Estampes cambrilenques / Octubre de 2004

La llarga crònica de l’ermita de la Mare de Déu del Camí, tan llarga com la mateixa vida del poble de Cambrils, tota vegada que els comuns inicis pertanyen al mateix moment històric, té dos moments claus, inseparables en el designi d’honorar la Mare de Déu patrona, però amb una clara diferenciació de l’objectiu i del lloc de veneració. El primer, que va des de la descoberta de la imatge —sota la palmera pel veí Taulet, com marca la tradició— per sobre la meitat del segle XII i la seva primitiva capella, i el segon, a començaments del segle XVIII, en què es va veure la necessitat o si més no la conveniència d’aixecar el gran i magnífic santuari que avui fruïm els cambrilencs. I encara potser caldria hipotèticament afegir-ne un altre, perquè personalment dubto que la capelleta que possiblement es va bastir en un començament pogués ser la cripta de l’actual santuari, que sí que sabem que era l’església que hi havia a l’acabament del segle XVII, perquè així ho asseguren les cròniques d’aquell temps. La cripta té unes dimensions i unes característiques que ben poc s’adduïen a una construcció dels segles XII o XIII. En un Cambrils naixent, amb només quatre cases mal comptades, una església com seria el que és la cripta actual és poc menys que inimaginable, em sembla a mi.

Fos com fos, però, l’església i la imatge hi eren, perquè la documentació que ho acredita és vastíssima, força detallada i inequívoca, especialment reflectida en actes notarials i velles escriptures i contractes, que sempre tenen com a objectiu millores al temple o el lluïment del culte a la Verge, força estès per la nostra comarca o contrades properes, amb una clara mostra de la seva popularitat a partir del segle XIII.

Va venir, però, un moment, indefinit en la seva gènesi, en què algú va aixecar la llebre en el sentit de decidir-se a edificar una església nova dedicada a la patrona de la vila, una església que ja no fos una capella sinó un santuari esplèndid, espaiós i digne. Certament que va constituir un acte de valentia el fet d’emprendre una obra d’aquesta magnitud, quan només feia seixanta anys de la massacre del 1640, però la decidida voluntat dels promotors va ser més forta que les pors i les malfiances.

Aquest mes de novembre (2004) fa tres-cents anys que, després dels pertinents acords, el consell de la vila va decidir traslladar la imatge de la Mare de Déu del Camí des de la seva església fins al temple parroquial

Sense cap mena de dubte que hi va haver uns capdavanters atrevits que amb braó i coratge van emprendre la tasca costosa i feixuga d’anar aixecant l’obra amb el seu sacrifici personal i amb la col·laboració decidida i abrandada del poble cambrilenc. D’aquests dirigents de l’empresa ens han pervingut uns noms. El de l’insigne canonge Andreu Foix, que va ser el puntal de tot; el rector Mn. Josep Font, primer, i Mn. Josep Peyrí, després, i els dels jurats, avui en diríem regidors, Francesc Lloberas —jurat en cap—, Joan Vernis —jurat segon— i Magí Bassedas —jurat tercer—, que representaven la part civil i oficial de l’obra, ja que conformaven el consell de la vila, que era, com si diguéssim, l’ajuntament de llavors.

Aquest mes de novembre fa tres-cents anys que, després dels pertinents acords, el consell de la vila va decidir traslladar la imatge de la Mare de Déu del Camí des de la seva església fins al temple parroquial, així com «donar per fer la dita iglésia nova, tota la pedra, cals, sorra, posada a peu d’obra i demés recaptes necessàries per fer dites parets, juntament an deliberat donar dels emoluments de dita Vila tant quant durarà dita fàbrica 250 lliures lo any».

El trasllat de la imatge es va fer el dia 9 de novembre del 1704, amb una processó «com la del dia de Corpus ab l’assistència de tot lo poble y fou cosa particular que el entonar lo Tedeum en dita Hermita que veien que los homens aixecaven en alt la Sta. Imatge apenes y hagué ningú que no ploras». Emoció assegurada.

Només quinze dies més tard, el 26 de novembre del 1704, es prenien els primers acords i el nomenament de càrrecs a les persones que s’havien compromès a portar a terme les tasques necessàries per fer efectiu l’intent. Certament els llibres originals que es conserven reflecteixen una serietat i uns plantejaments de la feina a fer i de la manera com s’havien de recaptar els diners necessaris per pagar l’obra empresa que són realment sorprenents. Potser per ajudar-hi s’hi veu la mà del notari de Cambrils Sebastià Gimbernat, germà del famós metge Antoni, que sembla que va tenir molt a veure amb els llibres que comentem i que donen fe de la manera com van actuar els nostres avantpassats en aquest afer de bastir el santuari.

El jurat en cap (com si diguéssim l’alcalde de llavors) va ser nomenat receptor de tots els diners recaptats i així mateix de fer tots els pagaments. També es van nomenar dos clavaris, avui en diríem tresorers, en les persones dels clergues, dos preveres beneficiats, Mn. Josep Gil i Mn. Pere Sans, als quals «sels ha entregat un llibre ab tots els noms de tots los que an promès donar Caritat cada any durant dita fabrica».

Altres nomenaments van ser per a Joan Omdedeu, Joan Verniol i Joan Martí «do-nantlos lo carrech y cuydado per a que cuydasen dels carros de anar lo dia de festa a buscar pedra y així mateix si es necesari y hagen de anar cavalcadures fent que vagen per son torn ab molt orde y concert per que ningú se puga queixar».
En temps de les collites es rebien donatius en espècie que després eren venuts per fer diners i també es va rebre autorització per fer col·lectes pels nuclis veïns i així, amb una extrema col·laboració i la ferma voluntat de tot un poble, amb anys d’esforços, el santuari va anar agafant el perfil amb què avui el contemplem.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques