Estampes cambrilenques / Febrer de 1999

Titulàvem l’«estampa» del mes passat (gener de 1999) «Parlem de llops...» i ara, com en una espècie de continuació, parlarem dels seus més aferrissats enemics, els pastors i també dels ramats que menaven. Perquè, de sempre, els grans perjudicats de les correries dels llops han estat els qui, com a propietaris dels ramats o com a responsables del bestiar, han hagut de lluitar per defensar els remugants objectiu de les escomeses dels llops, especialment a l’hivern.

L’enemistat entre els pagesos i els pastors ha estat tradicional al llarg dels segles, arribant alguns cops a fets sagnants

Tota la gent d’avui entenem la pagesia i la ramaderia com una mateixa cosa i encara més concretament la segona com un complement de la primera. Però la veritat és que, històricament, no sempre ha estat així. Ben al revés.

L’enemistat entre els pagesos i els pastors ha estat tradicional al llarg dels segles, arribant alguns cops a fets sagnants. Els pagesos han estat sempre molt gelosos dels cultius de les seves terres i aquests cultius s’han vist moltes vegades envaïts pels ramats que han fet greus destrosses, especialment en les parts baixes dels arbres i en els fruits, amb més incidència en aquest aspecte els ramats de cabrum, per instint molt més agosarada aquesta espècie que els seus parents de llana. Tot això molt més accentuat anys enrere i, fins i tot, segles enrere que no pas ara que els ramats, almenys a casa nostra, no surten tant dels estables com abans. Això els bens, perquè el que és de cabres no crec que n’hi hagi cap al nostre terme i menys ramats.

En canvi, abans, això del bestiar era tot un problema i emmalaltia força la convivència veïnal. Ja en el Llibre de les ordinacions tocants als senyors jurats de la vila de Cambrils, escrit, es creu, a cavall dels segles XVI-XVII, diversos reculls del qual sobre temes concrets s’han publicat en «estampes» anteriors, s’estipulen una sèrie de punts tocant la problemàtica del bestiar. Apuntarem alguns capítols del llibre, prescindint de les multes que s’imposaven als infractors de les disposicions i també d’alguns capítols que, si bé es relacionen amb el bestiar, ja els vam exposar quan vam parlar en aquestes mateixes pàgines del tema de les aigües a Cambrils.

Així, el capítol XV diu que no sigui cap «hom ni altre persona, de qualsevol lley, conditió o estament sia, qui gos metre ninguna lley de bestiar de llana ni porch ni ninguna lley de cabram dins la orta de Cambrils, encara que lo tros de la dita orta sia seu, de dos xais avant, e de dos porchs, o una cabra dida, e aquells ajen a tenir fermats en ço del seu».

El capítol XXXVIII ordena que no sigui cap «home ni altra persona que gos mete ningun bestiar ne porch en ningun goret ne rostoll que dega sembrar aquell any, fins que hàjan tocada tèrcia».

El capítol LXVIII mana «que tot bestiar de cabrum, que sien de nou amunt, quentreran e ningun olivar o ahon aje més de deu olivés, paguen de bany sis dinés per cada bèstia, si rosech o no rosech, e de nit lo doble. Si ménjan olivés que lo pastor que la ley metrà pach de bany sinch sous per cascú e per cada vegada. Es entès, emperò, que lo dit olivar agessen lleurat dins cinc anys, sinó que no pusquen aver lo dit bany, si ja donchs olives noy avia en dit olivar. E si olives hy avia, ajen a pagar lo dit bany».

El LXIX estableix que «tota bèstia grosa que fassa mal que pach de bany de dia sine sous e de nit lo doble. A dos de gost de mil sinch-cents setanta-y-tres, determinà lo Consell, ab voluntat de la Cort, que tota bèstia grosa que fassa mal pach de bany sinch sous e de nit lo doble».

El capítol LXX diu que «tota bèstia menuda que entre en vinyes ni en farreginals, ne en lloch hon hagen holivés... E encara, si entren en goret en los que aja plogut, ne que sia blan o caliuós, o en tot lloch que mal fassen». Aquí la sanció.

El LXXII especifica que «tot bestiar que rosech bardissas, de ort o de vinyes, o de farreginals o de plantada que paguen de bany de dia dos dinés i de nit lo doble...».

En el següent capítol s’ordena «que neguna cabra no gos anar mesclada ab altre bestiar de llana, e si hu fa y fa mal, que pach de bany sis dinés per cada bèstia». En el LXXIV s’estipula que «tot xai de pa e tota cabra, de dia vajan ab fordià e ab fermadura» i el LXXV assenyala que «no sia negun bestiar, menut ni gros, porchs grosos o menuts, que gosen acostar a ningunes vinyes, llivant verema, dins espai de cent paces a totes parts de la vinya. Emperò sia entès que camins generals ni rieres no sien enteses ne compreses en la dita hordinació e que la dita disposició duri del primer jorn de mars fins que al jorn que les vinyes sien veremades». També ordena que el comportament comprengui «tot mallol o mallola, així com la vinya que lleva verema».

El capítol LXXVIII mana que «tots los bestiars menuts de la vila e del terme agen aportar, de cada vint bèsties, una esquella grosa o mitjana. Serà així de nit com de dia»

El capítol LXXVI estableix que «tota bèstia que roseca caps de figueras novellas, que li cost dotse dinés de bany, si noy hauria sinó un cap; o si an dos caps a la figuera y ne roega un, que pach sis dinés; e si hi ha tres caps en sus y tots són rosegats, pach de cada cap tres dinés; e si munt de quatre caps en sus, que pach de cada cap un dinér».

No volem allargar-ho més. Hi ha almenys set o vuit capítols més que, d’alguna manera, reiteren i insisteixen en alguns dels aspectes plantejats en algun dels capítols precedents, tot remarcant-ne algun detall. A més, el capítol LXXVIII mana que «tots los bestiars menuts de la vila e del terme agen aportar, de cada vint bèsties, una esquella grosa o mitjana. Serà així de nit com de dia» i el capítol LXXIX ordena que «tot hom e altre persona, que ara són ni en temps seran, que tinga bestiar menut, so és, bestiar de llana e de cabrum, que aja a tornar a corral tots vespres, so és, en la vila o en los corrals de la vila, o en aquells que són entorn de la vila o al son corral de son mas si és dins lo terme de Cambrils. E del corral no gos aixír fins sia jorn, so és al seny de la oratió».

Evidentment, les autoritats del poble, segles enrere, es van preocupar fins als més petits detalls de posar ordre en tota la problemàtica que originaven els ramats quan es posaven on no devien, cosa que passava molt sovint. Cal preguntar-se, però, si aquestes ordenances van ser realment efectives. L’experiència de temps que ja són història i d’altres de més recents indiquen clarament que no.

Però d’això i d’altres perspectives sobre el mateix tema de ramats i de pastors continuarem parlant-ne el mes que ve.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques