cantar amb veu forta l’horari nocturn i el temps que feia. A un i altre l’Ajuntament, a hores, els encarregava també altres quefers, com repartir avisos i convocatòries i atendre qualsevol emergència que es produís.

El venedor de romanços. Abans, per a qualsevulla esdevinença fora del normal, especialment quan es tractava de crims, desgràcies col·lectives o desgavells d’aquells que feien retronar l’opinió pública, tot seguit es generava el corresponent romanço, format normalment per uns rodolins, moltes vegades ben poc inspirats i als quals algú posava música pegallosa, que eren impresos en uns fulls que el venedor posava a la disposició del públic a canvi d’una petita moneda, deu cèntims o un ral. Cal dir que el mateix venedor cantava el romanço pel carrer, alguns dels quals aviat es popularitzaven.
Comediants a la plaça. Eren grups de persones que representaven obres de teatre en llocs públics, quasi sempre en les places més grans dels pobles. Eren aficionats amb més o menys traça, grups familiars, moltes vegades, que escenificaven obretes no gaire complicades i quasi sempre sentimentals, que emocionaven el públic i que el predisposaven a donar els deu cèntims o el ralet a l’encarregat de passar la gorra entre l’auditori, ja que per regla general mai no es feia pagar una entrada prèvia.

Els saltimbanquis també formaven part d’aquells col·lectius de persones que es guanyaven la vida fent espectacle pels pobles. A diferència dels comediants, aquests feien exercicis de destresa, de màgia blanca i d’acrobàcia, i també moltes vegades se servien d’animals ensinistrats, als quals feien fer tota mena de pràctiques encaminades a distreure el públic. Van ser famosos en el seu temps, per exemple, el salt de la cabra o fer ballar un ós amb un alduf.

Els titellaires eren una altra versió del món de l’espectacle de carrer. Ells mateixos es portaven el marc i les cortines essencials per al desenvolupament de la funció i no cal dir que també els ninotets protagonistes de les facècies, en les quals mai no hi faltava el dimoni i la bruixa, que sempre eren adobats a cops d’escombra. Els ninots eren bellugats amb fils o amb les mans, sempre dissimulades sota la faldilla del ninot. Era sempre important la veu del titellaire, que moltes vegades havia de canviar constantment per tal d’imitar les veus d’home, de dona, del xiquet i fins i tot d’animals, si aquests intervenien en la broma.

El cinema al carrer era una altra de les distraccions que s’oferien en llocs públics, a la fresca, especialment a l’estiu. Dues o tres persones s’encarregaven de la feina de projectar les pel·lícules curtes, mudes i de temes distrets, mentre un altre les explicava i un altre, o aquest mateix, assumia la feina de passar el platet o la gorra a fi de recollir l’òbol que el públic els lliurava, moltes vegades de bona gana, ja que havien passat una agradosa estona. Qui de la gent gran no es recorda del famós Tomasín dels macarrons!

Aquests quatre estils de fer passar la vetlla al veïnat ja es veu que tots tenien el mateix fil conductor, encara que amb sistemes diferents.

Els recitadors d’oracions. Ara ja canviem de tema perquè aquestes persones no feien espectacle. Només es refiaven de la bona fe i de la religiositat del veïnat. S’aprenien de memòria una o més oracions dedicades a la Mare de Déu en alguna advocació popular o a un sant d’aquells que compten amb un general respecte i amb una reverència pública, i l’anaven recitant casa per casa, això sí, sempre amb el consentiment del propietari, el qual, és clar, era compromès moralment de donar una almoina al recitant. «Mestressa, voleu que us digui l’oració de sant Antoni?». «Digueu», responia normalment la interpel·lada. I amb una cantarella característica la pregària era recitada. Jo encara recordo la Pepa «Borratxa», que era l’afegitó amb què era coneguda, que era una recitadora d’oracions que venia de fora, però era molt coneguda a Cambrils perquè venia sovint i perquè bevia més que la calç, i quan algú li recriminava que es gastés els diners que rebia de les pregàries en vi, contestava: «Per què en venen?».

Els tocadors d’instruments eren les persones que anaven de poble en poble tocant algun instrument, normalment de vent o percussió: flautes, trompetes, orgues, etc. Avui encara se’n poden veure a les grans ciutats, no tombant pels carrers però sí dempeus o asseguts en alguna de les grans avingudes de les capitals, però ja amb instruments molt sofisticats. Pels pobles ja no se’n veuen. A Cambrils va ser famós el Pepet «Patxec», com era conegut, i que cada dia, matí i tarda, anava a tocar la flauta a l’estació, i amb les almoines que rebia en tenia prou per viure, naturalment que no com un ministre. Va morir a Cambrils en començar la dècada dels anys vint.

Els venedors ambulants. Aquests eren uns vertaders baladrers, perquè passaven pels carrers cridant a tota veu i explicant què era el que tenien per vendre. Per regla general era terra d’escudelles, per netejar la pisa i la terrissa, herbes remeieres i poniol, roba i, a la tardor, alls i castanyes.
Els compradors ambulants. Al revés dels precedents, aquests, també baladrejant, compraven pel carrer el que cada un tenia per específic: mares de bota, que eren els residus secs que el vi deixa a les botes després de molt de temps de ser-hi, pells de conill i d’altres animals, llana verge o procedent de matalassos usats, papers i ferro vell i, a més, també hi havia els «plata i oros», com així eren coneguts, i que compraven tota mena de pelleringa d’argent i or, normalment trencada o en mal estat, a canvi de pocs diners.

Hem fet un estudi força detallat tant dels oficis en desús com dels que baladrejant feien comerç o d’altres activitats pels carrers de la vila, només perquè en quedi constància i en tinguin una referència els que, per la seva edat, ja no recorden ni haver-los viscut ni haver-los vist fora de les auques o els llibres.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques