Estampes cambrilenques / Novembre de 1999

Si una cosa és antiga en el nostre món és la navegació a la vela. Els homes, des del principi, han hagut de bellugar-se per sobreviure. Normalment, en èpoques molt allunyades, la gent era més aviat nòmada i molt fàcilment es canviava de lloc. Per terra, molt abans que s’inventessin les rodes i els carros, els homes feien servir els animals amb la doble finalitat que els transportessin a ells i a tot allò que els era imprescindible per viure. També des del principi van haver d’espavilar-se quan es va tractar de viatjar sobre l’aigua, fos per mar o per riu, i aviat van trobar la solució cercant quelcom que surés. Així van néixer les embarcacions i amb aquestes la vela, per tal d’aprofitar la força natural del vent.

En el curs dels segles, la vela i els rems han estat els elements imprescindibles per fer lliscar per l’aigua les embarcacions. I el vent les ha fet moure quan ha estat propici o les ha mantingudes quietes o quasi quan hi ha hagut calma

Evidentment el lector ja haurà intuït que parlem de milers d’anys enrere. D’aquells temps fins avui no cal dir com ha canviat tot. Un canvi abismal. Tot allò tan antic subsisteix en essència, però en la pràctica és constantment renovat pels enginys que la ment i la mà de l’home han anat inventant o descobrint i han posat a l’abast per tal de fer més fàcil i còmode el treball humà.

En el curs dels segles, la vela i els rems han estat els elements imprescindibles per fer lliscar per l’aigua les embarcacions. I el vent les ha fet moure quan ha estat propici o les ha mantingudes quietes o quasi quan hi ha hagut calma. No cal dir que, de veles, n’hi ha hagut de formes diferents segons les èpoques o els mars. En el nostre, han predominat la vela llatina i la vela quadrada. La primera, de forma triangular, ja està documentada en temps anteriors a la civilització grecoromana i d’ús generalitzat per vaixells mercants i bastiments de pesca, a tota la mar Mediterrània. En canvi, la vela quadrada era més aviat utilitzada pels grans vaixells i en les travessies llargues, si bé també era emprada per naus pesqueres al riu Ebre. Per regla general, els teixits utilitzats en la confecció de les veles eren el cotó i el lli, si bé en els temps més moderns s’han fet servir altres elements sintètics, encara que mai no han resultat tan eficaços com els primitius.

Quan a partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint es va introduir l’ús dels motors en les embarcacions, es va produir un canvi essencial en l’art de la pesca i va començar el declivi de la vela. Aquesta, avui, i quan dic avui parlo ja d’uns quants anys, la vela s’ha tornat a posar de moda en ordre, especialment, a les embarcacions esportives de diversa classe que, a la vegada que serveixen per emplenar estones d’oci, són idònies per a les grans competicions esportives marítimes o fluvials.

He de confessar que la idea d’escriure aquesta «estampa» sobre el tema de les veles me l’ha inspirada l’exposició que en el curs d’aquest mes de novembre s’ha pogut admirar a la Sala Àgora de la casa de la vila. No ha estat una exposició espectacular, però sí interessant, especialment per a les persones joves o per als escolars, que només han vist veles a la mar quan hi ha hagut regates de les que organitza el Club Nàutic.

Quan a partir de la segona meitat de la dècada dels anys vint es va introduir l’ús dels motors en les embarcacions, es va produir un canvi essencial en l’art de la pesca i va començar el declivi de la vela

També he d’admetre amb tota sinceritat que en això de les embarcacions i de les veles estic peix, i mai més oportunament emprada la dita. Per tal d’orientar-me he acudit al llibre d’en Josep Lluís Savall, El vocabulari dels pescadors de Cambrils, una obra digna de tot elogi per ben estructurada, completa i d’una utilitat innegable quan vols conèixer quelcom relacionat amb la mar, les barques i els pescadors.

Savall dedica el capítol vuitè de l’obra a la pesca a la vela i en fa una acurada descripció tècnica i amb tots els detalls necessaris per a una òptima comprensió del tema, explicant no solament com eren les embarcacions, sinó tot el que requerien els bastiments a vela per a una correcta utilització d’aquesta amb tota la seguretat i eficàcia esperades. A més fa avinent tot el complicat muntatge dels molt diversos aparells que es necessitaven per fer-les funcionar correctament. De la vela en diu que era —o és, perquè ara es torna a utilitzar— «una tela forta de forma triangular o quadrada que, lligada a qualsevol part d’un bastiment, serveix per a impulsar-lo amb la força del vent. Sol estar formada de tires de tela cosides entre elles i la majoria, en els bastiments dels pescadors, solien tenir forma triangular».

De la vela llatina diu:

La vela triangular era la principal en els bastiments dels pescadors. La vela llatina, la pollancra i el floc tenen totes tres formes triangulars. De totes tres, la llatina és la més gran, la mitjana és la pollancra i la petita, el floc. La vela llatina es diferencia perquè està posada com un triangle rectangle mentre que les altres dues formen un triangle isòsceles.

Acaba dient que «cadascuna de les tires de lona que, cosides les unes amb les altres, formen la vela» s’anomenen ves.

Avui tots els bastiments, siguin d’arrossegament o de llum, són impulsats per motors força potents i la vela ha passat a la història. Però ara sembla que la cosa ha reprès una revifalla i hi ha pescadors que tornen a reclamar-la, això independentment dels balandres, els iots i tota una sèrie d’embarcacions esportives, d’oci o de turisme que, fins ara, eren les úniques veles que es podien veure quan solcaven el mar.

Ha estat bona, doncs, la idea del muntatge de l’exposició que més amunt comentàvem, perquè, tot i no ser un estudi acabat del tema de la vela, sí que dona ocasió d’aprofundir en la qüestió, tot propiciant que infants i adolescents i també —per què no?— les moltes persones que viuen a Cambrils, moltes vegades procedents de llocs més o menys allunyats de la mar, puguin fer-se una composició força aproximada de com vivien i treballaven els pescadors d’abans, formes que, superficialment considerades, poden semblar-nos fins i tot romàntiques, però que, indubtablement, el que requerien eren un gran esforç, una professionalitat remarcable i reportaven uns perills que, més de quatre vegades, havien portat dol i orfenesa a les famílies dels pescadors i, parlant de tot això, no podem oblidar les moltes víctimes cambrilenques del temporal marítim del 1911.

Gràcies a Déu, tot això s’ha superat quasi del tot i si es produeix algun accident és circumstancial, accident que de la mateixa manera es pot esdevenir a la mar com en la terra ferma. El progrés, a vegades, també exigeix un tribut de sang i d’això en tenim amargues experiències, més que a la mar, a les carreteres.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques