Estampes cambrilenques / Juliol 1995

El desembre de l’any passat (1994) va aparèixer a Londres el llibre The Sentinels of Aragon, que podríem traduir per «Els sentinelles d’Aragó», obra de l’investigador senyor Edward Cooper i editat sota el patrocini de l’ambaixada d’Espanya al Regne Unit i de la Universitat London Guildhall i, naturalment, escrit en anglès. Res no tindria de particular tot el que hem escrit si en aquest llibre no es fes un estudi força aprofundit de la majoria de les torres de guaita assentades al llarg de la costa catalana i valenciana i entre elles les que hi ha al terme municipal de Cambrils.

L’autor, al qual no tinc el gust de conèixer personalment, va demanar assessorament a través del Patronat de Turisme de Cambrils i el Patronat me’l va demanar a mi, especialment en el que fa referència als noms, de manera que, sense pensar-ho i a l’hora dels agraïments, el meu nom figura en l’esmentat llibre amb l’afegitó que soc l’«Official chronicler of Cambrils». Qui m’ho havia de dir!

«The Sentinels of Aragon» fa un estudi força aprofundit de la majoria de les torres de guaita assentades al llarg de la costa catalana i valenciana i entre elles les que hi ha al terme municipal de Cambrils

Bé, com dèiem, l’autor fa un estudi detallat de les torres i castells de la costa de l’antic regne de Catalunya i Aragó, començant pel Rosselló i acabant a Alacant, amb 14 plànols sectorials i 103 fotografies que il·lustren el text. Nosaltres només farem notar el que diu respecte a Cambrils.

En començar, el senyor Cooper fa una anàlisi de les diferents modalitats que conformen les construccions i diu que: «L’altre tipus de torre cilíndrica, probablement lleugerament anterior, té un senzill parapet, novament amb grades i un o més miradors fortificats, principalment per protegir l’entrada. Com a part d’una masia, aquest tipus de torre es troba també a Catalunya, encara que en una àrea més àmplia. Se n’han trobat espècimens des de la zona de Banyuls (Rosselló) i a la zona costanera de Cambrils. En absència de qualsevol altra evidència, una aproximada indicació de data ve donada per les espitlleres. Les fletxes enceses són anteriors a l’ús general d’armes de foc (en aquesta regió, a finals del segle xv). Les espitlleres rodones estan específicament destinades als mosquetons d’un o altre tipus. Un altre model, semblant a una bústia, apareix als voltants de 1530. Les diferències entre aquestes espitlleres estan determinades per la manera en què fou disparada l’arma per a la qual foren dissenyades i pel risc d’explosió considerat acceptable pel defensor. El pes d’una fletxa encesa, apropiat per un arc, era innecessari per una arma de foc i fou una invitació per als franctiradors que assetjaven una població».

Més endavant explica que: «Més cap al sud, a la regió valenciana d’Aragó, la concentració de torres unides a residències elegants entre Sant Joan d’Alacant i l’Albufera és l’únic paral·lel a les construccions catalanes. Trobem altres exemples isolats, i la conseqüència és que abans de la meitat del segle xvi, el límit sud d’una cadena de torres costaneres és Cambrils. Hi ha llavors una extensió virtualment desprotegida de prop de 30 milles fins al delta de l’Ebre, on la pinya localitzada de torres servia, com a tot arreu, per impedir als pirates d’ocupar illes allunyades de la costa. Els espais defensius són probablement deguts en part a una estructura social complexa bastant diferent de la de Catalunya. La vulnerabilitat de la costa del regne de València, augmentada pels canvis polítics, portà cap a esquemes integrats de torres de senyalització abans que aquestes fossin restablertes a Catalunya el 1566» i acaba fent notar que: «Les tensions van portar esquemes de fortificació costanera més comprensibles: el 1554 l’enginyer italià Giambattista Calvi fortificà Eivissa. Dotze anys més tard, Felip II va demanar al virrei Hurtado de Mendoza que fortifiqués les costes de Catalunya i del Rosselló amb torres com les de València que, deia, havien neutralitzat l’amenaça corsària. La conseqüència probable de la proposta reial és la línia de torres costaneres a l’Escala, Calella de Palafrugell, Santa Susanna, Sant Pol de Mar, Castelldefels (Torre de la Barona), Sant Pere de Ribes i Cambrils (Torre del Barri de la Marina), i la torre de la desembocadura del Llobregat, aviat destruïda pels intrusos que se suposava havia de controlar». Tot això podríem dir que és descrit en ordre generalitzat.

Quan ja es concreta al terme de Cambrils, diu que: «El nucli emmurallat de Cambrils, amb un castell construït el 1406 del qual no en queda res, s’estén lleugerament cap a l’interior a l’oest de la riera d’Alforja, amb el barranc del Regueral protegint-lo a l’est. Dos fossats naturals més venen donats pels barrancs de Riudecanyes i Maspujols, situats a un mitja milla cap a l’oest i cap a l’est respectivament. La importància de Cambrils com a port probablement va disminuir amb la fortificació de la desembocadura del Francolí i el desenvolupament de Salou cap al 1530».

Llavors va descrivint les diferents torres de Cambrils i ho fa de la següent manera:

Torre de la Mare de Déu del Camí. Aquesta torre està unida a una ermita al costat sud-oest de l’àrea emmurallada de la ciutat. Al costa sud-est s’aixeca la part més baixa de la torre quadrada del Casiano, amb una casa adjunta molt reformada.
Torre del barri de la Marina. Aquesta s’aixeca a primera línia de mar, al centre de l’àrea del Port. És probablement part de l’esquema proposat per Felip II el 1566.

Torre de la Guineu (Mas del Bisbe). Situada a la part esquerra de la riera de Maspujols, a una milla cap a l’interior, aquesta torre ha perdut els seus edificis adjunts. A l’est d’aquesta torre, a l’altra banda del camí principal (carretera), les restes de la torre de la Bergallona s’amaguen entre els edificis d’un centre de jardineria. (Anys enrere se la coneixia també com la torre caiguda).

Torre Rodona. La torre Rodona que dona al conjunt el seu popular nom, està unida a una torre quadrada. Malgrat la pèrdua de les seves plantes superiors i la seva aparença ruïnosa, conté una volta de canó ben conservada amb una cobertura quadrada i una pràctica espitllera per a armes de foc.

«Los Rosales». Torre del Mas de Don Felip. Situada a la banda dreta de la riera de Maspujols, a unes dues milles cap a l’interior.
Aquesta descripció va acompanyada d’un plànol que agafa els termes de Cambrils i Vila-seca i, a més, hi posa fotografies de les torres de la Mare de Déu del Camí, la rodona del Port, la de la Guineu, les dues, rodona i quadrada, de Vilagrassa, la del Mas de Don Felip i la del Mas d’en Blai, fotografies que sembla que són fetes pel mateix autor i realitzades amb motiu de dos viatges efectuats els anys 1966 i 1994, amb quasi trenta anys de diferència, detall que es nota en alguna d’elles.

Consulta més articles de la secció Estampes cambrilenques