Estampes cambrilenques / Octubre de 1997

Parlar de l’esclavitud avui és un tema que ens repugna i parlar dels negrers se’ns fa odiós. Cal, però, adonar-nos que també avui estem envoltats no d’una sinó de moltes esclavituds, que no només no repudiem sinó que fins i tot adorem i mitifiquem. No cal dir-ne els noms. Més val que cadascú les identifiqui i en tregui les conclusions per tal d’intentar d’abolir-les.

No cal dir que jo soc el primer d’abominar la calamitosa transacció dels esclaus negres, malaurança social i humana que va portar la dissort i la separació de la família i del país d’origen a vertaderes multituds de persones humanes, moltes de les quals, desarrelades, van sucumbir en el curs de les ràtzies per capturar-los, en els viatges fets en condicions infrahumanes i en el tracte aberrant a què eren sotmesos en la majoria dels casos. Però tampoc no podem jutjar el fet així com així i mirat amb els ulls d’ara. Les transaccions dels esclaus negres eren perfectament legals, acceptades pels ciutadans i fins i tot moltes vegades esperonades per les mateixes autoritats en nom de l’economia i de la producció. Això se’ns fa molt difícil d’entendre avui, però aquesta era la realitat, fins que va venir l’abolició de l’esclavitud, a Espanya, el 1880.

Aquest llarg preludi crec que era necessari per entendre què van fer les famílies Samà a Cuba, quines tasques van desenvolupar i com van acumular la immensa fortuna que van arribar a posseir i que era considerada la quarta o cinquena d’Espanya en començar el nostre segle.
No podem estendre’ns gaire perquè allargaríem molt aquest treball. Ja dèiem el mes passat que la família dels Samà era molt prolifera i, per aquesta causa, extraordinàriament llarga i ampla. Ens referirem, doncs, només a aquells que d’alguna manera, directament o indirecta, van estar vinculats a les finques i al palau dels Samà a Cambrils.

Aquest llarg preludi crec que era necessari per entendre què van fer les famílies Samà a Cuba, quines tasques van desenvolupar i com van acumular la immensa fortuna que van arribar a posseir i que era considerada la quarta o cinquena d’Espanya en començar el nostre segle

Parlarem en primer lloc, com ja insinuàvem el mes passat, del Salvador Samà i Martí (1797-1866). Aquest va ser solter tota la vida. Amb enginy i sort va anar assolint tot un imperi de propietats rústiques i urbanes, industrials i de comerç i a l’entorn de la banca. En Salvador Samà es va convertir també en un poderós navilier amb una important flota de vaixells pròpia o de companyies en les quals participava. Les empreses s’anaven engreixant cada dia més, amb la benedicció del governador general. Miguel Tacón, que llogava els vaixells de Samà per al transport de tropes, alhora que facilitava també el tràfic d’esclaus africans i, com no podia ser d’altra manera, participava del seu lucre. No podem amagar aquesta faceta dels Samà del segle passat perquè d’una altra manera no s’entendria la colossal fortuna aplegada.

Moltes vegades dels diners, sigui per generositat natural o per tranquil·litzar la consciència afeixugada per la poca escrupolositat, se’n fan bones obres. En Salvador Samà va seguir aquesta tònica. En vida va ser un dels fundadors de la Sociedad de Beneficiencia, fou l’administrador del «Donativo patriótico en favor de los heridos y los muertos en la invasión de 1851», entre moltes altres coses, i va ajudar a realitzar importants obres públiques, com la construcció del ferrocarril de l’Havana a Marianao. Després de mort, amb llegats testamentaris afavorí molt l’Hospital de Nuestra Señora de las Mercedes de l’Havana i no va pas oblidar la seva Vilanova natal, on va llegar 50.000 pessetes a l’hospital, 50.000 més al Patronat dels Pobres i 150.000 per a la creació d’un col·legi de primer i segon ensenyament, dirigit pels pares escolapis i conegut fins ara com el Col·legi Samà. Hem de pensar que aquestes quantitats són del 1866, impressionants en aquell temps.

Per totes les activitats desenvolupades, les bones i les dolentes, perquè totes eren encaminades a l’assentament de la corona espanyola a l’illa i al progrés de la metròpoli i de la colònia, la reina Isabel II va atorgar a Salvador Samà, que era tinent d’alcalde de la ciutat de l’Havana, el títol de marquès de Marianao, el de senador del regne i la gran creu d’Isabel la Catòlica. Era l’any 1860. Marianao era el lloc on Samà havia fixat la seva residència, sobre la carretera que anava de l’Havana cap a l’est de l’illa.

En el testament al qual hem al·ludit, Salvador Samà deixava les seves empreses i el marquesat al seu nebot Josep Samà i Mota, casat amb Rafaela Torrents i Higuero. Aquest nebot també havia residit a Cuba durant la dècada 1850-1860 i amb el seu oncle Salvador havia format part de la Companyia Territorial Cubana, que explotava grans extensions de cultius de canya de sucre. Sembla que hi va haver una bona entesa entre oncle i nebot i això va propiciar que el segon heretés els béns i el títol marquesal. Però va morir a Barcelona el 14 de maig de 1866, just un mes abans que el seu oncle Salvador, que va morir el 22 de juny deixant vídua Rafaela Torrents —de 28 anys— i orfe un fill —Salvador Samà i Torrents— de cinc anys. El títol marquesal el va heretar aquest nen, nascut el 1861.

Rafaela Torrents, amb el noi adolescent, va fer cap a Cambrils i va emprendre les obres del Parc, que es van acabar quan el marquès vorejava els 25 anys, ja casat, el 1883, amb M. Dolors de Sarriera, comtessa de Solterra. En casar-se el fill, la seva esposa es convertí en marquesa de Marianao i la mare, Rafaela de Torrents, es va quedar sense títol. Però aquesta senyora, riquíssima i molt decidida, es valgué de la seva ascendència i, fins i tot, de la seva amistat amb la casa reial per fer que el rei Alfons XII li atorgués el títol de marquesa de Vilanova i la Geltrú el 29 de desembre del 1889. Rafaela Torrents, rica i amb títol de marquesa, va voler refer la seva vida i, ja passada la cinquantena, es va tornar a casar amb Andreu Sard i Roselló, també vidu i sis anys més jove que ella. Andreu Sard era polític i financer i va morir a Barcelona el 1900. Aleshores la marquesa va tornar a ser vídua, fins que va morir el 1909.

El títol de marquès de Vilanova i la Geltrú es va acumular al títol de marquès de Marianao i al de comte de Solterra, en favor de Salvador Samà i Sarriera, el seu net, del qual era germana Maria Josepa —el norantè aniversari de la mort de la qual ha motivat aquestes «estampes». També va tenir un altre germà, Joaquim, mort el 1937.

Demogràficament, que sapiguem, el Parc Samà ha enregistrat pocs esdeveniments: la mort de M. Josepa Samà i Sarriera, el 1907, i el naixement de Salvador Samà i Coll, el 1911

Salvador Samà i Sarriera es va casar amb Mercè Coll i Castells, dama d’honor de la reina Victòria Eugènia, esposa d’Alfons XIII. D’aquest nou matrimoni a la nissaga dels Samà van néixer tres fills: Salvador, Jaume i Victòria. Els dos primers van morir solters —el que mantenia el nom tradicional, Salvador, va morir a París el 1976. Victòria es va casar amb Josep de Fontcuberta i Casanova, marquès de Vilallonga, i van tenir cinc fills: Mercè, Alfons (actual propietari del Parc Samà i del marquesat de Marianao, casat amb Isabel Juncadella), Xavier, Núria i Josep Ignasi.

Demogràficament, que sapiguem, el Parc Samà ha enregistrat pocs esdeveniments: la mort de M. Josepa Samà i Sarriera, el 1907, i el naixement de Salvador Samà i Coll, el 1911. El senyor marquès sempre m’havia dit, en diverses converses que hi havia mantingut, que ell era l’únic cambrilenc de la família i que se’n sentia ben orgullós.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques