Estampes Cambrilenques / Febrer de 1991

L’esbatussada del supermercat que s’està construint a tocar de la carretera N-340 i la pica­baralla entre els Ajuntaments de Cambrils i Vinyols que aquesta construcció ha originat (vegeu la revista "Cambrils" del mes passat), han posat d’accentuada actualitat el fet de l’estranya configuració del terme de Vinyols, que s’endinsa com una falca dins del terme de Cambrils fins quasi partir-lo pel mig. La gent que desconeix el fons de la matèria es fa creus de l’atzagaiada que, a simple vista, representa una fitació tan estranya i blasma el mal cap de les persones que van decidir-la, manar-la o autoritzar-la, com vulgueu dir-li, tot acusant-les de 'poc senderi'.

Però, és clar, les coses mai no són tan simples com sembla i el context històric, del qual mai no podem prescindir, moltes vegades aclareix allò que en principi ens pot semblar fosc i sense sentit. És aprofitant l’actualitat d’aquestes raons intermunicipals que intentarem donar unes explicacions que esvaeixin la boira que per a molts cambrilencs representa la poc corrent configuració del terme veí.

Històricament, el terme i el poble dels Arcs eren molt més antics que el de Vinyols i, de fet, ja el trobem en la carta de població de Cambrils, lliurada a Barcelona l’any 1178 pel rei Alfons I

Per començar posarem en clar dues coses: que les delimitacions territorials dels diferents termes municipals han sofert moltes variacions en el curs dels anys, més aviat dels segles, i que una part de l’esforç històric que farem del cas concret que ens ocupa ha estat trobat en la Guia de Vinyols i els Arcs, del bon amic Laureà Pagarolas i Sabaté, editat el 1982 per l'Institut d'Estudis T. Ramon Berenguer IV de la Diputació.

No podem entretenir-nos a explicar amb detall la llarga història de les fitacions del terme de Cambrils i de totes les variacions que s’han originat amb la successiva promulgació de lleis i disposicions que les afectaven, tant si eren de caràcter general per a tot el país com si només es referien al terme concret de Cambrils, a part que en alguna altra ocasió ja n’hem escrit quelcom en aquestes mateixes pàgines, com, no fa pas massa temps, en comentar la segregació de Salou, que comportà tenir un nou veí territorial i la consegüent partició en dos del terme que havia estat de Vila-seca fins ara.

No obstant, sí que per força hem de repetir el que ja és sabut, i és que els termes més grans estaven envoltats d’uns termes més petits anomenats rurals que, encara que indepen­dents, comptaven amb un nombre d’habitants moltes vegades ben esquifit i quasi sempre dis­seminat entre diverses masies, i que poques vegades arribaven a poder configurar-se com a pobles pel petits que eren. Així, doncs, és prou conegut el fet que a l’entorn de Cambrils hi havia els termes rurals de la Plana, els Teixells, Mas del Bisbe, Vilafortuny i Vilagrassa que, l’any 1843, en el curs d’una reorganització territorial bastant general, van ser incorporats a Cambrils. Però, en èpoques anteriors, altres termes lligats d’alguna manera a Cambrils també havien experimentat canvis importants en la seva història. Són els casos de Montbrió del Camp i de Sant Joan dels Arcs. EI primer, dependent jurídica i administrativament de Cambrils, va segregar-se de la nostra vila l’any 1622 i es va fer des de llavors municipi inde­pendent. El segon, tocant pràcticament les parets del nostre poble, per mitjà d’una concòr­dia signada l’any 1339 es va fusionar amb Vinyols i formà des de llavors un sol municipi amb la unió dels dos termes. A l’antic terme dels Arcs correspon tota la franja de llevant que es clava dins el terme de Cambrils i que comprèn les partides del Regueral, la Creu i la Font­coberta, pràcticament limitades pels camins del Cavet i de Sant Joan.

Històricament, el terme i el poble dels Arcs eren molt més antics que el de Vinyols i, de fet, ja el trobem en la carta de població de Cambrils, lliurada a Barcelona l’any 1178 pel rei Alfons I, on aquest reafirma la que anteriorment havia atorgat el seu pare Ramon Berenguer IV i que fixava els límits del terme de Cambrils, tot afegint que concedia a "tots els pobla­dors majors i menors de Cambrils, tant als presents com als futurs, tots aquells termes com són des de l’orient enfront de Guilem Fortuny i el terme de Ramon dels Arcs tal com va al camí de transcórrer de la vila de Riudoms fins el castell d’Escornalbou; des del migdia al mar com va ser dividit entre Nos i Ramon dels Arcs...". D’acord amb aquest document, pot ser certa l’afirmació de Pagarolas quan diu: "Antigament el terme arribava fins al mar, però mit­jançant un canvi fet amb el municipi de Cambrils aquest obtingué la franja vora mar (uns dos-cents metres) cedint —a canvi— unes terres situades a ponent del seu terme." Cal dir que la fundació de Vinyols és una mica més tardana, el 1210, i sembla que va ser feta mitjançant la segregació d’una part del terme dels Arcs, a causa d’unes desavinences sorgides entre la Mitra tarragonina i la família que senyorejava els Arcs. Durant més de cent anys, Vinyols i els Arcs anaren fent el seu camí cada un pel seu cantó fins el 1339, en què els dos pobles s’uniren en un sol cos administratiu, si bé pervisqueren els dos nuclis de població. En principi tenia més importància el poble dels Arcs, que en finalitzar el segle XIII tenia un cens d’un 125 habitants, que el mateix Vinyols, però ja a partir de principis del segle XIV, i per diver­ses circumstàncies, la població dels Arcs començà una forta davallada que va propiciar la seva total desaparició a començaments del segle XVI.

No és que Cambrils badés. El nostre municipi va reclamar tossudament la incorporació del territori i de la població dels Arcs a la vila, fent valer especialment l’argument de la seva proximitat territorial al casc urbà cambrilenc. S’establiren amb aquest motiu nombrosos plets contra el comú de Vinyols, plets que, intermitentment, duraren més de dos segles. Però no hi va haver res a fer ja que, com hem dit, tant Vinyols com els Arcs eren feu de la Mitra tarragonina i Cambrils, en l’ordre material i patrimonial, no tenia res que veure amb l’Arquebisbat, atès que, com és prou sabut, la nostra vila era de directa jurisdicció reial. Llavors, no és d’estranyar que l’arquebisbe tingués molt més interès a donar els Arcs a Vinyols que donar-los a Cambrils. Donant-los a Vinyols continuaven sota el seu domini; donant-los a Cambrils els hauria perdut. El determini a fer era prou clar, tothom apropa l’aigua cap al seu molí. D’aquesta manera s’acabà, pràcticament, la història dels Arcs.

De l’antic nucli habitat dels Arcs, avui no en queda res, ni ruïnes. Fent treballs agrícoles en aquest sector s’han trobat, molt esmicolades, força restes humanes i de terrissa, que sem­bla que corresponen a l’època de la dominació romana, barrejades segurament amb les del poble dels Arcs. Sabem que aquest poblat tenia església parroquial pròpia a partir de la sego­na meitat del segle XII i que era dedicada a sant Joan Baptista, de qui prengué el nom la població i el camí principal, que encara avui és conegut com el camí de Sant Joan. Segurament, els primers vinyolencs haurien de seguir els serveis religiosos baixant a practi­car-los a l’església dels Arcs, almenys els primers trenta-cinc anys de la seva existència com a poble, ja que consta que la primera església de Vinyols, dedicada a santa Caterina, no fou una realitat fins l’any 1245 quan, com hem dit, el poble va ser fundat el 1210.

De fet, però, de l’antic territori dels Arcs resta encara la Fontcoberta, el nom de la qual indica el que realment és: un lloc on naixia, o potser encara neix en ocasió de revingudes d’aigües i d’una forma natural, una deu d’aigua que es veia brollar al fons d’una espècie de bassa amb una sortida que, per mitjà de recs, anava a les basses del contorn on es feia servir l’aigua per regar unes finques determinades que hi tenien dret. La cobertura de les parets, amb una volta de mig punt, és de pedra picada i certs estudiosos l’han considerada d’origen romà. Avui la Fontcoberta és, o almenys ho era, tancada; el seu entorn es troba en un estat de llastimós abandó, enmig de canyars i verdasserals quasi salvatges.

En els temps en què l’aigua hi brollava, unes pedretes de color vermellós que hi havia sempre al fons donaren lloc a la coneguda llegenda (els cambrilencs d’edat avançada la conei­xen prou bé), que aquelles pedres eren tocades amb la sang de sant Joan, martiritzat per Herodes a instàncies de Salomé. No és més que una llegenda, però és bonica i marca de forma ben notable l’arrelament que a l’entorn del territori dels Arcs tenia la figura del Precursor.